9N, el dia que canvia la història

“Sí, el 9 de novembre. Me’n recordo. Vaig anar directament cap al carrer i vaig córrer cap al mur. [...] Una de les coses més difícils era travessar-lo. Impossible. [...] Abans no se sap quan serà el gran moment… fins que nosaltres tots junts ho fem possible.”

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Miquel Iceta, abril de 1931

(Imatge cisada a in.directe.cat)

(Imatge cisada a in.directe.cat)

Barcelona, 14 d’abril, 19 hores. El delegado del Gobierno a Catalunya, el distingit senyor Miquel Iceta, es remou en el setial entapissat del despatx gros. Els fets dels últims dies no li fan mica de gràcia, està intranquil i fa ulleres, però té una confiança cega en la llei i en l’ordre. El règim té la solidesa del marbre, va dient entre si mateix. D’un plegat s’obre la porta i entra un home com un esparver; té els cabells desfets, els ulls de bòtil, el llavi jussà li tremola visiblement; el nus de la corbata se li ha estimbat i fa l’efecte que té una soga al coll; a la mà dreta sosté uns papers mig rebregats que engronsa amb nerviosisme.

–Companys ha proclamat la República! –brama l’home.

–Deteniu-lo –fa Iceta, sense aixecar els ulls de la taula.

–Hi… ha una… gentada que l’agombola –balbuceja l’home.

–Disperseu-la –diu Iceta, impertèrrit, i afegeix–: useu els mitjans que calguin.

–D’acord. Però és que…

–Què –Iceta alça el ulls, un xic importunat.

–Que Macià ha proclamat la República Catalana.

–Deteniu-lo també –diu el manaia, com aquell qui res.

–Senyor Iceta… és que les esquerres republicanes han guanyat les eleccions, diuen no sé què d’un plebiscit…

–No en facis cas: les eleccions plebiscitàries no existeixen. Abans-d’ahir hi va haver eleccions municipals, res més.

–Senyor Iceta –l’home s’envia saliva coll avall–, Alcalá Zamora també ha proclamat la República a Madrid.

–Ah sí? –el delegat del govern dubta un instant– Truca al meu col·lega de Madrid i prega-li que detinguin el Zamora aquest. Digues-li que és de part meva i que ja ho trobarem –Iceta butxaqueja en cerca de regalèssia, que li va bé quan sent un pes a la panxa; però no en troba.

–Senyor Iceta, és que Alfons XIII ha marxat. Ara mateix va cap a la Jonquera.

–Ai cabàs –fa Iceta–. Doncs res, deteniu-lo.

–Senyoria, Alfons XIII és Sa Majestat el rei.

–Sí, però si cedeix a la pressió de la briva, esdevé còmplice d’aquests i se l’ha de posar a disposició de la justícia.

–Vol dir, senyoria, que la justícia no deu ser ja republicana?

–I ara, quin disbarat! La justícia és l’expressió de la llei i la llei és inviolable. Si aquests de la República volen res, que facin una proposta de reforma constitucional i en parlarem –fa Iceta, satisfet d’escoltar-se.

–Senyor Iceta, ja em perdonarà –fa l’home, descordant-se el botó de dalt de la camisa–, però em sembla que la història ens està passant per damunt.

La riallada de Miquel Iceta ressonà a les sales, fredes, mig buides, de la Delegación del Gobierno a Barcelona.

Publicat dins de Miquel Iceta | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

Un benefici estimulant de la independència

Quan Rajoy diu que la consulta no és legal, la Divisió de Poders fa Aaiiiiiiiii!, perquè li han trepitjat l’ull de poll. Quan Rajoy diu que el procés participatiu que hi ha engegat a Catalunya és antidemocràtic, la Democràcia fa Uhhhhhhhg!, perquè li han pegat una coça al genoll. Quan el Tribunal Constitucional anul·la el decret de pobresa energètica de la Generalitat, l’Autogovern fa Aggggggggh!, torça el coll i fa cuec (i els que la ballen prima en surten culbatuts i enfredorits). El Partido Popular i els seus annexos judicials són una màquina d’atropellar drets, d’esclafar llibertats, d’eliminar diversitat i d’esbotzar pobres. Treure’ns aquesta gentola de damunt és un dels beneficis més estimulants de la independència.

Publicat dins de Partido Popular | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tinc una gana que m’arboro

Són gairebé les onze del matí, així que pleguem veles. Avui hem dedicat l’hora al Narcís Oller de després de La febre d’or, quan cercava noves propostes literàries i començava la gestació de Pilar Prim. Una de les meves alumnes diu:

–Tinc una gana que em moro! –I jo que faig:

–En català sempre hem dit tinc una gana que m’arboro o tinc una gana que m’alça en pes.

–Això ho diu la gent gran –em retopa–. Nosaltres ho diem d’aquesta manera.

–I això ¿no és una pèrdua? –objecto.

–No –respon amb seguretat–. La llengua canvia. Una generació no parla igual que l’anterior. D’aquí a cent anys es farà estrany sentir algú que diu “tinc una gana que em moro”, perquè ho diran d’una altra manera.

L’altra alumna –només en tinc dues– fa que sí amb el cap. Jo sé que tenen raó i per tant em costa argumentar la rèplica. Ho intento, bo i sabent que tinc la batalla perduda. També en matèria de llengua, una generació té dret (i potser el deure i tot) a innovar respecte a la generació que l’ha precedit. Això és inevitable i normal, no es poden posar portes al camp. El problema, per mi, és que, quan totes les innovacions conflueixen amb el castellà, això ja no és normal i bo. El meu parer és que, en aquest cas, el més recomanable és prendre una posició provisionalment proteccionista i mostrar lleialtat a la parla dels avis.

Quan l’autor de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers e pagesívols desaconsellava, a finals del segle XV, uns usos lingüístics, les alternatives que proposava eren també genuïnes, no pas calcs del castellà. Avui, ¿hem de deixar morir el català ric i genuí dels nostres avis i acceptar el català empobrit i castellanitzat dels nostres fills? La pregunta és retòrica, perquè les meves (millors) alumnes ja han decidit que no diran mai “tinc una gana que m’alça en pes”, o “que m’arboro”, ergo el que jo pugui opinar al respecte és irrellevant. Em moriré dient-ho així i les meves paraules no tindran descendència.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El barrufet rondinaire

miquel iceta–Estem tips que en Gargamel no ens deixi barrufar! –clama l’avi barrufet–. Ara votarem, i si surt que sí, deixarem d’estar sota la fèrula del tirà. Serem lliures i foris.

–Nooooooooo! –salta el barrufet rondinaire– No podem votar si en Gargamel no hi està d’acord.

–Ah, ¿i per què no, Iceta?

–Perquè no és legal.

–Això rai. Farem una llei i ja serà legal. Mira, zas!, ja està: llei de consultes no referendàries. I el decret, apa.

–Nooooooooo! –gisca Iceta– No pot ser, perquè aquesta llei no serveix per fer la pregunta que dieu. L’olla grossa no cap dins la xica.

–Iceta, bufó, tu devies tenir uns pares esgarriacries i el trauma encara et dura, oi?

–Nyyyyyyyyyi! Un respecte…

–Bé, bé. Tu fes la teva, que nosaltres anem passant.

–Sou uns il·lusos –s’encrespa Iceta–. A en Gargamel no se’l pot fer enfadar. Així no aneu enlloc.

(El Tribunal Gargamelial va i zasca!)

–Ho veieu? Ja us ho deia jo –fa Iceta, amb els ulls humits–. Fa més un que sap que deu que cerquen.

–Tant se val. Farem un procés participatiu i avall que fa baixada –bufa l’avi barrufet–. Així podràs votar el que voldràs, Iceta, tu igual que tots.

–Ui ui ui… Serà que no, perquè, si no hi ha cens, jo no voto. Sóc un home seriós.

–Tu el que ets és un home d’en Gargamel –li enfloca l’avi barrufet.

–Home… és que nostramo és impulsiu, però no és tan dolent com el pinten. A més, hi ha el gat, que és federalista.

–Sí, tots plegats sou tan federalistes com la cua del moix –rondina l’avi.

–Sou una colla de radicals. Si feu bondat, a la cort d’en Gargamel un dia en sortirà un que ens deixarà votar.

–¿I quan serà, això? ¿L’any d’en Quirze?

–Abans, abans…

–¿I votarem el que voldrà la majoria? –l’avi obre uns ulls com platets.

–No. Cadascú ha d’estar en el seu lloc: a can Gargamel, a manar, i els barrufets, a creure.

–Iceta…

–Què.

–Vés-te’n a esquilar pàpules!

–Mmpf! Vindrà el Tribunal Gargamelial i se us menjarà! –fa Iceta, alçurat.

–Ui, sí, mira com tremolo… –fa l’avi, sacsant la mà davant el nas d’Iceta.

–No tenir por és una falta de respecte!

Publicat dins de Miquel Iceta | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Ells són aquí, entre nosaltres… però són pocs

(Imatge cisada a blogspersonals.ara.cat)

(Imatge cisada a blogspersonals.ara.cat)

El dependentisme punxa a Barcelona. Però no passa res: el 6 de desembre segur que la majoria silenciosa omplirà la plaça de Catalunya. Tan cert com l’alenada de sant Colombà. (I en el fons tenen mèrit: sortir al carrer per adherir-se a un Estat que és tot ell podridura, una baluerna demofòbica i immoral en via de descomposició, deu ser difícil.)

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

No ens han tractat mai com a espanyols

L’èxit assimilador de França sobre “els altres” ve del fet que aquests van ser tractats com a francesos. No hi ha diferències significatives en inversió pública entre Aquitània i la Picardia; la inversió en infraestructures no presenta diferències (sostingudes en el temps) entre Provença i Normandia. Bretons, bascos, catalans i occitans van ser desposseïts de les seves llengües, però han rebut els mateixos serveis que els francesos de veritat.

Espanya, en canvi, ha fracassat perquè mai no ha tractat els catalans com a espanyols. El Regne d’Espanya ens ha tractat com a estrangers interns, com a indígenes suspectes que han de ser controlats, fermats, subjugats i humiliats, no fos cas que un dia alcin la cresta. Els catalans hem estat sotmesos a maltractament secular, a un càstig preventiu prolongat, perquè la nostra identitat no casa amb la dels ocupants. I això s’ha traduït, és clar, en les polítiques lingüística i d’inversions de tots els governs espanyols, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres.

A les úniques Corts que va convocar Carles III, l’any 1760, els representants de les ciutats de l’antiga Corona d’Aragó (els diputats de Saragossa, Barcelona, València i Palma) presentaren un memorial, en el qual criticaven diversos aspectes del centralisme borbònic amb l’esperança que el rei hi posaria remei. Pel que fa al català, el memorial diu:

“En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiástico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviendose dado en aquellos curatos a los que no entienden su lengua?”. Els catalans érem tractats pitjor que els indis de Sud-amèrica. No érem espanyols.

Espanya (la Castella gran) va decidir un dia que no volia ser l’Estat dels catalans. Aquell dia els catalans vam esdevenir un cos estrany, i com que ens resistírem a l’assimilació, ens vam convertir en una pedra cantelluda dins la sabata espanyola. Va ser un error que ara ells paguen –i més que el pagaran.

Si Espanya ens hagués vist i tractat com a espanyols, no hauria regalat a França les comarques del nord de Catalunya, i un segle després, el memorial del 1760 no hauria existit; al segle XIX no ens haurien bombardejat repetidament, i no haurien perseguit paranoicament la nostra llengua (cosa que encara dura). Avui el corredor mediterrani estaria fet de fa dècades i la inversió de l’Estat a Catalunya per al 2015 no seria del 9,5% (quan al Principat viu el 16% de la població i representa el 18,8% del PIB). Els catalans no som espanyols, entre altres raons, perquè Espanya no ens ha tractat mai com a tals.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris