Invitació a la independència

José Ignacio Wert és bo: estima els catalans (el nostre país, la nostra llengua, la nostra educació, el nostre autogovern). Per això no hem de témer res; al contrari, hem de confiar-hi. Quan siguem lliures i fem els annals de la nostra emancipació, el ministre espanyol d’Educació serà objecte d’una acció de gràcies especialment efusiva.

Perquè la llei que abandera el ministre té la virtut de cohesionar la immensa majoria dels catalans en defensa de la dignitat i la llibertat del país. Wert fa treure estelades en barris i balcons que no ho hauries dit mai. És un heroi. La fal·lera del ministre a ferir, humiliar i destruir ens uneix i ens reforça; fins i tot el PSC parla de “cop d’estat” contra Catalunya –vejats miracle. El retorn de la vella formacion del espíritu nacional no fa pas tornar aquell “espíritu”, sinó que provoca l’efecte exactament contrari.

Wert ens convida a incorporar una nova desobediència, una més en la teringa d’insubmissions que anticipa la independència. El nosaltres no som d’eixe món ha deixat de ser una disposició de l’ànim per a ser una cosa proactiva, un ja us ho fareu, que nosaltres tirem pel tros. Wert aplana el camí de la declaració parlamentària d’independència abans d’arribar a la consulta.

Noureddine Ziani: retorn al segle XVII

Embarcament dels moriscos al port d’Alacant. (Pere Oromig-Francisco Peralta, 1612-1613. Col·lecció privada.)

Els moriscos van ser expulsats dels Països Catalans entre 1609 i 1612. Foren 125.000 valencians, 38.000 aragonesos i 4.000 catalans (pobladors, aquests darrers, de les riberes de l’Ebre entre Mequinensa i Tortosa). Les raons que justificaren l’expulsió no van ser tant de caràcter religiós com polítiques i d’ordre públic. Joan Francesc Mira, a Vida i final dels moriscos valencians, ho conta així:

“L’arquebisbe Ribera, en efecte, es lamenta que al Regne de València, en una província que Déu ha guardat lliure d’heretges, es practique massivament una altra forma d’heretgia i de blasfèmia contra el nom de Déu. Però es preocupa sobretot que, si no s’elimina el perill, un alçament general, amb ajuda turca i algeriana, pot provocar «la pérdida de España». Si les conspiracions morisques eren reals o suposades, o si eren exagerades per les manipulacions dels inquisidors i dels espies, l’efecte era el mateix: la por, i per tant l’increment del recel i de l’odi. Fins a l’extrem que algun prelat, com el bisbe de Sogorb Martín de Salvatierra, arriba a enviar a Madrid la proposta de deportar tots els moriscos a la inhòspita i remota terra de Bacalaos (lloc en realitat inexistent, que es confonia amb l’illa de Terranova), i de passada mutilar homes i dones, a fi que ràpidament s’acabara la raça. El confessor oficial del rei manifestà que hi estava d’acord. I el prior de Calatrava suggereix que «sin faltar uno de hombres, mugeres y niños, los metiessen la mar adentro en baxeles barrenados sin remos, timones, jarcias ni velas, y desta manera los embiassen al África». On no arribarien mai, evidentment, ofegats tots en alta mar.

[...] Hi estava en contra el bisbe d’Oriola José Estevan, que el 1595 elabora un nou pla que inclou alhora factors d’integració i de repressió cultural, com ara suprimir l’autonomia de les aljames, crear escoles cristianes, i sobretot que «se les vede la lengua arábiga», ja que «quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación a aprender la lengua de su dueño».”

Com si no haguessin passat quatre segles, avui deporten un ciutadà català, morisc en certa manera. Ho fan, com al 1609, al·legant falses raons polítiques i d’ordre públic. Llavors els moriscos van ser expulsats perquè es mantenien fidels a la seva identitat cultural i religiosa; ara fan fora Ziani perquè promou la integració dels nous moriscos a Catalunya, i perquè defensa el dret de tots els catalans a ser lliures i conviure en pau.

Detall de l’embarcament a Vinaròs, a recer del port dels Alfacs. Amb les galeres de l’esquadra de Sicília, sota el comandament de Pedro de Leyva, que apareix dret en la nau capitana. Per aquí van sortir cap al nord d’Àfrica els moriscos expulsats d’Aragó i de Catalunya.

I mentrestant la Inquisició espanyola del segle XXI, igual que la del Barroc, va fent via en el seu programa ancestral: suprimir l’autonomia dels heretges, crear escoles contrareformistes i vedar la llengua dels infidels, que per alguna cosa “están sugetos”, són “vasallos” i s’han de posar a la boca “la lengua de su dueño”.

Els «errors» del PSC

Jaume Collboni

In errore veritas. Ho sap tothom, no només els psicòlegs. Els errors diuen més de nosaltres que els encerts fruit de la reflexió. El lapsus (el linguae potser no, els altres sí) és una surgència de sinceritat fora de control. Per això les persones sempre ens equivoquem en la mateixa direcció; en absència de reflexió, tots els músculs del cos se’n van cap allà on tendeixen per natura. Això és el que els va passar als diputats del PSC quan van votar, en el Congrés, a favor de prioritzar el corredor ferroviari central. I el que ara els ha tornat a passar, en la comissió d’afers institucionals del Parlament, votant contra l’ús prioritari del català a l’administració pública. Els diputats encantats són Jaume Collboni, Núria Parlón i Marina Geli.

Molt abans que hi hagués psicologia formal, i abans que hi hagués instrucció pública, el poble ja ho sabia, això, i ho expressava paremiològicament; per exemple, així: “A casa del dolçainer els fills són balladors; cabra que tira cap a la muntanya, no hi ha pastor que la guardi; el fill de la gata mata la rata; qui és fill de gat, li retira de la cua o del cap; el fill de la cabra ha de ser cabrit; les mones de Tetuan, el que veuen fer, fan; i qui és fill d’ase, quan manco s’ho pensa, brama”.

El poble és savi, i la llengua és el seu llibre.

El nom de les coses

Les coses solen tenir més d’un nom. No hi ha res més normal ni més humà que això. La diversitat terminològica reflecteix la diversitat de les percepcions, dels pensaments i dels interessos; la llibertat de dir les coses d’una faisó o d’una altra no és sinó la llibertat de pensar així o aixà. També hi ha la diversitat que resulta dels eufemismes, i això és més vell que anar a peu. Un temps es pensava que dient dimoni, el maligne se sentiria convocat i faria acte de presència enmig d’una fumassa de sofre; per això la gent es va posar a dir diantre.

Com que la majoria de països fa molt temps que hi són i la història ha fet algunes voltes, les maneres de dir-los són diverses. Verbigràcia, en diuen França o República Francesa; Espanya, Regne d’Espanya o Estat espanyol; Holanda, Països Baixos o Regne dels Països Baixos; Alemanya o República Federal d’Alemanya; Austràlia, Commonwealth d’Austràlia o Mancomunitat d’Austràlia; Itàlia o República Italiana; Rússia o Federació Russa; Mèxic o Estats Units Mexicans; Catalunya o Comunitat Autònoma de Catalunya; Illes Balears o illes Balears i Pitiüses. Passa que una cosa és el nom oficial i una altra el real, el que dóna fe de l’existència d’un poble, d’un país, que es vol viu. I pel que fa a les llengües, ja se sap que les denominacions populars proliferen com bolets, sobretot en el cas de les llengües minoritzades.

La cosa és tan usual i estesa que qui en fa qüestió (fent-se l’ofès per amagar la voluntat d’ofendre) queda retratat. Com el PP valencià, que treu flamarades contra la unitat de la llengua catalana i contra el nom de País Valencià. Potser creuen que estigmatitzant el nom de les coses, i prohibint als altres que parlin (ço és, que pensin) diferent, tot allò que no els agrada es fondrà i concitaran les adhesions de sempre. Però van en revolt. El País Valencià ha canviat i quan toquin a urnes és fàcil que quedin mocats.

José Manuel Lara: excuses de mal editor

José Manuel Lara Bosch, president del Grup Planeta, amb seu a Barcelona, va heretar del seu pare l’imperi editorial nascut del saqueig, l’any 1939, de les editorials catalanes enfonsades amb l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona. Ho va tenir fàcil. I l’imperi no va parar de créixer, fins al punt d’absorbir Edicions 62.

I ara el senyor Lara diu que s’endurà la paradeta a Andalusia (la terra del seu pare) si Catalunya esdevé independent. Diu que no té sentit mantenir el negoci, fet sobretot de llibre en castellà, en un país on aquesta llengua no serà oficial. Però això és fer trampa.

Vistes les cartes que han mostrat els partits sobiranistes, és possible que el castellà també sigui oficial a l’estat català. Cosa que implicaria la pura continuïtat de la situació actual pel que fa al nombre de lectors, per bé que probablement pujarien les vendes, atès l’increment de pistrincs a les butxaques d’aquests lectors.

També pot ser que el castellà no sigui llengua oficial a Catalunya (perquè només ho és el català o perquè no n’hi ha, de llengua oficial). En aquest cas, el volum de negoci del grup Planeta a Catalunya restarà intacte, ja que els lectors no es volatilitzaran, ni desaprendran el castellà, ni perdran les ganes de llegir en aquesta llengua. L’efecte esperable és el mateix que en el supòsit anterior: que la recuperació econòmica faci créixer les vendes i els beneficis.

Llavors, ¿per què Lara diu el que diu? Si en les seves paraules no hi ha racionalitat econòmica, ni respecte democràtic, haurem d’explicar-nos la seva actitud en termes d’aversió ideològica. I haurem de pensar que és fill de son pare, i admetre que els tupins s’assemblen a les olles.

Sigui com sigui, el senyor Lara és ben lliure de marxar si no s’ha de sentir a gust entre nosaltres. El plorarem amb un ull, i l’altre s’alegrarà de les meravelloses possibilitats de negoci i de servei al país que se’ns obren. Les banalitats que últimament publica Edicions 62, el reguitzell d’autors medioces i prescindibles que Planeta posa a les llibreries, deixaran lloc a la bona literatura i veurem reeditada l’obra de Calders i de Tísner, per dir només dos escriptors cabdals que Edicions 62 ha ignorat olímpicament en l’avinentesa del centenari.

El pensament gira com una mosca dins una ampolla

Elle tourne comme une mouche dans une bouteille fermée. (Guy de Maupassant)

El pensament gira com una mosca dins una ampolla. Les acrobàcies que fa són lluny de la raó, s’assemblen més aviat a la ràpida successió de les imatges en un anunci de televisió. Si el dípter pogués immobilitzar-se a mig aire, el vertigen li faria rodar el cap i cauria en basca; per això està condemnat a una constant divagació aèria, i si vol reposar ha de prendre terra i tancar els ulls, o fixar la vista en algun punt a manera d’obsessió alienadora. El pensament fa igual: deixat a lloure és una muntanya russa suspesa en la consciència i repeteix sense adonar-se’n els mateixos gestos (les mateixes giragonses, semblants el·lipsis), com una rella que llaura sempre aquells solcs i no concep altres incisions, itineraris distints, creixences incògnites. El pensament es teixeix i es desteixeix a si mateix sobre el vell canemàs, com una Penèlope orada que no espera cap Ulisses. I quan ensopega amb el vidre perd el quest i es desconcerta, i es conjura a fer les volades una mica més petites.

Aragó: treure’s dos ulls perquè un altre se’n tregui un

L’enveja és pesta cernuda i l’odi és l’escuma de la fel. I, si se sumen, la malícia treu bromera i en resulta el súmmum de la irracionalitat, l’esperpent. En català o lapao hi ha una frase feta que expressa aquesta verinada: Treure’s un ull perquè un altre se’n tregui dos (o perquè un altre resti cec). Joan Amades n’explica l’origen invocant la llegenda que segueix:

Sant Martí, en ocasió de visitar el monestir del Canigó, va rebre un servei molt assenyalat de dos pagesos, i per agrair-los-el els concedí el do d’obtenir tot allò que desitgessin només amb demanar-ho, però en el benentès que, el que un dels dos demanés, l’altre ho obtindria doblat. L’enveja va sorgir tot d’una en l’ànim dels dos afavorits, i cap d’ells no volia demanar res perquè el seu company no obtingués el doble que ell; cadascun esperava que fos l’altre el primer a demanar, per tal de tenir ell el doble. Van passar anys i panys en aquesta espera, fins que un d’ells, veient que encara es moriria sense haver fet ús del do concedit, demanà perdre un ull, i, a l’instant, l’altre restà cec.

Doncs bé, el govern d’Aragó ha superat els dos pagesos del Conflent: s’ha tret dos ulls perquè un altre quedi borni. Ha mort l’aragonès per ferir el català. Perquè agredint l’aragonès dóna garrot a la llengua sencera, i entrant a degolla a la Franja només extirpa un tros de català. La insània dels pagesos nord-catalans semblava insuperable. No ho era.