“Entre Tots Sants i Manresa”, de Joan Oliver

Jornada laboral, avui, dedicada a l’adoració dels llibres, amb premi final per a devots i oficiants. Un llibre, esclar. A mi m’han adjudicat l’Obra en prosa de Joan Oliver (el quart volum de les Obres completes de Pere IV). És un regal formidable, sobretot perquè estic dejú de la major part d’aquestes proses. Fullejo el volum i em crida l’atenció un article del 1945 publicat a la revista Germanor, que s’editava a Xile.

El títol de la peça demana una explicació. Entre Tots Sants i Manresa designa l’espai metafòric en què succeeixen totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses. Cap topònim no és inventat. Tots Sants és el nom popular d’un partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, situada a cosa d’un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d’aquesta ciutat a Calaf.

Trec l’article a col·lació perquè Oliver hi reprodueix una conversa que mantingué amb un espanyol exiliat, l’actitud del qual consona amb la captinença actual de molts espanyols en relació amb Catalunya. I és que hi ha coses que no canvien. Com que l’article és breu, el reproduiré íntegrament. Jas:

“Em deia l’altre dia un espanyol republicà:

–No me n’amago. Jo vaig oposar-me al vostre Estatut d’Autonomia. Segueixo creient que les llibertats regionals serien la ruïna d’Espanya. El nostre país o no serà res o serà una gran unitat. Creieu-me, amic meu, cal que els catalans sigueu raonables… Per què us entesteu a anar contra les vostres pròpies conveniències que són la vida, la salut i la grandesa de la comunitat espanyola? La història…

En aquest moment del discurs vaig parpellejar d’una manera extremosa. Amb un expedient tan simple reeixia a estroncar aquell doll d’eloqüència. L’espanyol em va mirar amb curiositat, gairebé amb llàstima.

–Què us passa? Teniu una brossa a l’ull? –va fer.

–Potser sí –vaig respondre amb suavitat–. Però ja sabeu que el destí de les brosses, com el de les bigues, que s’estacionen dessota les parpelles, és el de no ser vistes pels que les sofreixen.

–Podríeu parlar més clar, si us plau? Se’m fa tard. Els amics de la penya m’esperen a La Guindalera…

Sempre m’he esforçat a creure que la funció de les paraules és ocultar o, si més no, millorar o estrafer el sentit de les idees. Però aquella vegada no vaig tenir la fermesa de mantenir el meu principi. Vaig claudicar.

–Com és que us trobeu a Xile? És inexplicable!

–Us demano claredat i em sortiu amb un exabrupte.

–Espanya us necessita –vaig afegir amb entusiasme–. Torneu a la vostra Cuenca d’on mai no havíeu d’haver sortit.

–Desvariegeu?

–No perdeu el temps amb la vostra deslluïda República. Més us escau la «dictadura democràtica» del generalíssim. Com és que l’Imperi no us tempta? Altrament, el «Fuero de los Españoles», tot just promulgat, protegirà rigorosament el vostre dret a denunciar qualsevol símptoma de revifalla catalana. Per aqueix camí, ben aviat us fareu perdonar els vostres pecats menors. No importa el vostre error en els petits afers, mentre sapigueu encertar el principal. Penseu en l’Alcalde de Zalamea.

El meu amic espanyol va provar d’oposar-me un somriure pietós. Però l’espurneig ofensiu dels ulls desvirtuava en part la dolcesa dels llavis. Uns segons després –ho hauria jurat!– tot tendia a resoldre’s en un sentiment encara confús de satisfacció. La meva atzagaiada –pensava l’home de Cuenca– seria un bon revulsiu per a la conversa sovint llangorosa amb els companys de La Guindalera.”

(Juliol del 1945)

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El procés és de la gent

Afirma Joaquim Coll: “el procés sobiranista està mancat de legitimitat perquè encara és hora que guanyi les eleccions un partit independentista”. Fals. La legitimitat del procés no recolza en la victòria electoral d’un partit independentista, sinó en la voluntat majoritària de votar sobre la independència. D’això que diu Coll se’n diu sofisma o raonament capciós, o mesclar ous amb caragols per confondre i esguerrar el marro.

El procés democràtic que s’ha engegat a Catalunya és de la gent, és una energia que va de baix a dalt, i passa que els partits tenen dificultats per adaptar-s’hi. CiU, el PSC i Iniciativa són einam del segle XX, atifells bons per gestionar l’autonomia, no per acarar la independència, i –esclar– tenen dificultats per entomar-la. ERC s’hi ha adaptat molt bé. I les formacions nascudes al segle XXI (C’s i la CUP) ja estan dissenyades per afrontar els nous vents sense patir ni esqueixar-se.

Els arguments de Joaquim Coll són cecs i antics. Cecs, perquè no veu que la gent arrossega els partits. Antics, perquè apel·la a un esquema de representació que ha caducat. Les cinc-centes cinquanta-quatre consultes sobre la independència, les grans manifestacions del 2012 i del 2013 i el mandat electoral de fer la consulta grossa són l’expressió d’un empoderament popular. Ara ja no volem que uns polítics facin per nosaltres, ja no admetem que negociïn la nostra dignitat. Volem decidir per nosaltres mateixos: volem votar.

És curiosa la incapacitat dels unionistes per entendre això. És la mateixa incomprensió i intolerància que mostraven els homes medievals davant l’humanisme. Ja podien Erasme i Lluís Vives predicar la dignitat humana, que els garants de l’statuts quo sortien amb l’escolàstica, amb prosopopeies teològiques, amb textos sagrats i dogmes tronats, i amb els pares de l’Església. I si no besaves el seu sant, et cremaven a la foguera.

Publicat dins de Independència, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La mala jeia de Joaquim Coll

Joaquim Coll sosté que “la secessió no ens convé econòmicament, no està justificada políticament i ens divideix i fractura socialment”. L’historiador del PSc ignora la regla d’or dels mentiders, la que diu que perquè una mentida sigui creïble l’has de combinar amb una o dues veritats. Però Coll no està per sofisticacions: ell tira pel dret, dispara sense engaltar i les clava pels descosits. Nega la major tres pics seguits i es queda tan ample. Això és un espanyol, sí senyor.

Per engegar-les així s’ha tenir una barra de miura i un cervell especial; concretament un cervell espanyol, negacionista i autoritari. Cal ser molt espanyol per ignorar les raons polítiques de la independència (com si la sentència del TC del 2010 i el seu ròssec, o la llei Wert, no existissin); cal ser negacionista per negar l’espoliació fiscal (16.000.000.000 euros que cada any se’n van de Catalunya i no tornen) i el sabotatge a l’economia catalana (¿ubi es, corredor mediterrani?); i cal ser autoritari per dir que deixar votar la gent és perniciós. Paciència i non grunyatis, deia el gat a la rata, i li molia els ossos.

Vull aclarir que no tinc res contra els cervells espanyols, que són d’allò més normals. El problema ve quan s’hi afegeixen els altres atributs de què Joaquim Coll fa gala. I és que es pot ser espanyol i admetre que Catalunya és una nació i que la llengua del país està baldada a causa d’una llarga persecució paranoica, i constatar que l’Estat espanyol maltracta els catalans pel sol fet de ser-ho –rectifico: pel sol fet de viure a Catalunya. Però esclar, si Joaquim Coll admetés això ja no podria fer aquest paper lluït que fa… i que té premi.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La secessió més antiga del món

GÈNESI 12:10 – 13:8 Abram i Lot se separen. Abram, amb la seva muller i amb tot allò que posseïa, i Lot amb ell, va pujar de l’Egipte cap al Nègueb. Abram era molt ric en ramats, en plata i en or. [...] Lot, que anava amb Abram, també tenia ovelles, vaques i tendes. La contrada no els permetia de viure-hi junts: tenien massa béns per a poder habitar plegats. S’originaren baralles entre els pastors dels ramats d’Abram i els dels ramats de Lot. –Els cananeus i els fariseus habitaven aleshores al país– Llavors Abram digué a Lot: «Que no hi hagi cap discòrdia entre jo i tu, entre els meus pastors i els teus, que som germans! ¿No tens tot el país davant teu? Separa’t, doncs, de mi. Si prens l’esquerra, jo aniré a la dreta; si prens la dreta, jo aniré a l’esquerra». [...] Lot va escollir tota la plana del Jordà, i partí cap a l’orient. Així se separaren l’un de l’altre. Abram s’establí al país de Canaan. (La Bíblia de Montserrat, p. 36-37)

Ja ho veieu. Les secessions són més velles que el cagar ajupit, i serveixen per solucionar conflictes. Quan dos pobles no s’entenen i hi ha territori per a tots dos, separar-se és una manera raonable de posar fi a les discòrdies –les parelles malcasades ho fan. Tant hi fa que les parts en conflicte siguin de la mateixa sang, descendents de Noè i devots de Jahvè. Dues nacions que tenen interessos, projectes i cultures diferents han de poder fer cadascuna el seu camí, lliurement i com a iguals.

Publicat dins de La Bíblia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Sense propostes

La transició del franquisme a la democràcia de baixa qualitat que el succeí va ser possible perquè tothom tenia propostes de canvi. Tothom tenia coll avall que calia transitar d’un estat de coses a un altre, canviar de règim, i que votar era la clau de l’èxit del procés. Ho tenien assumit la majoria dels dirigents franquistes. Un falangista gros, Adolfo Suárez, va prendre decisions valentes que trencaven l’status quo. Estava clar que l’immobilisme no era una opció. Fora d’aquest esquema només hi havia Blas Piñar i els seus sequaços.

Ara estem en una cruïlla històrica similar, però no hi ha propostes de canvi per regenerar l’Estat espanyol. El règim nascut amb la Constitució de 1978 i el “cafè per a tots” autonòmic s’ha exhaurit, però només hi ha propostes majoritàries de canvi a Catalunya i a Euskadi. L’establishment no té cap proposta, es remou contra els drets civils i democràtics de la gent i es nega a transitar cap enlloc, si no és cap enrere. La posició dels partits del règim, els vells (PSOE i PP) i els nous (UPyD i C’s), es correspon amb la posició que mantenia Fuerza Nueva el 1977: immobilisme i no deixar votar.

I quan el règim impulsa una plataforma civil per defensar els interessos dels poderosos, el que proposen és… no res. Quedar-nos igual. Que no es mogui res. Obediència i resignació. L’única proposta que fan (“una España que haga radicalmente suyas todas las lenguas y culturas”) presenta dues limitacions: primera, que l’haurien de formular davant el govern espanyol; i segona, que no s’ho creuen ni ells.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Catalans que no ho són gaire

Ho sap tothom: és català qui viu a Catalunya i a més vol ser-ho. Qui no ho vol ser no ho és, i no passa res: la identitat és lliure i s’hi valen totes. I bo i així hi ha una zona d’ombra: hi ha qui viu a Catalunya i no és català, però es presenta com si ho fos (són els que de seguida es posen als llavis allò de “jo sóc tan català com qualsevol independentista”, o allò de “ningú té dret a expedir carnets de catalanitat”). Com que aquests enunciats són perfectament acceptables, no els discutim; però arriba el dia que un ensenya l’orella i se li veu el llautó.

Com ara Josep Rusiñol, un dels portaveus de Societat Civil Catalana (el nom de l’entitat, ben abusiu, il·lumina la seva voluntat manipuladora). Diu el senyor Rusiñol que “no volem ser estrangers en aquesta terra”. La proclama és sorprenent, perquè un català en cap cas no es pot sentir estranger a Catalunya. Jo he viscut quatre dècades llargues en un estat que no és el meu i mai m’he sentit estranger: m’he sentit i em sento ocupat, que és una altra cosa (el mateix que experimentaren els francesos entre 1940 i 1944).

La frase de Rusiñol no és pensable ni dicible per un català; sí que ho és per un espanyol resident a Catalunya. Que és el que deu ser el senyor Rusiñol i la majoria dels seus col·legues. I no és cap mal, és ben legítim, no se’n donin vergonya. Que ho diguin amb totes les lletres. Siau qui sou i feu-ho saber al món. Que se senti la vostra veu solemnement i clara.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | 2 comentaris

Si jo fos unionista…

Si jo fos unionista, m’afanyaria a fer una proposta potent per seduir els catalans. Perquè el temps s’acaba. D’entrada, admetria que la transició va partir d’una premissa errònia: que la Constitució era un punt d’arribada i no de partida; i que la dificultat extrema de modificar aquell text abocava la transició al fracàs. Jutjaria intolerable que l’exèrcit tingui cap paper polític en l’organització de l’estat, pel qual paper Catalunya és de fet un país ocupat.

O sia, faria autocrítica i propòsit d’esmena. Proposaria començar de nou i fer-ho bé. Postularia un estat confederal (de tipus helvètic o neerlandès), que és el que escau a un estat plurinacional. Proposaria d’equiparar l’estatus jurídic de totes les llengües de l’Estat: el gallec, el castellà, l’asturià, el basc, l’aragonès, l’occità i el català serien les llengües principals en els territoris respectius (saber-les fóra un deure); cada nació seria independent de fet en matèria de llengua, cultura i educació, l’Estat tindria com a pròpies i oficials totes les llengües, i les quatre més parlades serien oficials a la UE. Pel que fa als diners, Catalunya es finançaria a través d’un concert econòmic solidari (similar al basc però amb alguna correcció).

El sistema educatiu hauria de ser tota una altra cosa, esclar. No pot ser que un estudiant de Toledo acabi el batxillerat sense haver llegit Os Lusíadas (de Camões) i Solitud (de Caterina Albert) en llengua original. A Catalunya també necessitem millorar, perquè no n’hi ha prou d’aprendre literatura catalana i castellana, cal anar més enllà: cap a Occitània, cap a França, cap a l’ample món.

Si fos unionista, practicaria el reconeixement, el respecte, l’empatia i el perdó, i sortiria al carrer a clamar la dignitat que hi ha en el fet de ser alhora iguals i diferents, però sobretot lliures. Requestaria tot això i si me’n sortia aconseguiria dues coses: ser just i retenir Catalunya. La pega és que, d’unionistes com jo, en trobaria ben pocs. ¿Com és que els interessats no fan una proposta semblant? Molt fàcil. Perquè no són pròpiament unionistes, sinó supremacistes: són una gent que pretenen l’hegemonia dels propis atributs nacionals sobre els atributs nacionals dels altres.

Un dia em vaig trobar –debatien un apunt meu del blog– en un fòrum a facebook on tot quisqui era unionista. Jo hi vaig dir la meva, i he de dir que en tot moment vaig ser tractat amb un gran respecte. Abundaven les opinions de gent que es dolia d’una suposada “imposició del català”, però el súmmum arribà quan una noia va afirmar que a l’escola havia sofert “adoctrinament catalanista” perquè l’havien sotmès a l’estudi de la literatura catalana; ningú li va dir, a aquella noia, que tenia una malaltia, de nom catalanofòbia, i que anar al psiquiatre li faria bo; només li ho vaig dir jo –amb unes altres paraules, esclar.

No sé si m’explico. Vull dir que si l’unionisme és això, Espanya està perduda. La independència de Catalunya és irreversible. Així doncs, si jo fos unionista… deixaria de ser-ho tot d’una, atesa la impossibilitat de fer alguna cosa raonable amb la unitat anhelada.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , | Deixa un comentari