Les grues volen fent la V

grues1

Les grues (Grus cinerea) viatgen acollades, volant sempre a gran altura i formant una be baixa, el vèrtex de la qual va davant. De tant en tant la grua que va darrere passa davant de totes, i així successivament. És un exemple de bona organització.

grues2

Les grues passen dues vegades per Catalunya: pel novembre o per l’abril o el maig. A l’hivern van de NE o SO, i a l’estiu al contrari, de SO a NE. Els nostres pagesos es guiaven del pas de les grues per al conreu dels camps. D’aquí aquests adagis:

grues3

Quan la grua se’n va a gruar [novembre], pagès, posa’t a sembrar.
I quan torna de gruar [maig], pagès posa’t a eixarcolar (o a cavar).
(Costa de Llevant, el Maresme i la Selva marítima.)

grues5

Quan la grua va a ponent,
pagès sembra el teu forment;
quan la grua va a llevant,
pagès, cava amb afany.
(el Vallès)

grues6

Quan la grua va a castanyar,
agafa l’aparell i posa’t a sembrar;
quan la grua ve de castanyar,
agafa el podall i vés-te’n a podar.
(Borrassà, Alt Empordà)

grues7

Coromines diu que de grua sembla derivat el verb gruar (fer gruar ‘ensenyar una cosa i no donar-la fins que s’ha fet desitjar molt’ [Lab. 1839]). El de Pineda no ho diu pas, però una possible explicació semàntica del cas és que, essent la carn de grua molt apreciada pels caçadors, i essent aquest volàtil tan car de veure i difícil d’abatre, d’esperar una cosa desitjada amb deler se n’acabà dient fer gruar. Com nosaltres, que gruem la independència i n’hi ha que ens la volen fer gruar.

[Font dels dos primers paràgrafs i dels adagis: Cels Gomis Mestre, Zoologia popular catalana (1910), Edicions Sidillà, La Bisbal d'Empordà, 2014.]

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

La censura és un bumerang

Portada del número de 3 d'octubre de 1930 de L'Esquella de la Torratxa. Al peu del dibuix hi diu: "La censura censurada".

Portada del número de 3 d’octubre de 1930 de L’Esquella de la Torratxa. Al peu del dibuix hi diu: “La censura censurada”.

La censura és més vella que el pastar. Allí on hi ha hagut una estructura de poder, hi ha hagut censura. Però els anys han lliscat i han arribat les democràcies, que estimen la llibertat d’expressió i aspiren a jubilar la vella Dama. I representa que ho fan… amb èxit desigual. Uns països semblen haver-la desterrada, fins que en passa una de grossa i la cabra pudenta torna a treure el nas.

D’altres –com Espanya– no se l’han treta mai del damunt: el rei Juan Carlos ha estat protegit durant dècades per una implacable censura “democràtica”. I ara hi tornen, contra nosaltres. El govern espanyol ha pressionat Andorra perquè en els mitjans del país pirinenc no apareguin opinions favorables a la consulta del 9N. I és sabut que Espanya té activada tota la seva diplomàcia mundial per impedir que els catalans dolents ens expliquem.

Però tot plegat té l’aire de les maniobres desesperades. Perquè no serveix de res, i ho saben; perquè els és contraproduent. Al segle XXI, a l’Europa occidental, exercir censura sobre una qüestió no té altre efecte que focalitzar-la i fer-la més interessant, més important, més roent. La censura, en el nostre entorn, és un bumerang que es gira contra qui el llança: és com aquell que escup al cel i es mulla la cara. Perquè avui tot corre, tot se sap. I allò que es pretén –estúpidament– amagar es converteix en objecte de desig per a propis i estranys.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Dues “tares” del poble català

Josep M. de Sagarra (1945): “La rebel·lió i l’anarquisme són dues tares consubstancials amb el teixit muscular del nostre poble, molt ric en lirismes però molt pobre en eficàcies”.

Girem-ho, doncs. Que la rebel·lió sigui fecunda. Que la pulsió llibertària esdevingui radicalitat democràtica. Siguem parcs en lirismes i rics en eficàcies. Que les “tares” d’ahir siguin avui fonts de creativitat política, de justícia social i de llibertat nacional. Que l’ètica torni a significar alguna cosa.

PD: Onze persones que menyspreen urnes i parlaments no prevalen sobre tot un poble. Un reduït nombre de persones (els jutges del TC) que creen un problema i no ho admeten, ni se’n penedeixen, ni rectifiquen, no tenen autoritat per intervenir en la resolució del problema. L’autoritat no ve del cel, ni de la llei, sinó de la gent; i el poble català els l’ha retirada. Per cap vent del món no posarem a les seves mans el nostre dret a decidir.

Publicat dins de Josep M. de Sagarra | Etiquetat com a | 3 comentaris

Una biblioteca occitana a Pals

Diumenge vam fer una incursió singular. Vam visitar la biblioteca que Joan Cardona i Francesca Rossich tenen al seu mas de Pals. Una biblioteca d’uns trenta mil volums, dos mil dels quals en occità, cosa que la converteix en el fons bibliogràfic més important de Catalunya en llengua d’oc. Cardona havia començat a aplegar llibre català ça enrere, quan la llengua anava de mal borràs i tot apuntava a l’extinció; quan l’edició en català va prendre el vol i la situació de la llengua millorà, Cardona centrà els seus esforços a ajudar l’edició en llengua occitana.

Entre xopines i topetes, aquesta biblioteca s’ha convertit en un santuari del bo i millor de l’edició catalana i occitana. Sóc incapaç de descriure l’emoció que he sentit en tenir a les mans un exemplar de la Gramàtica i apologia de la llengua catalana de Josep Pau Ballot, del 1814; o una novel·la de Chesterton en traducció de Marià Manent, publicada per Catalònia el 1929; o les obres científiques de Rafael Patxot; o les edicions facsímils de tota l’obra de Frederic Mistral. Un lloc on passar les estones d’absoluta felicitat que Sagarra experimentava a la biblioteca del seu pare.

La biblioteca dels Cardona-Rossich es nodreix sobretot de llibre català caçat durant anys i afanys a llibreries de vell, i mostra el renaixement d’una llengua, d’una literatura i d’un país. La potència cultural de Catalunya és perfectament visible a les lleixes de diverses sales. Un assisteix a l’espectacle d’un país que es retroba a si mateix i s’aboca al coneixement de la pròpia història, es reconcilia amb la llengua i s’encomana a la cultura, a la ciència, a la literatura, a l’art. En aquests prestatges desfila un país imparable –bé, parable només (i momentàniament) declarant-li la guerra i sotmetent-lo a genocidi cultural per via de dictadura.

Però hem sobreviscut a la ignomínia del franquisme; fins i tot hem resistit la llarga farsa del postfranquisme. Ara, les postades del mas de Pals estan cridades a acollir les millors pàgines de la història contemporània de Catalunya.

Publicat dins de Joan Cardona, Occità | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Respectfully, you can’t forbid me anything, Agha sahib

the kite runnerLlegeixo l’estupenda novel·la de Khaled Hosseini, The kite runner (el corredor de l’estel, grua, miloca o com vulgueu dir-ne), i trobo, entre altres profits i benifets, un universal que ens enclou i ens explica a la perfecció. En una casa bona de Kabul viuen Amir, de dotze anys, i son pare (Baba); en una borda, un tros lluny de la casa, viuen els criats, Ali i el seu fill Hassan. Els primers són paixtuns; els segons, hazares. Amir i Hassan creixen quasi com a germans, quasi com a amics; quasi, sí, perquè la distància social que hi ha entre ells és feixuga i fa impossible que la lliga sigui la normal.

Amir no gosa defensar Hassan quan uns energúmens l’ataquen. Rosegat per la mala consciència, té un acudit que enverina la relació: amaga un rellotge i uns bitllets sota el llit de Hassan per fer-lo passar per lladre. Colpits per la falsa acusació, els hazares decideixen marxar; no poden continuar vivint en aquella casa, baldament l’amo digui que els perdona. Baba s’enfada –no pel furt, sinó per la decisió de partir– i els prohibeix que marxin. Davant la qual ordre Ali respon: “Respectfully, you can’t forbid me anything, Agha sahib”.

Ali i Hassan se saben socialment inferiors i ho assumeixen. Són analfabets i ho accepten. Mengen els roïssos dels amos i s’hi conformen. Són servents i servils. Però no són esclaus, ni bèsties. Són éssers humans, tenen sentit de la dignitat i en el fons de la seva ànima són lliures. Quan les condicions que se’ls imposen esdevenen inassumibles, marxen. L’intent de prohibir-ho és tan inútil com patètic. “Please”, acaba suplicant Baba. “I’ll never forget the way Baba said that –escriu Amir–, the pain in his plea, the fear”.

Publicat dins de Khaled Hosseini | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

De L’Esquella de la Torratxa

Magnífica la feina de recuperació de la memòria de la premsa satírica catalana del tombant dels segles XIX i XX que està fent Jaume Capdevila. Després del volum dedicat al Cu-cut, no fa gaire ha aparegut el de L’Esquella de la Torratxa (1879-1939). L’Esquella va reflectir amb gràcia i precisió el batec de la societat catalana al llarg de seixanta anys; els millors dibuixants i bona part dels escriptors catalans de l’època hi van deixar la seva empremta. La ironia, l’acidesa, el coent, la irreverència, el broll jocós de la dignitat… el bo i millor de l’humor català pren cos a les pàgines de L’Esquella. Hi ha pàgines que són veritables deus d’inspiració de cara a l’11S i al 9N. Us en mostraré tres, jas:

A la ratlla partionera. El català diu: "-No'l feu venir per força, pobret!... No veieu que per a ell i per a vós s'han acabat les garrofes!..."

En aquesta vinyeta, just a la frontera de l’Ebre un català es troba amb el quixotesc personatge de Don Clodoaldo, representació simbòlica de la intransigència centralista de Madrid que, com sempre, pretenia fer passar els catalans per l’embut.

Visca la llibertat de Catalunya

Coberta del número de 4 de maig de 1923. Picarol (l’eivissenc Josep Costa i Ferrer) hi presenta una caricatura d’Antoni Rovira i Virgili, aixecant una senyera amb la inscripció “Visca la llibertat de Catalunya”. Al peu de la il·lustració hi diu: “–Amb acta o sense acta, la victòria és nostra!”.

votar sí el 1931

Contraportada del número de 7 d’agost de 1931, en què Xirinius (Jaume Juez) personifica Catalunya en una jove envoltada de vots amb el SÍ, que fan desbordar una urna, i que exclama: “-He guanyat la partida!”. El dibuixant hi diu la seva: Vots són “trumfos”. El 2 d’agost havia tingut lloc el referèndum que aprovava l’Estatut de Núria, en què participà al voltant d’un 75% del cos electoral i que obtingué un 99% de vots a favor.

Publicat dins de Història | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La part d’en Sopella

Un per a mi, un per a tu, un per a jo...

Un per a mi, un per a tu, un per a jo…

Recapitulem. Brussel·les, en un gest magnànim, concedeix al Regne d’Espanya la gràcia d’endeutar-se fins al 6,5% del PIB. Però el govern espanyol, a l’hora de repartir el respir entre les administracions estatal, autonòmica i municipal, es queda dos terços bons del pastís i deixa la resta per als setmesins. Catalunya és obligada a esquilar fins a fer sang i tocar os: només se’ns autoritza un 1% de dèficit per al 2014. L’assot cau sobre la sanitat i l’educació. Mentrestant, l’administració de l’estat fuma puros.

El Partit Popular ha convertit Espanya en un estat antiautonòmic, en què les comunitats “autònomes” són castigades pel sol fet d’existir (i si alguna no compleix els estàndards d’espanyolitat que exigeix Madrid, dues tasses). L’objectiu és degradar els serveis que presten les autonomies, aixecar una marea de desafecció contra elles i justificar la recentralització. Assetjar-les i humiliar-les. Fer com en Sopella.

En Sopella era un palafrugellenc que es va fer cèlebre per la manera com repartia el peix que s’havia pescat durant la jornada. L’operació tenia lloc en un punt del camí vell de Tamariu conegut com “El repartidor del peix”, en el qual en Sopella feia les següents parts: “Un per mi… un per tu… un per jo…”. Dit altrament, que de cada tres, se’n quedava dos. I es veu que una de les víctimes del seu estratagema digué, confós i incrèdul per la mantàfula: “És ben bé, Sopella, que si no ho veiés, pensaria que m’estàs fotent”.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris