La teoria dels partitius

Record del 9 de novembre, el dia que Espanya va començar a perdre Catalunya.

Record del 9 de novembre, el dia que Espanya va començar a perdre Catalunya.

Recordo un míting de Catalunya Lliure, al barri de Gràcia de Barcelona, quan ens vam presentar a les eleccions europees del 1989 –vam treure 19.774 vots: eren altres temps. Parlava Josep Guia i l’homenot va deixar una frase de les seves: “Un poble que lluita ja és un poble mig lliure”, digué. És veritat, una veritat que es va il·luminant a mesura que la determinació de ser lliures creix, esdevé majoritària i va a més.

És una veritat que ha anat trobant les paraules de dir-se. Avui En Víctor Alexandre la formula en aquests termes: “Som molt a prop de ser lliures”, perquè “el nostre país ha comprès que la llibertat només és a l’abast de l’ostatge que desobeeix les lleis del segrestador”. La consciència de ser esclaus i la voluntat de ser lliures ens situa a l’equador del procés.

I si filàvem més prim potser destriaríem tres fases: entendre, lluitar i guanyar. El poble que entén que és esclau d’un altre ja ha fet un terç del camí; el poble que lluita per deixar de ser esclau n’ha fet dos terços; el que lluita, resisteix i persevera, esdevé lliure. Els catalans ja estem en la tercera fase.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La revolució catalana

La nostra revolució democràtica té dos vessants: el nacional i el social. Nacional, perquè el poble català recupera la sobirania que havia cedit als partits polítics, al Parlament, al Govern, als tribunals, i s’empodera per exercir l’autodeterminació i construir un estat nou. Social, perquè el nou estat no serà l’instrument d’una burgesia dominant posat al servei dels seus interessos, com passa a tots els estats d’Europa. No.

No serà així perquè la burgesia catalana fa noranta anys que va dimitir el país. Fa molt de temps que la burgesia de casa no pensa en Catalunya. L’última vegada que ho va fer va ser en els anys del Noucentisme (1906-1923). Aquella va ser l’última ocasió en què la burgesia nostrada va fer un projecte de país per a Catalunya i va intentar realitzar-lo. Prat de la Riba era el seu líder; la Lliga Regionalista, el seu partit; La Veu de Catalunya, el seu diari. Havent renunciat a alliberar Catalunya i també a transformar Espanya, volgueren fer un ca nostra discretet per fer la viu-viu. L’invent no va reeixir.

I amb la República van quedar fora de joc. Durant el franquisme es van acomodar al règim i es dedicaren a fer diners. En la transició demanaren tranquil·litat i bons aliments, tragueren en Miquel Roca i en Narcís Serra, i posaren els seus negocis sota l’aixopluc de les administracions autonòmica i municipal. I a viure, que són quatre dies.

Ara tot ha saltat pels aires i el règim es desfà en peces. Totes les martingales, tots els lladrocinis, tots els parasitismes ordits del 1978 ençà han quedat al descobert. El rei mostra el cul i va concagat, i la reina té les mames podrides. Tots els silencis enriolats dels mafiosos són ara ganyotes de por. Perquè l’estat que ve ja no serà el seu estat, sinó el de les classes populars: l’estat de tots al servei de la majoria, l’instrument de la gent senzilla que estima la llibertat, exerceix la democràcia i sua per guanyar-se el pa.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Nosaltres també som Catalunya

“Hem fet aquest vídeo amb els nostres amics, perquè tots estem convençuts que Catalunya ha de votar. Perquè, segons la nostra opinió, tots els pobles han de poder votar en democràcia i cap sistema de govern no hauria de tenir por ni impedir-ho.”

Publicat dins de Democràcia | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Gràcies, Tribuconsti!

Ho resumiré molt. Hi ha tres tipus d’intel·ligència: la mental, l’emocional i la testicular. Si el teu adversari té pesquis, calça’t, perquè et veurà venir d’una hora lluny i et marcarà els gols per on menys t’ho esperes. Si té suquera emocional, corda’t les espardenyes, perquè cohesionarà bé el seu públic i concitarà adhesions explotant fílies i fòbies, fent rajar l’aixeta del populisme i tocant fibres sentimentals.

Però si l’adversari té la intel·ligència de les llimes de sant Jeroni i invoca la caixa d’eines com a font d’autoritat, llavors està en fals i n’hi haurà prou amb una exposició prolongada en l’escenari internacional per posar-lo en berlina. En el món tothom entén que els documents de mascle no són un atribut democràtic, i que la legitimitat la té la gent pacífica i humil que s’informa, pensa, conversa i, finalment, vol votar.

El Tribuconsti acaba de fer una exhibició d’intel·ligència testicular que deixa en evidència el seu Estat: el rei és absolutista encara que es passegi amb vesta constitucional. Avui el Tribuconsti, a més de rubricar la defunció de la democràcia espanyola, també segella la fi de l’autoritat espanyola sobre Catalunya. Gràcies, Torquemades de pa sucat amb oli.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

El tirà de les aigües encantades

(Imatge espampolada amb nocturnitat i traïdoria a catnouestat.)

(Imatge espampolada amb nocturnitat i traïdoria a catnouestat.)

Es diu Pere Amat i és el pare de Cecília, l’heroïna d’Aigües encantades, el cèlebre drama de Joan Puig i Ferreter. Amat és un dels personatges que representen l’immobilisme individual i col·lectiu de la societat que el dramaturg posa per pelar. “Qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus”, diu el banya-marrà en l’acte primer. Margarida Casacuberta el caracteritza així: “La intransigència, l’autoritarisme, la violència, la prepotència, la incomprensió i la ignorància li impedeixen de ser clarivident davant la realitat i l’aboquen al fracàs com a pare i com a marit, com a home en definitiva.”

Casacuberta ho diu tan bé que em resigno a fer d’eco: Pere Amat és “defensor dels costums i els valors d’antany, obligat a recórrer sempre a les màximes pomposes i buides (que li reporten una certa sensació de seguretat enfront d’un món que cada vegada posa més en entredit l’existència de veritat inamovibles, i que li permeten lamentar-se de la manca de «seny» de les noves generacions). El personatge d’Amat deu la seva càrrega de negativitat a l’egoisme, el qual l’arrossega i no li permet estimar. Perquè Pere Amat confon, d’entrada, què és estimar: «Estimar? Sí… s’hi guanya molt estimant…! Ja es veu…», diu en una escena del primer acte que serveix per plantejar l’abast del conflicte entre pare i filla.”

¿No us recorda ningú, aquest personatge? Hi ha un moment en què el pare envesteix la filla d’aquesta faisó:

AMAT: Calla, tu!

CECÍLIA: Que no podré parlar?

AMAT: No!

En un altre passatge, el col·lotge fa el retomb que segueix:

CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.

JULIANA (mare): Lliure! Massa que ho ets, de lliure!

AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?

CECÍLIA: Sóc jo…

AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí a casa meva, davant meu?

Poc després, la mare de Cecília responsabilitza Pere Amat del distanciament de la filla, del trencament emocional amb aquesta i del perill cert de perdre-la:

JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra, ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.

No em negareu que sovint la realitat s’esforça a imitar la literatura, i que el conflicte modernista entre l’immobilisme autoritari i la dignitat humana (que sempre va de bracet de la llibertat) és una tensió atemporal i ecumènica. Va, descordeu-vos: ¿a qui retira Pere Amat?

Publicat dins de Mariano Rajoy | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

9N, el dia que canvia la història

“Sí, el 9 de novembre. Me’n recordo. Vaig anar directament cap al carrer i vaig córrer cap al mur. […] Una de les coses més difícils era travessar-lo. Impossible. […] A la vida hi ha situacions en què no se sap quan serà el gran moment… fins que nosaltres tots junts ho fem possible.”

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Miquel Iceta, abril de 1931

(Imatge cisada a in.directe.cat)

(Imatge cisada a in.directe.cat)

Barcelona, 14 d’abril, 19 hores. El delegado del Gobierno a Catalunya, el distingit senyor Miquel Iceta, es remou en el setial entapissat del despatx gros. Els fets dels últims dies no li fan mica de gràcia, està intranquil i fa ulleres, però té una confiança cega en la llei i en l’ordre. El règim té la solidesa del marbre, va dient entre si mateix. D’un plegat s’obre la porta i entra un home com un esparver; té els cabells desfets, els ulls de bòtil, el llavi jussà li tremola visiblement; el nus de la corbata se li ha estimbat i fa l’efecte que té una soga al coll; a la mà dreta sosté uns papers mig rebregats que engronsa amb nerviosisme.

–Companys ha proclamat la República! –brama l’home.

–Deteniu-lo –fa Iceta, sense aixecar els ulls de la taula.

–Hi… ha una… gentada que l’agombola –balbuceja l’home.

–Disperseu-la –diu Iceta, impertèrrit, i afegeix–: useu els mitjans que calguin.

–D’acord. Però és que…

–Què –Iceta alça el ulls, un xic importunat.

–Que Macià ha proclamat la República Catalana.

–Deteniu-lo també –diu el manaia, com aquell qui res.

–Senyor Iceta… és que les esquerres republicanes han guanyat les eleccions, diuen no sé què d’un plebiscit…

–No en facis cas: les eleccions plebiscitàries no existeixen. Abans-d’ahir hi va haver eleccions municipals, res més.

–Senyor Iceta –l’home s’envia saliva coll avall–, Alcalá Zamora també ha proclamat la República a Madrid.

–Ah sí? –el delegat del govern dubta un instant– Truca al meu col·lega de Madrid i prega-li que detinguin el Zamora aquest. Digues-li que és de part meva i que ja ho trobarem –Iceta butxaqueja en cerca de regalèssia, que li va bé quan sent un pes a la panxa; però no en troba.

–Senyor Iceta, és que Alfons XIII ha marxat. Ara mateix va cap a la Jonquera.

–Ai cabàs –fa Iceta–. Doncs res, deteniu-lo.

–Senyoria, Alfons XIII és Sa Majestat el rei.

–Sí, però si cedeix a la pressió de la briva, esdevé còmplice d’aquests i se l’ha de posar a disposició de la justícia.

–Vol dir, senyoria, que la justícia no deu ser ja republicana?

–I ara, quin disbarat! La justícia és l’expressió de la llei i la llei és inviolable. Si aquests de la República volen res, que facin una proposta de reforma constitucional i en parlarem –fa Iceta, satisfet d’escoltar-se.

–Senyor Iceta, ja em perdonarà –fa l’home, descordant-se el botó de dalt de la camisa–, però em sembla que la història ens està passant per damunt.

La riallada de Miquel Iceta ressonà a les sales, fredes, mig buides, de la Delegación del Gobierno a Barcelona.

Publicat dins de Miquel Iceta | Etiquetat com a , , | 4 comentaris