Desobeïm

És el fil roig que rebrota perquè no se n’ha anat mai. No permetrem que ens tornin a segrestar la paraula. No ens faran creure.

Publicat dins de Referèndum | Etiquetat com a , | 2 comentaris

El psicòleg de Carme Chacón

(Imatge cisada a tarragona21.com)

(Imatge cisada a tarragona21.com)

–Senyor Umbert, em volen obligar a triar entre el pare i la mare i jo no vull: els vull tots dos.

–¿Ja s’ho ha pensat bé, això, senyora Chacón? La llibertat és triar. Els nens no trien, però els adults sí. I vostè és adulta.

–És que jo els trio tots dos.

–Encara que no s’estimin?

–Sí.

–Encara que el pare mani sobre la mare sense el consentiment d’aquesta?

–Sí.

–Encara que ell la maltracti?

–No la maltracta pas! Només li posa límits…

–Ah. ¿I si es divorcien?

–Això no pot ser: és il·legal.

–(Sospir) Està ben segura que aquesta és la seva opció?

–Segura del tot.

–Entesos. I els altres, ¿han de fer igual que vostè?

–Sí.

–Per què?

–Perquè ho diu la Constitució, perquè la llei és per a tots, perquè vivim en un estat de dret, perquè no es pot trencar la convivència…

–Pari el carro, senyora Chacón. ¿Vol que li digui quin problema té, vostè? Que no sap ser minoria. N’hauria d’aprendre.

–No és cert! Jo formo part de la majoria silenciosa! –brama la dona.

–Ho veu? Si acceptés la realitat es sentiria millor.

–És que no vull que m’obliguin a triar entre dues identitats.

–Ningú parla de triar identitats: es parla de triar Estat.

–Home! És que l’Estat fa la identitat…

–No, senyora Chacón. La identitat és personal: cadascú es fa la seva.

–Humm… Em sembla que canviaré de psicòleg.

–Ah! Ara sí que vol triar?

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | 2 comentaris

Que ensenyin les tetes!

A Etòlia tenen un problema. El 75% de la població vol que les dones ensenyin els pits. Ja han fet tres manifestacions gegantines reclamant això, i a més, les successives eleccions que hi ha hagut deixen clara aquesta voluntat majoritària. Democràticament no es pot fer sinó acceptar-ho.

El que passa que la meitat de les dones (el 25% que hi està en contra) no volen mostrar les mames; diuen que volen ser lliures d’exhibir-les o amagar-les, perquè son mestresses del seu cos i de la seva imatge, i que això –jo et flic!–  és de calaix. Doncs també tenen raó, què caram, i no sembla que aquest seu dret es pugui ignorar. ¿Què han de fer, a Etòlia? Parlar, negociar, buscar un acord que sigui acceptable per a tots.

Jo no sóc ningú per dir-los als etolians per quin cap s’hi han de posar. Bé que són lliures i adults, amb cinc dits a cada mà per enguantar-los. Dit això, goso posar a la seva consideració la possibilitat que les ciutadanes majors de divuit anys mostrin els pits si volen, i si no volen que els tapin. Vistos els turgents espectacles pectorals de les manifestacions, i atesos els resultats electorals, segur que els mascles del país trobaran pits a betzef on dipositar els seus ulls gormands. Contents ells, contentes elles. Win-win.

¿Els cas dels catalans és com el d’Etòlia? Ca!, això nostre costa mitja avemaria, és pa i nous, perquè la majoria no vol imposar a la minoria cap cosa estrambòtica ni empegueïdora. Només votar. Que qui vulgui votar, voti. Votar i prou. I tan amics. Mira si és fàcil.

Publicat dins de Autodeterminació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Els qui avui no hi són

Em llevo d’hora. Tres sentiments bateguen amb força dins meu: d’agraïment a les persones que han fet possible arribar fins aquí; i una barreja de deute i de deure: deute amb els que ja no hi són, deure amb els que vindran, perquè els hem de llegar un país més just i més lliure.

Avui és un dia de lluita i d’alegria, però també de record i acció de gràcies. Gràcies als qui van morir defensant les llibertats dels catalans, el 1714 i abans. Gràcies als obrers i als menestrals que al segle XIX es revoltaren a Barcelona per la dignitat del poble. Gràcies a Francesc Ferrer i Guàrdia, a Salvador Seguí, a Francesc Layret. Als centenars de voluntaris catalans que sucumbiren en la Gran Guerra perquè Catalunya tingués un lloc en el món. A Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, que moriren defensant l’Estat Català l’octubre de 1934. A tots els catalans que van morir en la guerra del 36-39, defensant la llibertat de Catalunya, la democràcia a Espanya i la justícia al món; i als que després van ser afusellats per les mateixes raons. A Lluís Companys, idò. A Salvador Puig Antic, Fèlix Goñi, Martí Marcó i Toni Villaescusa. A Miquel Grau i Guillem Agulló.

Gràcies als qui avui dibuixarien amb nosaltres la ve de votar i de victòria, que és homòfona (a la major part del domini lingüístic) de la be de llibertat. Persones estimades que han viscut somiant aquest moment, que no han viscut prou per arribar-hi, però que hi són a través del record. En Pere Boix, de Mataró, que tota la vida va creure en la revolució. En Jordi Canals, també de Mataró, tan estimat i rondinaire. L’Helena Jubany, tan jove, ens la van prendre. En Jordi Carles Burillo, de Barcelona, que als anys vuitanta va organitzar els Grups de Defensa de la Llengua (abans que hi hagués la Crida, la Plataforma per la Llengua i la CAL). La Maria Cabrespina, d’Argentona, que ens va deixar amb un pam de nassos.

La Sumsi Mora, llavanerenca, que ensenyava literatura castellana, independentista i taurina, irrepetible. En Jordi Roldós, que era la memòria viva de Llavaneres. I tantes plomes fidels: Manuel de Pedrolo, Valerià Pujol, Miquel Martí i Pol, Miquel Pairolí, Martí Rosselló… ara la Montserrat Abelló. Gràcies a Josep Romeu, Fèlix Cucurull, Josep M. Xirinachs, Heribert Barrera. A en Peret, esclar. A en Nadal Batle, que fou rector de la UIB i estava pel bilingüisme, i tant: català/anglès. A Josep de Calassanç Serra, que ho va donar tot; a Toni Lecha, històric de l’esquerra independentista; a Paco Candela, de Gandia, que va fundar el PSAN. I tants altres, que vau sembrar llavors i féreu saó.

Us enyoro.

Publicat dins de 11 de setembre | Etiquetat com a | 3 comentaris

Val la pena intentar-ho

Publicat dins de Autodeterminació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Mal perdre

Faci què faci, Espanya perd. Si permet la consulta, perdrà. Si impedeix votar perdrà encara més (perquè engreixarà l’evidència que els catalans no podem viure en el seu Estat). I si fes una oferta d’última hora també perdria, perquè arribaria al fum de les candeles i perquè la seva credibilitat és zero.

A Espanya hi ha un pensament dominant que recolza en dues premisses equivocades: (1) que ells no poden perdre mai, i (2) que nosaltres no tenim dret a guanyar. Quan les coses es plantegen així, amb una caparrudesa tan closa, el mal perdre està assegurat. Però ells són com són; gasten una tossuderia visigoda, intransigent i obtusa, d’orella peluda, narius grossos i peu badat. No hi poden fer res. La cultura política espanyola és així: ulls de foc, cucales de cuiro i banyam enrevoltat.

Hi ha dues maneres de perdre: amb elegància o agafant un cabrot; amb educada dignitat o gitant ceba marina. Espanya sempre tria la segona opció. Les elits de l’altiplà no estan ornades amb el sentit de la realitat, ni de l’ètica, ni de l’amor: per això són barroeres i les seves conquestes acaben com la processó de la moixeta. El seu estil de dominació és destraler, antic i arnat. A tot arreu els han fet fora a puntades de peu, i les antigues colònies guarden un pèssim record de la metròpoli.

Mireu Filipines: els noms dels carrers evoquen l’imperi nord-americà, a les places hi ha monuments que honoren el país de MacArthur; en canvi, no hi ha cap record amable de la colonització espanyola. Això els passa perquè allí on van fan la maça i el cullerot i a més no conceben les separacions amistoses; entenen que el seu dret de possessió passa per damunt –literalment– dels posseïts. I així els va: vint-i-dues nacions ja els han enviat a pastar fems.

Qui sap que ha de perdre, podria posar-s’hi amb civilitat i aprofitar el destret per fer una aportació al progrés de la humanitat: donant exemple de respecte i democràcia –per dir-ne una. Tractant-se d’Espanya, però, això és cercar llet de grua. Deixem-ho estar. Bon vent i oratge per córrer.  

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Volem saber-ho tot

Dinar a la riera d'Arenys de Munt. Cinquè aniversari de la mare de les consultes.

Dinar a la riera d’Arenys de Munt. Cinquè aniversari de la mare de les consultes.

Ahir vam ser a Arenys de Munt, celebrant el cinquè aniversari de la primera consulta sobre la independència, la mare dels ous i de les lloques ponedores que en sortiren. Un cop entaulats, vaig reparar que la meva companya d’estovalles, a mà dreta, era exalcaldessa d’una lluïda vila empordanesa. La dona ens va explicar que havia deixat el PSC per incorporar-se a la NEC d’Ernest Maragall –quin descans!– i que ara estava en el xup-xup del nou espai (no sabem si partit) socialista i sobiranista que s’està coent a poc a poc. I de passada ens en va contar una de blava.

Ens digué que era diputada en el Parlament quan Pasqual Maragall, essent president i adreçant-se als diputats de CiU, va amollar allò de “vostès tenen un problema que es diu 3%”. Els convergents es van enfadar molt, perquè allò era una acusació molt greu que no es podia formular sense proves. I tenien raó. El 3 (o el 5)% era el secret de l’ametller… però no es podia demostrar. ¿Què havien de fer els diputats socialistes davant la flamarada del seu líder? Buscar proves (testimonis, per ser precisos).

Doncs ala, a buscar la llúdriga, vés de visitetes a cals empresaris que havien fet obra pública a càrrec de la Generalitat… i de Callosa eren els homes. Ni negaven ni afirmaven: no motaven. Si volien tenir contractes en el futur amb l’Administració, els convenia cosir-se la boca. I en aquest pacte de silenci han viscut els partits que s’han finançat il·legalment (PP, PSOE, CDC, UDC i potser algun més) durant tres dècades. L’estopa de l’un tapava el cul de l’altre i qui dia passa comissió empeny. A Catalunya, d’això en deien l’oasi –si n’eren, de pocavergonyes!

Ara això s’ha florit. S’ha acabat fer el Sardà, l’autonomisèria, la impunitat i la corrupció. Avui no trenquem només amb Espanya, sinó amb el passat roí de Catalunya, aquest temps enfosquit pels Narcís Serra, pels Pujol, pels De la Rosa, pels Fainé, pel Pont Aeri i pels lluents de Sarrià (aquestes famílies que tenien llevat posat a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume i casaven les filles amb els tifes del PP). I ara que això s’ha acabat, cal que aquells empresaris del 3 (o del 5)% es descordin la llengua: que demanin comparèixer al Parlament i ens ho expliquin tot.

Publicat dins de Corrupció | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari