Llengua nacional versus llengua regional

Un col·lectiu unionista dit “Puerta de Brandemburgo” va publicar una carta en el diari Financial Times, a l’agost, en què abocava un fum de mentides inspirades per una evident mala fe: falsedats per fer mal a la llengua catalana i també al procés d’emancipació de Catalunya –heure la mare i els pardalets, se’n diu d’això. El delegat del Govern de Catalunya al Regne Unit, Josep Manuel Suárez, ha tingut el detall de respondre la carta i posar en evidència els diguem-ne errors de la missiva espanyola. Però n’hi ha un que no li ha vagat de desmuntar, aquest: “Cap altre país bilingüe no imposa el model català, discriminant la llengua nacional a favor de la llengua regional”, escriuen els de la Puerta.

És ben curiosa aquesta distinció que fan els unionistes entre llengua nacional i regional. Invoquen una discriminació fictícia, però el seu llenguatge revela que els discriminadors són ells (i diu que es dolen perquè no els deixen discriminar encara més!). No hi ha una llengua nacional i una de regional, totes dues són nacionals: el castellà és la llengua nacional d’Espanya i el català ho és de Catalunya. Els prejudicis ideològics els priven de veure-hi clar en el bosc de les llengües –els nacionalisme és un sol que els encega.

Ho diré de pressa: una llengua és nacional quan la comunitat que la parla la concep com a tal. I ara, més a poc a poc: una llengua és nacional quan el poble que la parla l’habilita per acomplir quatre funcions socials: cohesió, integració, identificació i comunicació; nacional és la llengua que tothom sap o hauria de saber, és la llengua comuna, el pal de paller d’una societat. És una llengua que, si ha de fer aquestes feines, de primer s’ha de normativitzar i després estandarditzar; cosa que implica un lent treball d’elaboració i endreça –que té un bon tros d’artifici, sí. Fabra ho deia així: 

“A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s’ha produït una literatura, veiem formar-s’hi, i parlar per damunt de la llengua parlada multiforme, una llengua literària filla d’un llarg i acurat treball de selecció i fixació; i això s’esdevingué en les terres de llengua catalana i els catalans tinguérem la nostra llengua nacional, on traspuaven a penes les diferències dialectals de la llengua parlada.” (Pompeu Fabra, Filòlegs i poetes, 1918)

Dit altrament. Una llengua no és nacional perquè tingui la plenitud de les funcions que he dit més amunt, sinó perquè els seus parlants volen arribar-hi un dia. No és el fet, el que compta, sinó el sentiment i la voluntat. Els usuaris de les llengües de Moçambic parlen llengües nacionals perquè ells les senten i les volen així (i a més la Constitució de Moçambic ho reconeix); a Mèxic i al Timor Oriental passa el mateix. A Espanya no. A Espanya encara diuen que hi ha llengües regionals, com quan manava Franco. I no saben ni el que es diuen, perquè tal cosa no existeix. Una “llengua regional” no és sinó una llengua nacional mancada de dignitat, discriminada d’arrel, que ells volen veure arraconada com una escombra de bruc.

 

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

V a Mataró i cinc obvietats abans del 9N

V a MataróAssaig a Mataró. Una V humana de no sé quanta gent: entre tres o quatre mil persones, segons l’ANC. Jo no sabria dir-ho: no sé comptar persones, només sé comptar vots. Sigui com sigui, un èxit gros. L’hem feta a la Riera i a la Muralla de Sant Llorenç, i el resultat ha semblat, certament, una be baixa. Objectiu acomplert. I ara que ens encarem a l’11S i al 9N, em plau de recordar cinc obvietats. Jas:

  1. Quan una màquina no funciona i reparar-la no és possible, i ja no et fa servei, i a més és una baluerna que et tiren al damunt i t’esclafa, i et priva de moure’t, i sobre la qual no tens control, ¿què has de fer? Canviar de màquina, esclar.
  1. En un estat democràtic, votar no pot ser mai il·legal. Preguntar i respondre, consultar i opinar, expressar pacíficament la voluntat política, és legítim i normal, i a més és –necessàriament– legal. Si diuen que no ho és, menteixen. Si s’encaboten a negar-ho, prevariquen. Si ho impedeixen, raó de més per abandonar l’estat que ens constreny.
  1. Un estat no es pot dreçar contra la seva població. Quan això passa, l’estat ha de canviar. I si no vol canviar –si els que poden canviar-lo no volen fer-ho–, la població afectada ha de canviar d’estat.
  1. Idealment, un estat és un instrument al servei de la gent. Realment, és una eina de les classes dominants, que fan i desfan les lleis a favor dels seus interessos. L’estat de dret els importa un rave i se’l passen per l’entrecuix, però quan es veu estreta, l’elit no para d’invocar-lo hipòcritament. Quan en un territori hi ha un relleu de classe dominant (en el nostre cas, les classes populars catalanes), el nou i puixant actor polític reclama que l’estat es posi al seu servei; si l’estat s’hi nega, el novell actor construeix el seu Estat propi.
  1. Un estat només té raó d’existir si dóna aire a la seva població, tracta tothom igual, gestiona el pressupost amb criteris d’eficiència i benestar, posa el dret al servei de la justícia, juga a favor de les majories i respecta les identitats diverses de la gent. El Regne d’Espanya no té, clarament, raó d’existir: convé que desaparegui per al bé de tothom –per al bé, també, dels espanyols.
Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Camarga 4. Gastronomia

1 plat d'anèc

Ànec

La cuina sempre és cultura, però a la Camarga (i per extensió a Provença) encara ho és més. Menjar a la Camarga és una festa per als sentits, una experiència memorable, una cerimònia de comunió amb el territori. No cal anar a restaurants cars, no cal dinar a la carta, no cal cercar llocs recòndits i cars. A tot arreu i per un preu mòdic (entre deu i quinze euros), triant el menú o fent el plat del dia, dinar és lliurar-se al plaer i connectar amb el paisatge. L’ànec, el poltre, el bou, tenen sabors genuïns, d’una intensitat inusitada; les herbes i la flor de sal espiritualitzen, com si diguéssim, les menges; els cafès de gourmet acaben l’àpat amb alegries inesperades. Podeu triar el restaurant –un bistró, si voleu– a burro barra, és igual, l’èxit està assegurat; només heu de procurar ser-hi abans de les dues. ¿Què hi trobareu? Comencem pel pa.

Fogassa tradicional

Fogassa tradicional

La fogassa és un pa provençal cuit sobre cendres roents; és salat i pot incorporar olives, llardons, anxoves o formatge. D’altra banda, el pa de Bèucaire té una molla en forma de trama de rusc, es conserva molt temps sense endurir-se i és molt apreciat a Provença. Anem als brous espessos.

2 sopa arlesiana

Sopa arlesiana

La sopa arlesiana pertany a la família dels potatges; és feta amb llegums, ceba, all, pastanaga i carn de moltó (costella, coll o espatlla). Una versió marinera d’aquesta olla és la sopa de peix d’Arle. A la façana marítima s’estila la sopa de tellines, que incorpora peix blanc i patata (a més dels bivalves que li donen nom); això s’assaona amb oli d’oliva, all, herbes de Provença i pastís (el cèlebre cordial perfumat amb matafaluga i regalèssia).

Broufado

Broufado

Quant a les viandes, l’agriade saint-gilloise conté espatlla de bou estofada amb ceba, all, tàperes, cogombrets i anxoves, i s’aromatitza amb julivert; és un plat habitual entre els treballadors del camp a la Camarga, que el mengen en un recés de la feina. El broufado és un plat específic dels mariners del Roine a Arle, que el despatxen a la barca; és un guisat de bou cuit a foc lent amb all, ceba, tàperes i anxoves; s’acompanya amb patata, pastanaga i tomàquet. El gardiano és espatlla de moltó amb salsa, perfumat tot amb romaní; és una especialitat d’Arle. Finalment hi ha el raço de biou o toro de Camarga, que se serveix amb arròs i salsa, és molt saborós i desprèn l’aroma de les pastures camargueses.

Bou de Camarga

Bou de Camarga

 

Publicat dins de Estiu | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Camarga 3. Cultura

1 Glanum

Glanum, a Sant Romieg de Provença

LA PETJA ROMANA

La Camarga és una àrea de romanització primerenca i pregona. L’antiga Via Domitia (el corredor mediterrani d’aleshores, que l’Imperi no planyia a les provintias) passava just al nord de Les Aupilhas, i és en aquest punt on hi havia un assentament gal que estava destinat a ser important. Això era un oppidum (‘fortificació’) dels saluvis, un poble gal d’origen celtoligur assentat a la Provença. Els primers pobladors s’hi havien establert en els segles VII i VI aC. Un déu celta, Glan, i les seves companyes, les Mares glàniques, habitaven les aigües del lloc, que eren considerades curatives i donaren nom als habitants.

2 Arc de Triomf

Arc de Triomf a Sant Romieg de Provença

Les relacions amb el món grec donaren prosperitat als glànics, que els segles II i I aC van ampliar la zona habitada i bastiren edificis d’aire hel·lenístic. Més tard, en els primers anys del regnat d’August (63 aC -14 dC), Glanum passà a ser una colònia llatina. La ciutat va créixer i es va transformar, però no va resistir la invasió germànica de l’any 260 i els habitants van fugir a una aglomeració urbana que, temps a venir, es convertirà en Sant Romieg de Provença. Glanum restà en oblit i fou coberta per la pols, i no la van trobar –casualment– fins al 1921. Avui és un jaciment arqueològic de gran interès, prop del qual es conserva un arc de triomf i un bell monument funerari, del segle II dC, coneguts amb el nom de les Antiques.

L'amfiteatre d'Arle

L’amfiteatre d’Arle. (Imatge cisada a alcaerlamedianoche.blogspot.com.)

Aqueducte prop de Fòntvielha

Aqueducte prop de Fòntvielha

Però la gran ciutat de la Camarga romana és Arle. Els monuments i edifics romans de l’antiga Arelate estan catalogats per la Unesco com a patrimoni de la humanitat, i a fe de Déu que són abundants. Hi ha l’amfiteatre, que es conserva ben sencer i s’usa per fer-hi exhibicions taurines; el teatre antic, de planta semicircular, preservat parcialment; els criptopòrtics –impressionants–, ara sota l’Ajuntament (on hi havia l’antiga plaça columnada del Fòrum); les termes de Constantí (del segle IV dC, fetes per donar gust a l’emperador, que s’estava a Arelate; la necròpoli pagana –després cristianitzada– de les  Alyscamps (‘ciutat dels morts’ en occità). A més, hi ha uns bons trossos de l’aqueducte romà que abastia Arelate d’aigua; se’n conserven en algunes rodones, però els trams més sencers són al sud de Fòntvielha (Fontvieille, a l’est d’Arles).

Els criptopòrtics, a Arle.

Els criptopòrtics, a Arle.

Així era el Forum d'Arle. A sota hi ha els criptopòrtics.

Així era el Forum d’Arle. A sota hi ha els criptopòrtics.

L’EDAT MITJANA

La Camarga, en tant que territori de Provença, viu les vicissituds de l’antic comtat medieval. El 1112, Dolça de Provença es casa a Arle amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, al qual cedeix tots els seus territoris. El fill de la parella, Berenguer Ramon I de Provença, senyoreja el país, però mor fent armes i el comtat torna a mans del seu pare. A la mort d’aquest, la seva filla, Dolça II de Provença, hereta el comtat; però Alfons I el Cast, comte de Barcelona, no hi concorda i s’apodera del país –no sense haver de sufocar els alçaments atiats a la Camarga i a Argença pels partidaris de Ramon V de Tolosa.  

Escut del comtat de Provença, a l'abadia de Montmajor.

Escut del comtat de Provença, a l’abadia de Montmajor.

Obtingut el suport dels vescomtes de Montpeller i de la Casa de Baus, els regents de Catalunya-Aragó consolidaren a la fi el domini sobre Provença. Aquest estat de coses durarà fins al 1219, quan Ramon Berenguer V de Provença esposarà amb Beatriu de Savoia i Provença deixarà de ser catalana, del Casal de Barcelona, per esdevenir francesa, de la dinastia d’Anjou.

Detall d'un mapa antic de la Provença, a l'abadia de Montmajor.

Detall d’un mapa antic de la Provença, a l’abadia de Montmajor.

Ocupada Occitània, el rei de França, Lluís IX, fundarà el 1240 la vila d’Aigas Mòrtas (Aigües-Mortes), prop del desguàs del Petit Roine, per dotar el regne d’un port inexpugnable a la Mediterrània. I, certament, la vila no va ser mai expugnada: les seves muralles –se’n conserva tot el perímetre– i la seva situació, al fons de l’estany del Rei, quasi completament encerclada per les barres de l’Espigueta, l’han preservada sempre. La torre Constança, acabada el 1248, es dreça en un dels angles de la muralla; visitar-la és immergir-se en la història del territori i en la vida del rei, que marxarà de croada i el faran sant (a més, a la torre hi ha la porta d’accés al camí de ronda dels murs).

La torre Constance, a Aigas Mòrtas.

La torre Constança, a Aigas Mòrtas.

Arle té un patrimoni romànic important: l’església de Sant Tròfim (amb l’escultura del judici final a la porta) i els dos claustres annexos. Prop de la ciutat, és de visita obligada l’abadia de Montmajor, que a la fi del segle XIII esdevingué el cap i casal d’una xarxa de cinquanta-sis priorats; durant la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) l’abadia es va fortificar. A l’oest, Sant Gile té força interès: en el nucli antic hi ha l’església, del s. XII –a dins s’hi pot veure una reproducció de la Mare de Déu de Núria–; també hi ha la cripta, que conté la tomba de sant Gil, i una casa-museu que mostra escultures de l’antiga abadia i einam de pagès.

L'abadia de Montmajor (s. X)

L’abadia de Montmajor (s. X)

Una Mare de Déu de Núria a l'església de Sant Gile.

Una Mare de Déu de Núria a l’església de Sant Gile

586

Full explicatiu al costat de la imatge de la Mare de Déu de Núria

VINCENT VAN GOGH

El 1888, dos anys després d’instal·lar-se a París, Van Gogh pren els tapins cap a Arle, on s’estarà poc més d’un any. El pintor, fascinat per la llum del sud i per la intensitat de colors que observa, esmola el seu talent com a colorista. Una febre creativa el posseeix: estant a Arle produeix prop de dos-cents quadres, cent dibuixos i aquarel·les, i escriu més de dues-centes cartes. Van Gogh viu el zenit de la seva carrera artística. Bona part d’aquestes obres es poden admirar a la Fondation Vincent Van Gogh, a Arle. A Sant Romieg es pot visitar l’hospital en què el pintor va estar ingressat el 1889, on va pintar jardins i vistes de la finestra estant, a la seva habitació.

(Imatge pispada a glyptoteket.com)

(Imatge pispada a glyptoteket.com)

Publicat dins de Estiu | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Camarga 2. Territori

1 mapa Camarga

DESCRIPCIÓ

El Parc Natural de la Camarga és més extens que el del Delta de l’Ebre. Les xifres són eloqüents: aquell comprèn de 90.000 hectàrees, i aquest en fa 7.736. D’altra banda, el parc provençal té 75 km de façana marítima, i el català just en té 22. La Camarga pròpiament dita, però, va més enllà del parc natural i suma 45.000 hectàrees més; està situada entremig i a l’entorn dels dos braços del Roine, és un espai que s’estén d’Aigas Mòrtas (Aigües-Mortes), a l’oest, fins a la plana de la Crau, a l’est, i al nord fins a Bellcaire. Se’n distingeixen tres parts: la Petita Camarga, a l’oest del Petit Roine; la Gran Camarga, entre els dos braços del riu, i el Pla de la Vila, a l’est del Gran Roine.

504

LA PETITA I LA GRAN CAMARGA

A les Camargues Petita i Gran, les zones humides i les seques s’alternen i segons l’època de l’any s’intercanvien els papers, per no avorrir-se; joncs, canyes, canyissos, salicorns, herbes altes i pastures creixen a tocar de cards i garrics, en uns glevers que tan aviat estan xops com esquerdats de secor. Els estanys i les maresmes estan envoltats d’arrossars –verds com porrasses– que produeixen un gra llarguerut (es conserven algunes barraques dels antics arrossaires, idèntiques a les del Delta de l’Ebre). Allà enllà s’estenen les vinyes, que fan un vi flac i refrescant, xalest, exhortatori, d’una sentor com de préssec amarg, dit de sable. Els masos són baluernes rectangulars que esquitxen la plana ací i allà; les hortalisses creixen amb generositat i són, sense excepció, delícies per al paladar, ofrenes d’un Dionís rialler i munífic (la dolçor de la fruita és proverbial).

3 salines camarga

ESTANYS, MARESMES I SALINES

En el Museu de la Camarga (ctra. D570, entre Albaron i Arle) un es pot fer una idea cabal de tot plegat i trescar (una hora i mitja) per un sender a prop d’un canal. Quatre passes cap al sud hi ha l’estany de Vacarés, que és un veritable mar interior, el cor líquid de la Camarga; fa dotze quilòmetres de llarg i set d’ample; les aus migratòries hi recalen per reposar i treure el ventre de pena, i els flamencs n’han fet ca seva. Més al sud, al costat del Gran Roine, s’estenen les salines, l’espai preferit de les grans aus; els territs becllargs s’hi passegen els més descansats del món, pessigant el fang, sense por de la gent. Tot presenta una horitzontalitat inacabable. A tocar de les salines hi ha la Palissada (Domaine de la Palissade), un espai protegit on molts ocells fan cria i on es poden fer estricades d’un, tres i set quilòmetres. Alerta amb els rantells.

4 riu Roine pintura Van Gohg

EL PETIT I EL GRAN ROINE

El riu Roine es bifurca en arribar a Arle. El ramal gran llisca, tirant al dret, cap a Salin de Giraud; aquesta bessa d’aigua té una amplada enorme, però els romans van ser capaços de construir un pont que la travessava, a Arle, del qual només resten dos caramulls de pedres, un a cada banda de la riba. El ramal “petit” deu fer l’amplària de l’Ebre (si fa no fa), discorre serpentejant i desguassa a Lo Grau dau Rei (Le Grau-du-Roi).

387 Péniche Le PescaluneELS CANALS

Un gran nombre de canals abeuren el territori i el fan encara més fèrtil. A Sant Gile (Saint Gilles) i al Grau dau Rei es poden llogar embarcacions i navegar lliurement (pels canals i a la mar) –per menar segons quines closques no cal titulació, diu que és fàcil. D’altra banda, a Aigas Mòrtas salpen tres vaixells que fan excursions col·lectives pels canals; l’expedició dura dues hores i inclou una visita a un ramat de bous: els gardians, a cavall, mostren com fan creure les bestiasses –fa bo de veure-ho. Nosaltres vam embarcar en el Pescalunes –em pregunto si el propietari no és de Sant Feliu de Torelló. També es pot fer una excursió fluvial embarcant a Lei Santas Marias de la Mar.

6 santes maries

LEI SANTAS MARIAS DE LA MAR (o LI SÀNTI MARÌO DE LA MAR)

A la costa hi ha un fort contrast entre dues viles. Lo Grau dau Rei és del tot prescindible: és com una barreja de Calella de la Costa i Lloret. En canvi, Lei Santas Marias de la Mar (Saintes-Maries-de-la-Mer) sí que demana una visita. L’entorn de Lei Santas Marias és fascinant: el poble està envoltat de llacunes, estanys i bosquets de ribera, hi ha un canal que hi fa cap i un gran nombre d’aus que hi fan estaria. L’església és de visita obligada. Al segle XV es va descobrir, a la cripta del temple, els cossos de Maria Salomé i Maria Jacobé, les santes que, havent portat el cristianisme a la Provença, hi havien deixat la pell (d’aquí el nom, plural, de la població). D’ençà d’aleshores aquest és un lloc de pelegrinatge; cada any, al maig, es fa una processó en honor de les santes.

(Imatge afanada a manon21.blogspot.com)

(Imatge afanada a manon21.blogspot.com)

LEIS AUPILHAS (o LIS AUPIHO)

A la Camarga hi ha muntanyes. Sortint d’Arle en direcció nord-est es passa per l’abadia de Montmajor (un monestir benedictí del segle X, molt ben conservat: val la pena aturar-s’hi). La carretera s’enfila per Leis Aupilhas (chaîne des Alpilles), un petit massís de roca aspra i mal afaitada, un xuclador de llum amb boscos de pins, garriga i oliveres a rampeu de les muntanyes i l’extensa abraçada dels ceps a la plana. Aupilhas, esclar, no vol dir sinó “petits Alps”, i és que la base alp-arp-aup és comuna en el nostre entorn per designar muntanyes: pareu atenció en els A(l)penins (a Itàlia), o en la Tossa d’Alp (entre la Cerdanya i el Berguedà).

Saint Remy quadre Van Gohg

SANT ROMIEG DE PROVENÇA (o SANT ROUMIÉ DE PROUVÈNÇO)

Al sud del massís hi ha Lei Bauç de Provença (Les-Baux-de-Provence), un poble de muntanya molt bell, però que a l’estiu és ple de gent i està assetjat de cotxes, perquè cal aparcar fora vila. Al nord, Sant Romieg de Provença (Saint-Rémy-de-Provence), la vila natal de Nostradamus; el nucli antic està ben conservat, fa goig passejar-hi; els dimecres al matí hi ha un mercat a l’aire lliure molt interessant; Vincent Van Gogh va estar ingressat en el centre psiquiàtric de la vila; alguns quadres donen fe de la seva estada. A més, hi ha les Antiques –però això ho contaré en el següent apunt sobre la Camarga.  

(Imatge rapissada a fr.academic.ru)

(Imatge rapissada a fr.academic.ru)

 

Publicat dins de Estiu | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

La Camarga 1. Feram

(Imatge capturada traïdorament a quartmartamata.blogspot.com)

(Imatge capturada traïdorament a quartmartamata.blogspot.com)

Hem passat una setmana a la Camarga, l’extensa àrea deltaica de la desembocadura del Roine, i em plau posar per escrit algunes impressions. Ens estàvem a Saliers, un llogaret del poble d’Albaron. Saliers és el lloc perfecte, perquè no hi ha res (cap botiga, cap servei, cap distracció), només una esglesiola i una dotzena de cases en dos carrers encreuats. Darrere la nostra caseta s’estén un pradell verd, inundat, on pastura un falcat d’agrons (o martinets, no ho sé) d’una blancor de bugada. El prat va trigar dos dies a assecar-se. Les nenes s’entretenen capturant cargols. De nits, rac-rac!, rac-rac!

(Imatge cisada arterosament a llumsiombres.wordpress.com)

(Imatge cisada arterosament a llumsiombres.wordpress.com)

Era l’anunci de la invasió. La primera granota es va instal·lar en el portal de fusta que guarda la porta del darrere. La segona va aconseguir entrar a casa –no sé com s’ho va fer–; era un espècimen preciós, de color verd poma amb iridescències de llimona i cirera, picat de verola, petit com una pruna. La cosa prometia. La Camarga és un hàbitat ideal per a amfibis, ocells i un parell de mamífers ardorosos: els cavalls i els bous.  

(Imatge urpada a flickrhivemind.net)

(Imatge urpada a flickrhivemind.net)

Em fa l’efecte –potser m’erro– que la Camarga no és tan rica d’aus com el nostre Delta de l’Ebre, però Déu n‘hi do. Els volàtils que senyoregen són sens dubte els flamencs, que fan colles i semblen nuvolets de sucre que es mullen els peus a l’estany de Vacarés; també es veuen ànecs diversos, cignes, agrons, gavines i petrells, bernats pescaires, corbs negres i corbs marins, camallargs, cucuts i puputs, xivites i altre bestiar de ploma.

(Imatge espampolada a lesvoiesdelamere.com)

(Imatge espampolada a lesvoiesdelamere.com)

Però els animals que s’imposen, per la seva còrpora i prestigi, són els cavalls i els bous. Els cavalls camarguesos són blancs, alterosos, àgils i robustos ensems; quan arrenquen el trot, tots els músculs del seu cos es posen a ballar i fan una estampa que és la pura bellesa. Les imatges que presenten una ardada de cavalls corrent en llibertat i esquitxant sobre l’aigua no són un muntatge: és una escena real –vull dir natural. A les maresmes de la Camarga els cavalls viuen en semillibertat, van a lloure, fan la seva dins els límits (amples) de les cledes. I deu ser per això que, emplatats, són una menja exquisida.

(Imatge arpellada a saintesmaries.com)

(Imatge arpellada a saintesmaries.com)

Els toros de la Camarga també van a la dula, i no semblen agressius. La raça del país es reconeix pel banyam –ja ho diuen: el bou per la banya, i l’home per la paraula–; les bestiotes llueixen una cornamenta en forma de lira o de trapezi, i en aquest últim cas fan molt de respecte, perquè les defenses es drecen rectilínies i recorden una banya de nerval (o d’unicorn, tal com ens el figurem). A Arle (Arles) fan corrides cada tarda, però la vergonya de “fer el turista” ha pesat més que la curiositat i hem desistit d’anar-hi. En canvi, a Sant Geli (Saint Gilles) hi havia exactament un correbou, com els del Baix Ebre –ai las!, això era just quan marxàvem.

Avís correbou Sant GileEncara hi ha uns animalons, a la Camarga, que són poc visibles però es fan sentir agusadament: els mosquits. Les zones d’aigua estancada n’estan infestades. La palissada de Salin de Giraud (al costat de les salines) és simplement impracticable si un no s’unta tota la pell visible amb repel·lent de cuïcs. Aquests insectes són els veritables protagonistes de la fauna camarguesa. És per mor d’ells que aquí només s’hi quedaven els qui no podien anar enlloc més, són ells els qui escampaven el paludisme i impedien que la gent es fes vella. Quan, a finals del segle XIX, els hàbits d’higiene i la medicina van millorar sensiblement, la població pogué assentar-se i créixer –i acollir, a la segona meitat del segle XX, una nova espècie: els camalluents, que diuen a la Cerdanya.

(Imatge unglada a elbaixllobregat.net)

(Imatge unglada a elbaixllobregat.net)

Publicat dins de Estiu | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Un altre perill de l’escriptura

Donkey writingTothom sap que escriure és un dels vicis més perillosos del món. El nombre de persones que s’han buscat problemes per culpa d’aquesta mania diabòlica, que deia Pla, és ingent. Però és que la cosa encara té més pèls que no sembla. L’escriptura té un perill que a penes s’adverteix, però que és cert: el de malmetre la facultat de pensar.

A mi em passa. Per mi, escriure és pensar. Escrivint endreço idees, rebostejo i lligo caps, entro a la sala del cervell i canvio els mobles de lloc. Aquest esforç –que només faig quan escric– activa la intel·ligència. Però aquest mateix hàbit fa que la pensa es refugiï en el cau de l’escriptura. I ha arribat un moment en què ja no sé pensar sense escriure. L’ordinador portàtil ha esdevingut, a còpia de picar tecles, el despertador i l’instrument del raciocini. Fora del teclat o de la llibreteta, poca cosa. (Hi ha la bicicleta, sí, que també és una màquina de pensar però que funciona diferent: el pedaleig provoca una hemorràgia mental, fa un flux que va a raig, que és creatiu però que no s’estructura ni es reté.)

Quan repasso un apunt del blog i llegeixo (rarament) una frase intel·ligent, no em reconec: penso que allò no puc pas haver-ho escrit jo. Sospito que un minairó ha entrat a casa, s’ha esmunyit dins el despatx, ha pegat grapada a l’ordinador i ha manipulat el blog. Tan pregona és la meva estranyesa. Només sóc reflexiu percudint tecles. Sóc usuari d’una intel·ligència ortopèdica. Tinc el cervell als dits i orelles d’ase.

Els qui em coneixeu sabeu que la meva conversa és molt pobra. Qui no em coneix i em tracta per primera vegada s’endú una trista impressió. Qui només sap de mi el que escric i volgués fer barcella amb un servidor, es quedaria amb la mona a les mans. Sense un teclat davant, sóc beoci. Abans no era així. L’escriure m’ha espatllat: m’he convertit en un ruc que sua lletres.

Em pregunto si sóc jo sol, a patir aquesta amoïnosa degeneració de la personalitat. Em sento com un geperut mental o un bucentaure descompensat, sóc una teratologia produïda per desplaçament anòmal d’una funció i per atròfia de la zona abandonada per aquesta funció. ¿S’hi pot fer res?

Publicat dins de escriure | Etiquetat com a | 6 comentaris