Espanya ha decidit perdre

S’ha acabat. Espanya ha perdut l’última oportunitat de retenir Catalunya (que passava per acceptar o tolerar la consulta del 9N). Ells també han cremat les naus, però ho han fet enmig del llac. Podien haver-se acostat a la riba i donar-nos la mà, podien buscar les aigües somes i fer un gest amistós, un senyal vague de no agressió. No han volgut o no han sabut fer-ho. L’orgull, la supèrbia, l’estuf, la banya, han pogut més que la raó. Batuts i mai vençuts, i se’n tornaran amb un dit al cul i l’altre a l’orella.

El divorci és un fet i la separació de dret és qüestió de poc temps. El marit només pot retenir la dona si deixa la porta oberta i l’amor que invoca és creïble. Si la tanca amb pany i clau, malament rai; si tapia les finestres, tururut viola; si estreny els canals de ventilació, cagada pastoret. Si l’amor no és sinó possessió abusiva, bona nit, cresol, que la llum s’apaga. Ella marxarà, segur, o morirà en l’intent.

Els catalans no fem compte batre els peus, ni ens adormiran per sempre (com si fóssim una Blancaneu multitudinària). Tenim tantes ganes d’existir! Farem prrrrfffff! davant els morros del cretí, i potser ens pega, sí, però a ell li farà més mal. Quedarà amb un pam de nassos, es mirarà la mà sense entendre res i nosaltres ja serem fora. Serà culpa seva i no se’n temerà, probablement no ho sabrà mai. Perquè s’ha passat la història llegint llibres de cavalleria i no ha après mai res de si mateix.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

La tortuga de casa

tortugaA casa teníem una tortuga. Es diu Closca. Casa seva era una capsa de plàstic amb pinassa, un còdol, un platet per als àpats i un petit abeurador. De tant en tant la trèiem d’allí, que s’esbargís, pobrissona; però no la podíem deixar en el lloc que més li esqueia, la terrassa, perquè no hi ha sòcol i la barana de ferro és oberta per sota. Hauria caigut daltabaix, mesquineta.

Un estiu que vam marxar de vacances vam deixar la Closca a ca la tia Núria, i un altre gall li va cantar. La Closca podia anar a lloure per la forana i prendre el sol tantes hores com volia; la tieta la peixava, li donava mànigues amples i ella, ala!, al repetell del sol a gaudir de l’escalforeta, i sense mirar el rellotge. Allò era qualitat de vida.

Així que vam fer un pensament. Vam decidir que la Closca tindria una vida millor si s’instal·lava a ca la tia Núria. Vam renunciar a la companyia de la nostra tortugueta. Estàvem convençuts que la bestiola hi guanyava molt –nosaltres, ves, també la camparíem sense ella. I dit i fet, tu. Estem segurs d’haver obrat bé.

Ho vam fer així perquè la Closca és una tortuga. Si la Closca hagués estat un ésser humà, no hauríem decidit nosaltres per ell: li hauríem demanat amb qui volia viure, si amb la Núria o amb nosaltres, o si volia fer un ca seva. I ell hauria pres la seva decisió. Les persones no poden ser tractades com tortugues domèstiques, perquè la dignitat humana implica poder decidir sobre un mateix, i això val tant per a les persones com per als pobles.

Publicat dins de Autodeterminació | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Governar no és manar

Governar no és manar. En democràcia el poble mana i els polítics creuen. Aquell s’expressa a les urnes i aquests actuen a través de les administracions. Manar és exercir l’autoritat, que viu a les urnes. La funció de la política és traslladar aquesta autoritat a les institucions perquè en facin obra de govern. La funció del dret és garantir que tot flueixi sense atropellar ningú.

Governar és conduir, interpretar els mandats democràtics i dur-los a port. Governar és escoltar, negociar, pactar i executar les ordres del poble. Governar és respectar, obrir portes i mostrar camins, servir la gent i deixar-la en pau; és tocar les lleis perquè no empalleguin, canviar amb la societat, actuar des del consentiment. És donar veu a tothom i obeir les majories.

La cultura política hegemònica a Espanya està molt lluny d’això. Els seus governs tendeixen al despotisme; els seus polítics, a la sordesa i al birliqui-birloqui; els seus tribunals, a la Inquisició; els seus mitjans, a l’adoctrinament; les seves elits, al saqueig; les seves administracions, al colonialisme. El seu instint és de possessió, el seu afany és subjugar i esprémer.

La política catalana és una altra cosa, però algunes d’aquelles tares s’han empeltat a casa nostra. Trencar amb Espanya no basta, també hem de trencar amb la cara fosca de l’autonomisme: emancipació i catarsi, un país millor. Per això Artur Mas ho està fent molt bé. Perquè no mana: creu. No imposa: condueix. No dirigeix: acompanya. Escolta i respon quan li pregunten. Tracta els catalans com a adults, respecta la nostra autoritat i apel·la a les urnes. Això és el mínim exigible al president d’un país. El nostre compleix. Espanya està molt molt molt molt lluny.

Publicat dins de Democràcia | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Viva Espanya!, un conte de Narcís Oller

Figura i paisatgeNarcís Oller publicà, l’any 1897, el recull de contes Figura i paisatge (reeditat fa tres anys per Cossetània Edicions). El volum apareix en un moment de crisi de l’autor, i és reflex aquesta crisi: uns contes mantenen el trot realista i uns altres apunten ja procediments modernistes. Doncs bé, el relat que obre el recull es titula “Viva Espanya!”. Sinopsi: dos caçadors busquen refugi en una masia i assisteixen a unes escenes incomprensibles, protagonitzades per un cretí que  ximpleja davant les dones i davant l’amo de la casa, cridant adesiara «Viva Espanya!», expansió, aquesta, que provoca la hilaritat dels presents. A la fi del relat, la mestressa de la casa desvelarà el misteri.

I el misteri fa així. Uns del rap han segrestat l’amo, però, acaçats pel sometent, el deixen anar amb la condició que, allà on fos, a l’home que en acostar-se-li li digués «Viva Espanya!», havia de dar-li cinc mil duros. Dos anys després, volent treure’s l’angúnia de sobre, l’home voltava fires i mercats amb l’ànim que un dels bandits el trobés i cridés la consigna, davant la qual ell afluixaria la mosca i restaria quiti. Cosa que acaba passant. Però el malfactor resulta ser un cretí, un captaire d’aspecte deplorable que fa més pena que oi. Per complaure’l, l’home dóna ordre que aquell nyèbit tingui jaç i taula parada durant tota la vida sempre que comparegui en el mas. Un dia l’amo cau malalt, i el trinquelis, que continua freqüentant la casa, mira de fer-lo riure amb el crit d’ordre que un dia va unir els seus destins.

Aquest conte té avui un curiós aire d’actualitat. I és que, com al protagonista del conte, i des de fa tres-cents anys, cridar «Viva Espanya!» ens ha sortit molt car, als catalans. A ell li costava una tacada de cinc mil duros; a nosaltres ens costa 16.000 milions d’euros cada any (2.250 euros per català i any). És una esquilada colonial. Cada duro ens costa set pessetes.

Però és que cridar «Viva Espanya!» no ens surt car només en termes monetaris. També és foc en termes de qualitat democràtica, de respecte lingüístic, de supervivència cultural, de cohesió social, de llibertat nacional i de dignitat humana. No té solta pagar tants diners, i assumir pèrdues i dèficits de tota mena, al servei d’un Estat que ens maltracta i que té l’objectiu de destruir-nos com a país. És com resignar-te que et pengin i haver de pagar la corda, el cadafal i els honoraris del botxí. Votarem sí i sí.

Publicat dins de Narcís Oller | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Bye bye, Spain

(Imatge cisada a productesdelaterra.cat)

(Imatge cisada a productesdelaterra.cat)

Primer em van encordar

les cames i d’aquella retorta

en van dir el dret.

 

Després em lligaren de mans,

i el nus que estacava els canells

fou l’imperi de la llei.

 

Tot seguit em van sogar

amb un calabrot a la cadira

tot botzinant amb violència

no sé pas quina sentència.

 

Encabat m’emmordassaren,

no volien sentir la meva veu

–diu que els ofèn: no sóc baríton,

què hi farem.

 

Ningú sap com va anar allò,

diu que va ser de copdescuit

i d’un plegat, ben a l’ensec,

el captiu s’havia fos.

Publicat dins de Poemes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els eufemismes de la rendició

El ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va aprovar ahir la moció de suport a la consulta del 9N. La Sala era plena de gom a gom i a baix es va instal·lar una pantalla que reproduïa el que passava en el ple. M’hi vaig estar una hora, durant la qual vaig escoltar les intervencions a favor i en contra de l’esmena a la totalitat que presentava el PSC.

El PP (cinc regidors) i PxC (tres regidors) van defensar amb vehemència la seva posició, que és molt fàcil de resumir: el vot dels catalans no val (no valia quan vam votar l’Estatut del 2006, no val el mandat democràtic sorgit de les eleccions de novembre del 2012, i no s’hi valdrà anar a les urnes el 9N). I a més, som totalitaris.

La portaveu del PSC va defensar la seva moció de manera civilitzada, fins i tot amable, i va demanar diàleg, negociació i acord entre els presidents català i espanyol. Però la moció no feia cap esment de la consulta del 9 de novembre (com si no fos del cas). Esclar, en esguard del salfumant ultradretà del PP i PxC, les paraules del PSC sonaven com música de violí, però covaven la trampa de sempre. I és que…

…el diàleg és cosa de dos: si un no vol, dos no parlen. La negociació demana dues parts: si una no vol ni sentir parlar del tema, no es cremen candeles. L’acord demana l’existència de dos subjectes amb voluntat d’acord: si una part no en té, no en raja (i si no reconeix que l’altre és un subjecte, tampoc). Vaja, que el PSC supedita la consulta a una entesa impossible, o sia que tururut violes, que ens hi posem fulles, o un cataplasma si molt convé. Ells no ho diuen així, però és això. Diàleg, negociació i acord vol dir ‘lasciate ogni speranza, rendiu-vos’.

Doncs mireu, amics del PSC, gràcies per permetre, amb la vostra abstenció, aprovar la moció a favor de la consulta del 9N. Però no ens rendirem mai.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La revolta dels pigmeus

miquel icetaHi ha països normals, països pigmeus i no-països. El segon grup clareja, perquè aquests països minvats, amb el temps, han esdevingut no-països. Doncs bé, Miquel Iceta és partidari d’una Catalunya pigmea. És el que venia a dir el primer secretari del PSC amb aquella ocurrència en la Festa de la Rosa: que convocar la consulta del 9N a partir de la Llei de consultes populars no referendàries és com voler pilotar un avió amb el carnet de conduir.

Segons Iceta, els catalans no podem pilotar avions. La raó és simple: Espanya ens ho prohibeix, i ens ho prohibirà sempre. Per molt que vulguem superar l’examen que ho permetria i fer les pràctiques de vol que fan al cas, no hi ha res a fer: Espanya no ens deixa, estem vetats. Davant d’això, ¿què proposa el cappare del PSC? Resignació, parar la mà per si cau una engruna, ulls bovencs i cul a la paret per no rebre coces.

Per Iceta, Catalunya és un país pigmeu en el qual la gent pot ser consultada sobre pistaixes i s’entreté amb mosques (si el parc l’hem d’ajardinar així o aixà, si tallem aquells arbres o els deixem estar…). Som una nació de quinquilimoquili, el país de la senyoreta Pepis, el parc infantil de França i Espanya. Una societat que no pot conversar seriosament amb si mateixa, que no pot demanar-se què vol ser. Un país de mitja figa, una nacionalitat de pa i rave, una autonomia de catxerulo. Genteta de portalet baix.

La Catalunya pigmea que no sap (i no ha de saber) volar. La Catalunya eixalada, lligada de peus i mans, que ni de controlador aeri pot fer perquè no té accés a la torre de control. El país del PSOE-C. La tribu pigmea que s’acondueix cap a l’establa. El que passa –i això Iceta no ho pot acceptar, perquè els pigmeus mentals són incapaços de concebre-ho– és que els pigmeus ens hem rebel·lat. Ara volem ser lliures i normals, i la nostra alçada civil ja és homologable a la dels altres éssers humans.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris