El talp gegant de Sibèria

(Imatge afaitada, amb perdó, a naciodigital.cat)

(Imatge afaitada, amb perdó, a naciodigital.cat)

No us cregueu res del que conten sobre el forat de Sibèria que han trobat suara. Ni pets, ni bufes, ni bòlits que cauen, ni pebres al caliu. Tot és dir per dir, nesples i coverbos. Ja us el diré jo, el tuàutem. L’orifici no és sinó una talpera. Sí, el cau d’un talp que el campanar de Reus just li arribaria al turmell.

Antanyasses, quan els titans van fer qüec, els dinosaures es van fer els amos de l’auca. Els mamífers van quedar muts i espantats, com el blat de l’any tretze, i es van fer petits per passar desapercebuts i salvar la pell. Tots menys un: en compte d’encongir-se, el talp siberià es va fer gros per plantar cara als monstres d’escata. La bèstia es va convertir en una muntanya peluda que feia feredat, menjava carn crua i no acabava mai la gana; i com que els mamífers d’aleshores tenien poc tall, caçava dinosaures, i un bon tip que se’n feia. El talp siberià es menjava el llevant i el ponent, no es donava raó a les barres. Era un depredador temible.

N’hi havia poques, d’aquelles bestiasses, perquè una població nombrosa hauria fet net dels entrecots reptilians que campaven pels rodals. Els talps cretàcics tenien un bon parell d’ulls i s’hi veien prou; caçaven de dia dormien de nit, i a l’hivern feien una llarga migdiada dins el seu cau (que era enorme, esclar). L’orifici que han trobat a Sibèria és l’únic que ha arribat buit fins a nosaltres –els altres s’han anat omplint de sediments i se n’ha perdut la traça.

Quan el malastre va colpir els dinosaures, va venir la gana. No hi havia manera d’omplir les panxes d’aquells colossos de pèl i urpa. Per sobreviure es van haver de fer petits i es van convertir en talps tal com els coneixem avui. Bé, ben bé com avui no, perquè aquelles feristeles no tenien cua i això les amoïnava una cosa de no dir.

Vet aquí que un dia el talp va dir ja n’hi ha prou d’aquest color, vull una cua com tothom. Així que va proposar al galipau de fer barata: aquest li donaria la cua i l’excavador li daria els ulls. El batraci va acceptar, i és per això que d’ençà d’aleshores els gripaus són escuats i tenen els ulls molt grossos, i els talps tenen una senyora cua però no s’hi veuen.

Publicat dins de Facècies, Lleures | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Vargas Llosa o el fanàtic davant el mirall

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

Malauradament, tenir una cultura no implica tenir sentit de la justícia o ser empàtic. Hi ha molts intolerants carregats de lletres, com Mario Vargas Llosa; i en el seu cas la ignorància no el disculpa, perquè no ho és, de burrimàquio –tampoc en relació amb Catalunya, perquè hi ha viscut uns quants anys.

El signatari de la mena de ban militar que és el manifest de Libres e Iguales té molt clara quina ha de ser la política espanyola respecte a Catalunya: ni pa, ni sal, ni aigua. Xarop de freixe. Perquè som perversos i “el nacionalisme és una religió i una forma de fanatisme”. La cançó de l’enfadós.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que de nacionalismes n’hi ha de moltes castes: invasius i defensius, autoritaris i democràtics, excloents i integradors, instal·lats i bandejats, cofois i autocrítics, hermètics i porosos, opressius i emancipadors… i que no es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que la identitat nacional i la religiosa són dues esferes distintes que giren de manera diferent: la primera és mudable, admet graus i no desplaça la raó; la segona és inalterable, no admet graus i recolza únicament en la fe. A més, hi ha religiositats intransigents (negadores de l’alteritat) i n’hi ha de tolerants (que respecten la diferència religiosa). No es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa, fill intel·lectual de la Il·lustració, hauria de tenir una visió més clara del fanatisme. Fanatisme és dir que l’única nació és la meva i la dels altres és mentida. Fanatisme és dir que els altres no tenen identitat ni dret a voler ser alguna cosa. Fanatisme és dir que una minoria nacional, majoritària en el seu territori, s’ha de posar a les ordres de la majoria nacional que la vol destruir. Fanatisme és negar-se a pactar amb un poble que vol votar. Fanatisme és posar les fronteres i els estats per damunt de la voluntat de la gent. Fanatisme és el rostre d’un peruà ressentit en el mirall.

No es pot matar tot el que és gras, senyor Vargas Llosa, ni és just acarnissar-se contra un país ocupat que demana democràcia.

Publicat dins de Mario Vargas Llosa, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Multes i prohibicions contra els símbols catalans, com al 1923

(Imatge cisada a porquee.com, amb perdó.)

(Imatge cisada a porquee.com, amb perdó.)

La memòria històrica serveix per recordar allò que no hem viscut com si ho haguéssim viscut. Quan un en té un xic, de vegades se li encén un déjà vu: aquella notícia que sembla la repetició d’un fet passat. Diu que no hi ha temps que no torni, cosa que és penosament certa a l’Estat espanyol. Ara m’hi he trobat. Llegeixo a Nació Digital que la Guàrdia Civil ha multat amb 3.000 euros el propietari d’un veler de Cambrils per lluir dues estelades. I vet aquí que això fa dring, així que consulto un llibre i tot d’una desperto els adormits: és el Reial Decret, firmat pel rei Alfonso XIII, de la presidència del Directori Militar, de 18 de setembre de 1923, “dictando medidas y sanciones contra el separatismo”, una part del qual fa així:

“Art. 2º Las infracciones que contra lo dispuesto en este Decreto-Ley se comentan, se castigarán del modo siguiente:

Ostentación de bandera que no sea la nacional: seis meses de arresto y multa de 500 a 5.000 pesetas para el portador de ella o para el dueño de finca, barco, etc.”

Val a dir que el vaixell portava la bandera espanyola reglamentària i això hauria d’animar el nauta a presentar recurs. Però vaja, hem d’estar contents perquè el fet demostra que Espanya ha canviat: ja no ens arresten per exhibir banderes catalanes, ara només ens multen o ens claven un jec de llenya. Els calabossos i la presó són per als immigrats, què carat.

Publicat dins de Catalanofòbia, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Marià Aguiló i la persecució de l’edició en català a finals del s. XV

(L'assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre "Joan Fuster", a València, l'any 1977.)

(L’assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre “Joan Fuster”, a València, l’any 1977.)

Rellegeixo el discurs que Marià Aguiló pronuncià en els Jocs Florals del 1888, davant la reina regent, Maria Cristina, i trobo una referència claríssima a la persecució de l’edició en català a finals del quatre-cents. Vegeu-la:

“La literatura catalana, en l’últim terç del quinzèn segle, […] cridá (la primera d’Espanya) l’adjutori poderós de la estampa, per a publicarhi lo tresor de ses obres mestres. Moltes y molt rares son les del breçol de la imprenta que’ns romanen, moltíssimes les perdudes y esvahides pel corch, per l’ignorancia y per la persecució, la Biblia arromançada per Bonifaci Ferrer entre elles. Tantes havien d’esser les que de bon principi tinguerem, que l’art tipográfich y la bibliografía castellanes dantnos la primacía, han dit fins sus-ara letra lemosina á la gòtica ab que l’invent de Guttemberg començá. Mes ay! la nostra mesquineta literatura ni abrahonantse als tòrculs pogué per gayre estona salvarse en son naufragi de la mar del oblit que la engolia!” (Marià Aguiló, Obra en prosa, UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, p. 80.)

A saber, que els incunables catalans a finals del segle XV van ser molt nombrosos, però ens n’han pervingut molt pocs, la qual cosa és atribuïble a la deixadesa, la ignorància i la persecució. Cosa que ja han advertit Jordi Bilbeny i altres estudiosos. I sabem de l’abundància d’aquella producció catalana impresa (entre altres indicis) perquè els primers caràcters tipogràfics de la impremta, a la península ibèrica, eren coneguts com a letra lemosina. ¿Què se n’ha fet d’aquest carroportal d’obra impresa en català? Els llibres no desapareixen sols: els treuen del món.

Aguiló exemplifica aquest estat de coses amb la Bíblia arromançada de Bonifaci Ferrer (més coneguda com la Bíblia valenciana). Com que no és l’exemple més clar, val la pena comentar-lo.  Segons ens informa Jordi Ventura (a Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, Eliseu Climent editor, 1978),

“la lluita contra la Bíblia en català començà de ferm l’any 1498, a instàncies de Torquemada, i a tots els llocs dels Països Catalans que tenien un tribunal de la Inquisició […] Els inquisidors no tenien per què voler prohibir l’expressió literària en llengua del país. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer, i d’altres llibres de les escriptures en pla, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar, evidentment, que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens judaics.

No és menys cert, però, que d’aquell incunable publicat en 1478 no n’ha quedat ni un sol exemplar sencer. Sistemàticament, la Inquisició l’arreplegà i el féu cremar fins a l’extinció, tot i que al principi se n’arrossegaven pels seus dipòsits alguns exemplars. […] El llibre rebé un tracte consemblant per part del tribunal de Barcelona, i exactament a les mateixes dates. Ja que, efectivament, segons el Manual de Novells Ardits, el 7 d’abril de 1498, «foren cremades en la plaça del Rei de la present ciutat les Bíblies en pla, e altres llibres en pla descendents de la Bíblia, los quals llibres foren en grandíssim nombre»”. (p. 12-14)

Així va desaparèixer la Bíblia valenciana de 1478. I segurament no parlaríem de persecució lingüística si no s’hagués fos, juntament amb ella, la quasi totalitat de l’edició en llengua catalana, tant a València com a Barcelona; i si poc després, el 1511, la traducció castellana del Tirant lo Blanc no fos estat presentada com una novel·la castellana anònima.

Publicat dins de Marià Aguiló | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Darwin a Catalunya

Charles Darwin

Charles Darwin

Fa pocs dies, Jaume Barberà ens participava que un company seu de càtedra a la Universitat (un de la colla de Libres e Iguales) s’havia posat sincer tocant al futur de Catalunya en cas que restem a les seves mans: “Un dels firmants del manifest em va dir que a Catalunya s’aplicarà la llei de Darwin”, ens ennova el periodista, però no ens diu qui és aquest humanista espanyol –estaria bé saber-ho, perquè conèixer-nos és bo.

En tot cas, no ens sorprèn. És el mateix que un prohom madrileny li va dir a Jordi Pujol: “Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado”. És la consigna de sempre: ofega el català i el trauràs del món; morta la cuca, mort el verí. Nihil novum sub solem. Marià Aguiló ho recordava en el discurs dels Jocs Florals del 1888: “No hi havia remey, arribava la hora pera la llengua catalana; [...] La de Fernando setè, capgirant de socarrel la Espanya antiga, senyalava la avinentesa, la oportunitat mellor per esborrarla del mapa de les llengues, y tot parexia fet aposta pera aconseguirho ben aviat”.

El nacionalisme espanyol sempre s’ha posat sota l’advocació del sant que beneeixi la llei del més fort i justifiqui la desaparició del feble. Però em temo que el sant no està ben triat. Darwin mai va dir que guanyaven els més forts, sinó els que s’adaptaven millor: “Is not the strongest or the most intelligent who will survive but those who can best manage change” (Charles Darwin). A saber, l’ocell babau de l’illa Maurici no es va extingir per dèbil, sinó per badoc.

Però vaja, ja els entenem: ells invoquen el darwinisme social, que és la translació bèstia, a les ciències socials, d’una interpretació esbiaixada dels escrits de Darwin. Una translació que és alhora errònia i immoral, com argumenta l’escriptora nord-americana Ursula K. Leguin: “’The law of evolution is that the strongest survives!’ ‘Yes, and the strongest, in the existence of any social species, are those who are most social. In human terms, most ethical… There is no strength to be gained from hurting one another. Only weakness.”

Traduir l’última frase serà una manera de subratllar-la: “No hi ha força en el fet de vèncer atropellant l’altre. Només feblesa”. Doncs bé, si la clau de la supervivència està en la capacitat d’adaptació, els catalans anem bé i qui té mala peça al teler és Espanya. Perquè la societat catalana dóna mostres d’empatia i de creativitat política; el nacionalisme espanyol, altrament, exhibeix esclerosi i mostra una pèssima adaptació a la democràcia.

Publicat dins de Eliminacionisme, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

11S-2014: quinze maneres de donar el sus

(Imatge cisada a pauvall92.blogspot.com)

(Imatge cisada a pauvall92.blogspot.com)

Amb bull i renou, l’olla cou: Vol dir que cal bellugar-se molt i ser actius perquè les coses que s’emprenen vagin per bon camí. [Balears]

Anem a portar les àligues a la processó: El significat de la dita és incert; Alberola, Farnés i Gargallo no l’aclareixen. Atès que les àligues festives, arran de la derrota del 1714, van desaparèixer, i essent com era l’àliga un distintiu austriacista, podria ser que fos un al·legat antiborbònic, una mostra de rebuig de l’ordre establert, l’expressió del desig de recuperar la llibertat nacional. [Alberola, 1928] [S. Farnés, Paremiologia catalana comparada] [Gargallo, El Refranyer]

Arri, ase, i deixa dir: Emprat per indicar que hom ha de fer el seu fet sense fer gran cas del dir de la gent. [És un refrany isòpic.]

Avall, que vol dir baixada: Suggereix la determinació d’emprendre el darrer tram d’un camí quan la part més difícil ja s’ha superat. [S. Farnés, Paremiologia catalana comparada] [VAR: Avall que fa baixada.]

Beure i tornar-hi: Expressa la resolució amb què es fa una cosa, descansant i fent pausa per tornar-hi amb esforç. [VAR: Bevem i tornem-hi, que fa passar la set.]

Endavant les atxes, que el Sant Crist va a les fosques!: Indica la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats. [S. Farnés, Paremiologia catalana comparada] Les atxes, ciris grossos amb diverses metxes, són un dels elements més característics de la processó del Divendres Sant. A la veu d’“endavant les atxes” s’engegava o reprenia la marxa dels participants a la processó.

Hem avorrit l’aigua: Vol dir que ens hem decidit, prescindint de dubtes i recels, a una empresa o acte d’atreviment. [Farnés, Paremiologia catalana comparada]

La sort està tirada: Significa que s’ha pres una resolució extrema i decisiva, de la qual hom no pot tornar enrere. [La frase, coneguda en moltes llengües, és atribuïda a Cèsar, que la pronuncià quan es va decidir a creuar el riu Rubicó en direcció a Roma, cosa que tot cabdill tenia rigorosament privada.] [SIN: El dau ja està tirat (o llançat).]

Moltes mosques maten un ase: A força de gran nombre, els éssers petits arriben a dominar els grans. [Balears]

No plou, per qui anar-se’n vol: El qui té voluntat de fer una cosa no es deixa vèncer per les dificultats. [Balears]

O sang o podrit!: Indica que ha arribat l’hora de decidir-se; cal fer una cosa o una altra o, si no es vol fer, renunciar-hi. [Gargallo, El Refranyer]

Pit i fora!: Exclamació que es diu per animar o animar-se a fer una cosa. [Gargallo, El Refranyer]

Qui no s’arrisca, no pisca: Qui no s’esforça i no es posa en risc, no podrà obtenir un determinat benefici. [Rodamots]

Qui no s’espavila, no menja anguila: O sia, que qui vulgui peix, que es mulli el cul. [Es diu al Baix Ebre]

Tirar-s’hi de cap: Emprendre quelcom de manera decidida. [DIEC] [Gargallo] (“Si tens confiança en aquest negoci que et proposen, tira-t’hi de cap; no dubtis més.”)

Publicat dins de Paremiologia | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Ara és l’hora

Publicat dins de Autodeterminació | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari