L’Albert Manent

L’Albert Manent ens ha deixat. No calia conèixer l’Albert per saber que era un home extraordinari, però els qui hem tingut la sort de tractar-lo servarem el seu record com un regal dels déus. Jo el vaig conèixer a Eivissa, aquell temps que hi vaig viure. Uns quants havíem reflotat la Plataforma per la Llengua –hi ha tanta feina per fer, allí, i tot sembla tan estèril!– i l’Albert de seguida ens va assaltar amb idees i propostes, i servidor em vaig encarregar de tirar-les endavant. Amb el seu ajut vam remoure la qüestió de la llengua a l’Església, que sempre és important.

El Manent que vaig conèixer era un home enderiat amb els noms dels vents i dels núvols, tot l’oratge del país es feia verb en el seu cap i tenia alguns llibres publicats sobre això, i un requetè de col·laboradors a desenes de comarques. Però això no era res en esguard de la feina feta: la poesia, la crítica, les biografies, la història de la literatura, la tasca ingent de recuperació de la memòria dels autors del noucentisme, l’activisme cultural, la lluita incansable per la llengua…

Tinc la convicció que Catalunya ha sobreviscut a les maltempsades de la història per la junció de dos factors: la tossuda lleialtat del poble menut i l’activisme (igual de tossut) d’uns pocs homes providencials. L’Albert Manent era un d’aquests, com ho foren Joaquim Rubió i Ors, Enric Prat de la Riba, Enric Valor o Josep M. Llompart. Manent heretà de son pare l’amor a la llengua, la passió per la cultura i la devoció pel país; i l’herència fou sement, i la sement fou sembrada al llarg i a l’ample de Catalunya.

Som on som perquè l’Albert ha viscut. Toquem amb els capcirons la llibertat del nostre poble perquè hi ha hagut nou o deu Alberts Manents que hi han cregut, i que essent ben joves van decidir que no defallirien mai. Gràcies, Albert; t’ho devem quasi tot.

Publicat dins de Albert Manent | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Amb Demokrät, tot és més fàcil

La democràcia és el poder dels qui no tenen poder. L’urna és l’arma dels desarmats. Les paperetes de vot són la munició dels qui volem conviure cordialment i en pau amb els qui no pensen com nosaltres.

Publicat dins de Democràcia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Drets lingüístics que no existeixen

Els qui tenim una edat vam fer l’educació primària sota el franquisme, en castellà, i després vam fer el batxillerat en català. La percepció que molts teníem d’allò és que de petits ens van conculcar el dret de ser escolaritzats en català, i que més tard aquell dret ens va ser restituït. Una percepció que és tan natural com esbiaixada. Perquè el dret de ser escolaritzats en català no existeix; i en castellà tampoc.

La realitat neta i crua és que el dret d’escolaritzar els fills en una llengua determinada (la pròpia del país, una de les cooficials o la que els pares vulguin) no consta en la Declaració Universal dels Drets Humans, ni a les constitucions europea i espanyola, ni al nostre Estatut, i em sembla que a cap constitució de cap estat europeu. Aquella percepció era un miratge. Aquell dret no existia ni existeix. El que hi hagué va ser la decisió col·lectiva de restablir una normalitat -una decisió que va ser encertada.

Servidor no escolaritzo les meves filles en català perquè hi tingui dret, sinó perquè el Parlament de Catalunya, democràticament i de comú acord amb la comunitat educativa, ha decidit que el nostre sistema educatiu públic serà així i no aixà. La parella madrilenya que escolaritza la seva prole, a Lavapiés, en castellà, no ho fa perquè hi tingui dret, sinó perquè l’Asamblea de Madrid ha decidit que allí les classes s’impartiran en castellà.

Per això, quan l’inefable Wert invoca el dret dels pares que ho desitgin a escolaritzar en espanyol els seus plançons, no fa sinó agitar un fantasma. I els (escassos) pares i mares que a Catalunya demanen l’exercici d’aquest suposat dret incorren en aquell mateix error “de concepte” amb què vaig créixer jo, però al revés.

Passa que aquell equívoc nostre de fa dècades no generava disfuncions, per tal com tot jugava a favor de tornar el català a l’escola. L’equívoc en sentit invers d’ara, en canvi, sí que té conseqüències negatives, perquè encoratja els jutges a dictar sentències contra el català, crea un conflicte artificiós, desestabilitza el sistema educatiu (que si alguna cosa necessita és tranquil·litat i bons aliments) i amenaça la viabilitat de la llengua catalana.

Publicat dins de Educació, Llengua | Deixa un comentari

La projecció internacional del catalanisme

Allò que més irrita els espanyolistes, en relació amb el catalanisme, és la projecció internacional del nostre moviment. El catalanisme és internacionalista de mena, ho és de naixement. El catalanisme mai no ha pensat només en Catalunya, sinó en un món que inclogui Catalunya, en un retaule de diversitat en el qual els catalans puguem encaixar. I com que no ens poden bescantar per això –no ens poden cridar: ¡universalistas!, ¡aperturistas!, ¡cosmopolitas!–, ens criden el contrari (tot i que la mentida sigui inversemblant).

Lluís Duran Solà ho diu amb claredat a la Breu història del catalanisme: del segle XIX a la Dictadura de Primo de Rivera: “El catalanisme, tradicionalment, va ser un moviment molt atent a la realitat internacional, atent tant a nacions amb Estat com sense i a corrents de pensament europeus. El seu origen no en va ser una excepció. Les manifestacions sempre es van manifestar des de la premsa, sense coordinació de forces, ni contactes polítics. De la dreta, al centre i a l’esquerra, de la moderació a la radicalitat, cap corrent no se n’escapa. I, fins i tot, els qui reclamen la independència nacional en són els més influïts.”

És bo recordar que la primera vegada que el catalanisme va sortir al carrer (amb gent que s’aplega i camina i crida consignes i tal) no ho va fer en favor dels interessos catalans, sinó a favor de Creta i de Grècia. Això va ser el març de 1897. L’any anterior havia esclatat a Creta una insurrecció contra la dominació otomana de l’illa, i Grècia hi desembarcà tropes per ajudar els alçurats. La guerra va durar trenta dies i la van guanyar els turcs.

El catalanisme frisava de mobilitzar-se i va actuar amb rapidesa. Quaranta-sis presidents d’entitats i diaris de Catalunya van trametre un missatge de simpatia al rei Jordi I de Grècia. El document, redactat per Enric Prat de la Riba, fou llegit en grec per Antoni Rubió i Lluch i lliurat al cònsol de Grècia a Barcelona, P. Muzzópolo, mentre la coral Catalunya Nova i l’Orfeó Català interpretaven cançons patriòtiques i populars catalanes. Al govern espanyol no li va fer mica de gràcia, aquell bullit, i al seu òrgan de propaganda a Barcelona, La Vanguardia, tampoc. El diari comtal va publicar la nota següent en relació amb el Missatge:

Mensaje catalanista

La Epoca habla esta noche del Mensaje dirigido pot los catalanistas al rey Jorge de Grecia y condena enérgicamente el espíritu anti-español del documento, diciendo que, si no fueran tales com son las circunstancias presentes, acaso la impresión de desdén sería la que debería predominar ante una manifestación de anti-españolismo vergonzante y, por fortuna, impotente, pues la inmensa mayoría de Cataluña tiene bien acreditados sus sentimientos patrióticos; pero hoy, sosteniendo España dos guerras por mantener la integridad del territorio, es doblemente censurable que salgan palabras como las censuradas, de labios españoles.” (La Vanguardia, dimarts 9 de març de 1897)

El govern de Madrid va activar de seguida la màquina de reprimir. El diari La Renaixensa, que fins aquell moment havia tingut una existència plàcida, va ser suspès pel governador civil Eduardo de Hinojosa, i va ser suspès de nou, després que el diari trobés refugi com a suplement del diari reusenc Lo Somatent. L’anatema no es va aixecar fins a l’octubre i llavors el diari va tornar a Barcelona.

Les entitats signants del Missatge van ser acusades d’establir un paral·lelisme de dominant-dominat entre Turquia-Creta i Espanya-Catalunya, i el govern espanyol va dictar disposicions contra elles. La revista Lo Regionalista  també va ser suspesa. La repressió va colpejar entitats tan ingènues com el Centre Català de Sabadell i el Centre Escolar Catalanista. La Unió Catalanista convocà, en resposta, una assemblea extraordinària a Girona (la província de Barcelona tenia suspeses les garanties constitucionals) de protesta contra la repressió.

Val a dir que la guerra turco-hel·lena va acabar amb un tractat de Pau, a Istanbul, que atorgava concessions territorials a l’Imperi Otomà i imposava a Grècia una forta indemnització de guerra (94,3 milions de francs-or), que l’Estat grec, en bancarrota, només podia pagar amb l’ajut de les potències europees, les quals instituïren una comissió financera internacional encarregada de supervisar la caòtica economia grega (¿us sona, això?). El catalanisme, al seu torn, no va cessar mai de fer política internacional: la Unió Catalanista va promoure, el 1899, un Missatge a Finlàndia que tingué menys ressò que la proclama adreçada a cretencs i grecs, però que donava fe de la continuada projecció exterior del catalanisme.

Publicat dins de Catalanisme | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Estem canviant el món

Em sembla que encara no som prou conscients del que estem fent, i del valor que té això que fem: estem canviant el món. En el nostre planeta sempre hi ha quatre o cinc llocs que són interessants perquè hi passen coses que sotraguen el món. Ucraïna és interessant, ara. Fa un parell d’anys Tunísia era interessant. Ho va ser la Veneçuela d’Hugo Chávez, la Rússia de Gorbatxov i la Cuba de Castro. Foren més que interessants el Sant Petesburg de Lenin, el París de Marat, la Filadèlfia de Jefferson i el Londres de Cromwell.

I ara és interessant Catalunya. Perquè els catalans estem generant llibertat a partir dels principis d’autodeterminació i de radicalitat democràtica. Estem posant sobre el tauler de la política internacional la idea que la voluntat democràtica d’un poble pesa més que els despatxos, que les finances, que les elits, que les fronteres imposades, que l’stablishment. Estem posant que, quan la gent decideix decidir, no hi ha lleis ni constitucions ni cotilles ni manaies que la puguin tombar. Que la democràcia és la determinació de la majoria. Que els tifes i les sangoneres de sempre abaixaran la cresta perquè la gent ho mana. Que les lleis que busquen emmanillar-nos aniran a terra perquè la gent vol ser lliure. I això, aquesta flama, canvia el món: el fa millor.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Parlar castellà

Els suposo informats del viu interès que últimament mostra una recolta de jutges, i un ranxat de polítics, sobre la producció verbal dels catalans. Es veu que els molesta, que parlem i escrivim en català. Esclar, ens veuen ennavegats en aquesta llengua apartada i esquerpa, punxent i antipàtica, i pateixen per nosaltres (penen sobretot pels infants: els veuen com moixonets atrapats en el brell del nacionalisme). Volen de totes totes que parlem en castellà –com si no el parléssim prou i massa.

Dels anys cinquanta del segle passat ençà, el castellà s’ha naturalitzat a Catalunya: els catalanoparlants monolingües s’han extingit i el castellà s’ha convertit en la llengua que de seguida ve a la boca de tothom, en tota circumstància i ocasió –mirin els refranys i les frases fetes: ¿en quina llengua se senten? Però ells no en tenen prou i han decidit que cal desnaturalitzar el català: desfer els progresos de la normalització, acabar la feina de Franco, reblar el clau.

No fa pas tant que l’espanyol feia estrany. D’un embriac es deia que parlava castellà (o llatí); quan les perdius escotxegaven dèiem que parlaven en castellà; i (a Barcelona i Olot) quan una olla o càntir feien so d’esquerdat, es deia que parlaven castellà. Això era perquè el castellà se sentia poc, era una cosa inusitada, un idioma de sonoritat basàltica i dring caucàsic. És el que ara volen que sigui el català.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La fal·làcia del diàleg

Salvador Espriu hi veia més d’adormit que els altres de desperts. Quan el poeta escrivia a Joan Colomines, el 1960, que “el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”, l’escriptor mostrava una gran lucidesa. Hi veia de lluny, com una àliga. Quan uns hi anaven, ell ja en tornava.

Avui ho constatem. Els qui s’omplen la boca de diàleg (entre Catalunya i Espanya) no volen sinó albardar-nos: invoquen una cosa que s’ha acabat, que no pot ser i que no treu cap enlloc. Perquè, si hi ha dues parts, l’una té una cosa per dir i l’altra no vol ni sentir-ne parlar, el diàleg no és possible.

Perquè hi hagi diàleg, cal que qui vol expressar-se pugui fer-ho i que a l’altra banda estiguin disposats a escoltar. En el cas present, qui vol parlar és la majoria dels ciutadans de Catalunya; i passa que, si hi ha una gentada i tothom es posar a parlar alhora, això semblarà el mercat de Calaf. ¿Com s’expressa un fum de gent que vol fer arribar la seva veu a algú altre? Votant.

Però és que, a més, perquè el diàleg fructifiqui hi ha d’haver unes condicions que no es donen: hi ha d’haver reconeixement, respecte, confiança, igualtat, dignitat i llibertat. Si et dius Josep, no et pots entendre amb qui s’encabota a dir-te Lluís. Si ets d’una manera, no pots dialogar amb qui diu que el teu tarannà és pervers. Si ja no et creus qui incompleix tots els pactes… Si et diuen que ets inferior, que no tens entitat i que no pots disposar de tu mateix, i que el que penses no compta, no hi ha diàleg possible.

Amb aquesta peça al teler, parlar de diàleg és fer una exhibició d’hipocresia i de prepotència; és una manera gata maula de dir que els catalans som una gent subalterna i que podem triar entre obeir i creure. Res pus.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | 1 comentari