La revolució catalana

La nostra revolució democràtica té dos vessants: el nacional i el social. Nacional, perquè el poble català recupera la sobirania que havia cedit als partits polítics, al Parlament, al Govern, als tribunals, i s’empodera per exercir l’autodeterminació i construir un estat nou. Social, perquè el nou estat no serà l’instrument d’una burgesia dominant posat al servei dels seus interessos, com passa a tots els estats d’Europa. No.

No serà així perquè la burgesia catalana fa noranta anys que va dimitir el país. Fa molt de temps que la burgesia de casa no pensa en Catalunya. L’última vegada que ho va fer va ser en els anys del Noucentisme (1906-1923). Aquella va ser l’última ocasió en què la burgesia nostrada va fer un projecte de país per a Catalunya i va intentar realitzar-lo. Prat de la Riba era el seu líder; la Lliga Regionalista, el seu partit; La Veu de Catalunya, el seu diari. Havent renunciat a alliberar Catalunya i també a transformar Espanya, volgueren fer un ca nostra discretet per fer la viu-viu. L’invent no va reeixir.

I amb la República van quedar fora de joc. Durant el franquisme es van acomodar al règim i es dedicaren a fer diners. En la transició demanaren tranquil·litat i bons aliments, tragueren en Miquel Roca i en Narcís Serra, i posaren els seus negocis sota l’aixopluc de les administracions autonòmica i municipal. I a viure, que són quatre dies.

Ara tot ha saltat pels aires i el règim es desfà en peces. Totes les martingales, tots els lladrocinis, tots els parasitismes ordits del 1978 ençà han quedat al descobert. El rei mostra el cul i va concagat, i la reina té les mames podrides. Tots els silencis enriolats dels mafiosos són ara ganyotes de por. Perquè l’estat que ve ja no serà el seu estat, sinó el de les classes populars: l’estat de tots al servei de la majoria, l’instrument de la gent senzilla que estima la llibertat, exerceix la democràcia i sua per guanyar-se el pa.

Nosaltres també som Catalunya

“Hem fet aquest vídeo amb els nostres amics, perquè tots estem convençuts que Catalunya ha de votar. Perquè, segons la nostra opinió, tots els pobles han de poder votar en democràcia i cap sistema de govern no hauria de tenir por ni impedir-ho.”

Gràcies, Tribuconsti!

Ho resumiré molt. Hi ha tres tipus d’intel·ligència: la mental, l’emocional i la testicular. Si el teu adversari té pesquis, calça’t, perquè et veurà venir d’una hora lluny i et marcarà els gols per on menys t’ho esperes. Si té suquera emocional, corda’t les espardenyes, perquè cohesionarà bé el seu públic i concitarà adhesions explotant fílies i fòbies, fent rajar l’aixeta del populisme i tocant fibres sentimentals.

Però si l’adversari té la intel·ligència de les llimes de sant Jeroni i invoca la caixa d’eines com a font d’autoritat, llavors està en fals i n’hi haurà prou amb una exposició prolongada en l’escenari internacional per posar-lo en berlina. En el món tothom entén que els documents de mascle no són un atribut democràtic, i que la legitimitat la té la gent pacífica i humil que s’informa, pensa, conversa i, finalment, vol votar.

El Tribuconsti acaba de fer una exhibició d’intel·ligència testicular que deixa en evidència el seu Estat: el rei és absolutista encara que es passegi amb vesta constitucional. Avui el Tribuconsti, a més de rubricar la defunció de la democràcia espanyola, també segella la fi de l’autoritat espanyola sobre Catalunya. Gràcies, Torquemades de pa sucat amb oli.

El tirà de les aigües encantades

(Imatge espampolada amb nocturnitat i traïdoria a catnouestat.)

Es diu Pere Amat i és el pare de Cecília, l’heroïna d’Aigües encantades, el cèlebre drama de Joan Puig i Ferreter. Amat és un dels personatges que representen l’immobilisme individual i col·lectiu de la societat que el dramaturg posa per pelar. “Qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus”, diu el banya-marrà en l’acte primer. Margarida Casacuberta el caracteritza així: “La intransigència, l’autoritarisme, la violència, la prepotència, la incomprensió i la ignorància li impedeixen de ser clarivident davant la realitat i l’aboquen al fracàs com a pare i com a marit, com a home en definitiva.”

Casacuberta ho diu tan bé que em resigno a fer d’eco: Pere Amat és “defensor dels costums i els valors d’antany, obligat a recórrer sempre a les màximes pomposes i buides (que li reporten una certa sensació de seguretat enfront d’un món que cada vegada posa més en entredit l’existència de veritat inamovibles, i que li permeten lamentar-se de la manca de «seny» de les noves generacions). El personatge d’Amat deu la seva càrrega de negativitat a l’egoisme, el qual l’arrossega i no li permet estimar. Perquè Pere Amat confon, d’entrada, què és estimar: «Estimar? Sí… s’hi guanya molt estimant…! Ja es veu…», diu en una escena del primer acte que serveix per plantejar l’abast del conflicte entre pare i filla.”

¿No us recorda ningú, aquest personatge? Hi ha un moment en què el pare envesteix la filla d’aquesta faisó:

AMAT: Calla, tu!

CECÍLIA: Que no podré parlar?

AMAT: No!

En un altre passatge, el col·lotge fa el retomb que segueix:

CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.

JULIANA (mare): Lliure! Massa que ho ets, de lliure!

AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?

CECÍLIA: Sóc jo…

AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí a casa meva, davant meu?

Poc després, la mare de Cecília responsabilitza Pere Amat del distanciament de la filla, del trencament emocional amb aquesta i del perill cert de perdre-la:

JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra, ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.

No em negareu que sovint la realitat s’esforça a imitar la literatura, i que el conflicte modernista entre l’immobilisme autoritari i la dignitat humana (que sempre va de bracet de la llibertat) és una tensió atemporal i ecumènica. Va, descordeu-vos: ¿a qui retira Pere Amat?

9N, el dia que canvia la història

“Sí, el 9 de novembre. Me’n recordo. Vaig anar directament cap al carrer i vaig córrer cap al mur. […] Una de les coses més difícils era travessar-lo. Impossible. […] A la vida hi ha situacions en què no se sap quan serà el gran moment… fins que nosaltres tots junts ho fem possible.”

Miquel Iceta, abril de 1931

(Imatge cisada a in.directe.cat)

Barcelona, 14 d’abril, 19 hores. El delegado del Gobierno a Catalunya, el distingit senyor Miquel Iceta, es remou en el setial entapissat del despatx gros. Els fets dels últims dies no li fan mica de gràcia, està intranquil i fa ulleres, però té una confiança cega en la llei i en l’ordre. El règim té la solidesa del marbre, va dient entre si mateix. D’un plegat s’obre la porta i entra un home com un esparver; té els cabells desfets, els ulls de bòtil, el llavi jussà li tremola visiblement; el nus de la corbata se li ha estimbat i fa l’efecte que té una soga al coll; a la mà dreta sosté uns papers mig rebregats que engronsa amb nerviosisme.

–Companys ha proclamat la República! –brama l’home.

–Deteniu-lo –fa Iceta, sense aixecar els ulls de la taula.

–Hi… ha una… gentada que l’agombola –balbuceja l’home.

–Disperseu-la –diu Iceta, impertèrrit, i afegeix–: useu els mitjans que calguin.

–D’acord. Però és que…

–Què –Iceta alça el ulls, un xic importunat.

–Que Macià ha proclamat la República Catalana.

–Deteniu-lo també –diu el manaia, com aquell qui res.

–Senyor Iceta… és que les esquerres republicanes han guanyat les eleccions, diuen no sé què d’un plebiscit…

–No en facis cas: les eleccions plebiscitàries no existeixen. Abans-d’ahir hi va haver eleccions municipals, res més.

–Senyor Iceta –l’home s’envia saliva coll avall–, Alcalá Zamora també ha proclamat la República a Madrid.

–Ah sí? –el delegat del govern dubta un instant– Truca al meu col·lega de Madrid i prega-li que detinguin el Zamora aquest. Digues-li que és de part meva i que ja ho trobarem –Iceta butxaqueja en cerca de regalèssia, que li va bé quan sent un pes a la panxa; però no en troba.

–Senyor Iceta, és que Alfons XIII ha marxat. Ara mateix va cap a la Jonquera.

–Ai cabàs –fa Iceta–. Doncs res, deteniu-lo.

–Senyoria, Alfons XIII és Sa Majestat el rei.

–Sí, però si cedeix a la pressió de la briva, esdevé còmplice d’aquests i se l’ha de posar a disposició de la justícia.

–Vol dir, senyoria, que la justícia no deu ser ja republicana?

–I ara, quin disbarat! La justícia és l’expressió de la llei i la llei és inviolable. Si aquests de la República volen res, que facin una proposta de reforma constitucional i en parlarem –fa Iceta, satisfet d’escoltar-se.

–Senyor Iceta, ja em perdonarà –fa l’home, descordant-se el botó de dalt de la camisa–, però em sembla que la història ens està passant per damunt.

La riallada de Miquel Iceta ressonà a les sales, fredes, mig buides, de la Delegación del Gobierno a Barcelona.

Un benefici estimulant de la independència

Quan Rajoy diu que la consulta no és legal, la Divisió de Poders fa Aaiiiiiiiii!, perquè li han trepitjat l’ull de poll. Quan Rajoy diu que el procés participatiu que hi ha engegat a Catalunya és antidemocràtic, la Democràcia fa Uhhhhhhhg!, perquè li han pegat una coça al genoll. Quan el Tribunal Constitucional anul·la el decret de pobresa energètica de la Generalitat, l’Autogovern fa Aggggggggh!, torça el coll i fa cuec (i els que la ballen prima en surten culbatuts i enfredorits). El Partido Popular i els seus annexos judicials són una màquina d’atropellar drets, d’esclafar llibertats, d’eliminar diversitat i d’esbotzar pobres. Treure’ns aquesta gentola de damunt és un dels beneficis més estimulants de la independència.

Tinc una gana que m’arboro

Són gairebé les onze del matí, així que pleguem veles. Avui hem dedicat l’hora al Narcís Oller de després de La febre d’or, quan cercava noves propostes literàries i començava la gestació de Pilar Prim. Una de les meves alumnes diu:

–Tinc una gana que em moro! –I jo que faig:

–En català sempre hem dit tinc una gana que m’arboro o tinc una gana que m’alça en pes.

–Això ho diu la gent gran –em retopa–. Nosaltres ho diem d’aquesta manera.

–I això ¿no és una pèrdua? –objecto.

–No –respon amb seguretat–. La llengua canvia. Una generació no parla igual que l’anterior. D’aquí a cent anys es farà estrany sentir algú que diu “tinc una gana que em moro”, perquè ho diran d’una altra manera.

L’altra alumna –només en tinc dues– fa que sí amb el cap. Jo sé que tenen raó i per tant em costa argumentar la rèplica. Ho intento, bo i sabent que tinc la batalla perduda. També en matèria de llengua, una generació té dret (i potser el deure i tot) a innovar respecte a la generació que l’ha precedit. Això és inevitable i normal, no es poden posar portes al camp. El problema, per mi, és que, quan totes les innovacions conflueixen amb el castellà, això ja no és normal i bo. El meu parer és que, en aquest cas, el més recomanable és prendre una posició provisionalment proteccionista i mostrar lleialtat a la parla dels avis.

Quan l’autor de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers e pagesívols desaconsellava, a finals del segle XV, uns usos lingüístics, les alternatives que proposava eren també genuïnes, no pas calcs del castellà. Avui, ¿hem de deixar morir el català ric i genuí dels nostres avis i acceptar el català empobrit i castellanitzat dels nostres fills? La pregunta és retòrica, perquè les meves (millors) alumnes ja han decidit que no diran mai “tinc una gana que m’alça en pes”, o “que m’arboro”, ergo el que jo pugui opinar al respecte és irrellevant. Em moriré dient-ho així i les meves paraules no tindran descendència.

El barrufet rondinaire

–Estem tips que en Gargamel no ens deixi barrufar! –clama l’avi barrufet–. Ara votarem, i si surt que sí, deixarem d’estar sota la fèrula del tirà. Serem lliures i foris.

–Nooooooooo! –salta el barrufet rondinaire– No podem votar si en Gargamel no hi està d’acord.

–Ah, ¿i per què no, Iceta?

–Perquè no és legal.

–Això rai. Farem una llei i ja serà legal. Mira, zas!, ja està: llei de consultes no referendàries. I el decret, apa.

–Nooooooooo! –gisca Iceta– No pot ser, perquè aquesta llei no serveix per fer la pregunta que dieu. L’olla grossa no cap dins la xica.

–Iceta, bufó, tu devies tenir uns pares esgarriacries i el trauma encara et dura, oi?

–Nyyyyyyyyyi! Un respecte…

–Bé, bé. Tu fes la teva, que nosaltres anem passant.

–Sou uns il·lusos –s’encrespa Iceta–. A en Gargamel no se’l pot fer enfadar. Així no aneu enlloc.

(El Tribunal Gargamelial va i zasca!)

–Ho veieu? Ja us ho deia jo –fa Iceta, amb els ulls humits–. Fa més un que sap que deu que cerquen.

–Tant se val. Farem un procés participatiu i avall que fa baixada –bufa l’avi barrufet–. Així podràs votar el que voldràs, Iceta, tu igual que tots.

–Ui ui ui… Serà que no, perquè, si no hi ha cens, jo no voto. Sóc un home seriós.

–Tu el que ets és un home d’en Gargamel –li enfloca l’avi barrufet.

–Home… és que nostramo és impulsiu, però no és tan dolent com el pinten. A més, hi ha el gat, que és federalista.

–Sí, tots plegats sou tan federalistes com la cua del moix –rondina l’avi.

–Sou una colla de radicals. Si feu bondat, a la cort d’en Gargamel un dia en sortirà un que ens deixarà votar.

–¿I quan serà, això? ¿L’any d’en Quirze?

–Abans, abans…

–¿I votarem el que voldrà la majoria? –l’avi obre uns ulls com platets.

–No. Cadascú ha d’estar en el seu lloc: a can Gargamel, a manar, i els barrufets, a creure.

–Iceta…

–Què.

–Vés-te’n a esquilar pàpules!

–Mmpf! Vindrà el Tribunal Gargamelial i se us menjarà! –fa Iceta, alçurat.

–Ui, sí, mira com tremolo… –fa l’avi, sacsant la mà davant el nas d’Iceta.

–No tenir por és una falta de respecte!

Ells són aquí, entre nosaltres… però són pocs

(Imatge cisada a blogspersonals.ara.cat)

El dependentisme punxa a Barcelona. Però no passa res: el 6 de desembre segur que la majoria silenciosa omplirà la plaça de Catalunya. Tan cert com l’alenada de sant Colombà. (I en el fons tenen mèrit: sortir al carrer per adherir-se a un Estat que és tot ell podridura, una baluerna demofòbica i immoral en via de descomposició, deu ser difícil.)