Que en fa, de sol, a Tarragona!

(Imatge pispada a sepa.es)

(Imatge pispada a sepa.es)

Els nacionalistes espanyols de Societat Civil Catalana han fet saber que l’11 de setembre faran un esclafit a Tarragona. Com que es veuen venir que no seran gaires, diuen que “l’objectiu no és fer un acte multitudinari”. Es veu que volen fer una mena d’homenatge a la senyera, profanada pels pèrfíds separates, que l’hem embrutada amb una estrella. Una profunditat de discurs que impressiona.

Bé, el cas és que trobo que el lloc està molt ben triat. M’explico. Quan un ha vist o comprès un engany que li paren i es troba preparat per refusar-lo, amolla l’exclamació següent: Que en fa, de sol, a Tarragona!, volent dir que no l’agafaran amb un ham de mitja mosca. La dita té origen en la creença que Tarragona està afavorida per una gràcia especial del sol, que allí brilla millor que en cap altre lloc del món i que té unes virtuts remeieres que fins guareix els mals més dolents amb sols posar-se sota els seus raigs amorosos. Naturalment, això només s’ho creien els llanuts, i la falòrnia ha passat als annals de la curtor i de la paremiologia.

Aquesta mateixa frase va canviar de forma per comunicar un significat nou, vet-la aquí: A Tarragona, que hi fa bon sol! Això es diu quan un es vol treure del davant algú que és impertinent i que desitgem allunyar… però servidor me’n guardaré com de caure d’aplicar-ho a la gent de Societat Civil Catalana. Perquè no els vull pas lluny, ans al contrari: els vull molt a prop, just davant o darrere meu, fent cua per votar.

 

Publicat dins de Nacionalisme espanyol, Paremiologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La sobirania és homeopàtica

La sobirania és una forma d’homeopatia. Si la dosi és petita, fa bé; a garberes, és un verí. Quan una gent s’omple la boca de sobirania, malòrum: la llengua i el paladar es llaguen i el discurs es torna gutural, cavernós, sinistre. Sobirania és una d’aquelles paraules gruixudes que s’han d’administrar amb prudència i comptagotes: s’ha de dir poc i baixet i exercir-la com aquell qui res. Malament rai si un la invoca massa, tot pentinant-la amb veu tenora: llavors la parauleta s’entravessa com un pinyol de préssec, el canyot es convulsa i el mot surt projectat en forma d’escopinada.

El gener del 2013 el Parlament de Catalunya va fer una Declaració de Sobirania i després no hi va insistir. Això és bo. Donem per fet que la sobirania hi és, però no tenim la indelicadesa de llançar-la a la cara de l’adversari. Tal cosa fóra estúpida, perquè confrontar sobiranies és un dels exercicis més estèrils de la història de la humanitat. Invocar la sobirania de l’un contra l’altre no serveix de res –només per fer bullir la fel.

Per això els catalans no apel·lem a la sobirania, sinó a la democràcia; no ens posem místics ni ens enlairem per sobre de ningú, no traiem tòtems. Només demanem que ens escoltin. La primera obligació d’un polític és escoltar la gent. La sobirania no pot ser una gran pixarada vessada sobre un poble, sinó el poble que vota.

Publicat dins de Autodeterminació, Sobirania | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Catarsi

Ja ho sabíem, que ens abocarien el carro damunt. Des que el procés d’independència va començar oficialment, la tardor del 2012, sabem que l’Estat espanyol ens dispararà amb un gros arsenal d’amenaces, de mentides i de veritats. Ens havíem preparat per ventar-nos aquelles mosques, però no aquestes (les que fan mal de debò). Ho sabíem: qui tingui la cua de palla, que s’aparti, vam dir, i els que s’havien d’apartar ho van fer a poc a poc, però la cuassa de Jordi Pujol feia nosa es posés on es posés.

No disculpo, ni perdono, Jordi Pujol. No es pot cridar vi i vendre vinagre. El president d’un país, si vol predicar, ha de fer-ho també amb l’exemple. I si el país es diu Catalunya, la probitat de qui el representa ha de ser doble, perquè una nació sense estat que malda per guanyar llibertat necessita uns polítics sobre els quals no es pugui exercir xantatge: homes i dones rectes, de butxaca irreprotxable, a prova de l’inspector fiscal més lligamosques. Catalunya mereix i necessita polítics així. No tots han estat a l’altura.

¿Quantes vegades la carpeta sobre els diners opacs de la família Pujol ha condicionat les negociacions entre els governs català i espanyol? ¿Quantes renúncies han tingut motivacions inconfessables? ¿Què en sap d’això Duran i Lleida? ¿Ens ho contaran, un dia, o ho haurem d’imaginar? La veritat pica, però cura. Tota aquesta gent que s’aferrava a la idea que Catalunya és menys corrupta que Espanya, França o Itàlia deu haver caigut del cavall: benvinguts a la dura terra.

¿I què es pensaven? El cas Palau és una història grotesca que supera totes les òperes bufes italianes sobre lladres d’etiqueta. ¿I els comptes de birliqui-birloqui del Fòrum de les Cultures? Un país on passa això és una paella bruta. Arribats aquí, no podem sinó desitjar que es descorrin les cortines, que se sàpiga tot, que cremin totes les cues de palla, que es desencadeni la tragèdia i que operi la catarsi. Que sigui ara, la tempesta. Vomitem. Que ploguin gripaus. Sobreviurem a la part pitjor de nosaltres i farem cap al 9N lleugers d’equipatge.

Publicat dins de Corrupció | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

El talp gegant de Sibèria

(Imatge afaitada, amb perdó, a naciodigital.cat)

(Imatge afaitada, amb perdó, a naciodigital.cat)

No us cregueu res del que conten sobre el forat de Sibèria que han trobat suara. Ni pets, ni bufes, ni bòlits que cauen, ni pebres al caliu. Tot és dir per dir, nesples i coverbos. Ja us el diré jo, el tuàutem. L’orifici no és sinó una talpera. Sí, el cau d’un talp que el campanar de Reus just li arribaria al turmell.

Antanyasses, quan els titans van fer qüec, els dinosaures es van fer els amos de l’auca. Els mamífers van quedar muts i espantats, com el blat de l’any tretze, i es van fer petits per passar desapercebuts i salvar la pell. Tots menys un: en compte d’encongir-se, el talp siberià es va fer gros per plantar cara als monstres d’escata. La bèstia es va convertir en una muntanya peluda que feia feredat, menjava carn crua i no acabava mai la gana; i com que els mamífers d’aleshores tenien poc tall, caçava dinosaures, i un bon tip que se’n feia. El talp siberià es menjava el llevant i el ponent, no es donava raó a les barres. Era un depredador temible.

N’hi havia poques, d’aquelles bestiasses, perquè una població nombrosa hauria fet net dels entrecots reptilians que campaven pels rodals. Els talps cretàcics tenien un bon parell d’ulls i s’hi veien prou; caçaven de dia dormien de nit, i a l’hivern feien una llarga migdiada dins el seu cau (que era enorme, esclar). L’orifici que han trobat a Sibèria és l’únic que ha arribat buit fins a nosaltres –els altres s’han anat omplint de sediments i se n’ha perdut la traça.

Quan el malastre va colpir els dinosaures, va venir la gana. No hi havia manera d’omplir les panxes d’aquells colossos de pèl i urpa. Per sobreviure es van haver de fer petits i es van convertir en talps tal com els coneixem avui. Bé, ben bé com avui no, perquè aquelles feristeles no tenien cua i això les amoïnava una cosa de no dir.

Vet aquí que un dia el talp va dir ja n’hi ha prou d’aquest color, vull una cua com tothom. Així que va proposar al galipau de fer barata: aquest li donaria la cua i l’excavador li daria els ulls. El batraci va acceptar, i és per això que d’ençà d’aleshores els gripaus són escuats i tenen els ulls molt grossos, i els talps tenen una senyora cua però no s’hi veuen.

Publicat dins de Facècies, Lleures | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Vargas Llosa o el fanàtic davant el mirall

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

Malauradament, tenir una cultura no implica tenir sentit de la justícia o ser empàtic. Hi ha molts intolerants carregats de lletres, com Mario Vargas Llosa; i en el seu cas la ignorància no el disculpa, perquè no ho és, de burrimàquio –tampoc en relació amb Catalunya, perquè hi ha viscut uns quants anys.

El signatari de la mena de ban militar que és el manifest de Libres e Iguales té molt clara quina ha de ser la política espanyola respecte a Catalunya: ni pa, ni sal, ni aigua. Xarop de freixe. Perquè som perversos i “el nacionalisme és una religió i una forma de fanatisme”. La cançó de l’enfadós.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que de nacionalismes n’hi ha de moltes castes: invasius i defensius, autoritaris i democràtics, excloents i integradors, instal·lats i bandejats, cofois i autocrítics, hermètics i porosos, opressius i emancipadors… i que no es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que la identitat nacional i la religiosa són dues esferes distintes que giren de manera diferent: la primera és mudable, admet graus i no desplaça la raó; la segona és inalterable, no admet graus i recolza únicament en la fe. A més, hi ha religiositats intransigents (negadores de l’alteritat) i n’hi ha de tolerants (que respecten la diferència religiosa). No es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa, fill intel·lectual de la Il·lustració, hauria de tenir una visió més clara del fanatisme. Fanatisme és dir que l’única nació és la meva i la dels altres és mentida. Fanatisme és dir que els altres no tenen identitat ni dret a voler ser alguna cosa. Fanatisme és dir que una minoria nacional, majoritària en el seu territori, s’ha de posar a les ordres de la majoria nacional que la vol destruir. Fanatisme és negar-se a pactar amb un poble que vol votar. Fanatisme és posar les fronteres i els estats per damunt de la voluntat de la gent. Fanatisme és el rostre d’un peruà ressentit en el mirall.

No es pot matar tot el que és gras, senyor Vargas Llosa, ni és just acarnissar-se contra un país ocupat que demana democràcia.

Publicat dins de Mario Vargas Llosa, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Multes i prohibicions contra els símbols catalans, com al 1923

(Imatge cisada a porquee.com, amb perdó.)

(Imatge cisada a porquee.com, amb perdó.)

La memòria històrica serveix per recordar allò que no hem viscut com si ho haguéssim viscut. Quan un en té un xic, de vegades se li encén un déjà vu: aquella notícia que sembla la repetició d’un fet passat. Diu que no hi ha temps que no torni, cosa que és penosament certa a l’Estat espanyol. Ara m’hi he trobat. Llegeixo a Nació Digital que la Guàrdia Civil ha multat amb 3.000 euros el propietari d’un veler de Cambrils per lluir dues estelades. I vet aquí que això fa dring, així que consulto un llibre i tot d’una desperto els adormits: és el Reial Decret, firmat pel rei Alfonso XIII, de la presidència del Directori Militar, de 18 de setembre de 1923, “dictando medidas y sanciones contra el separatismo”, una part del qual fa així:

“Art. 2º Las infracciones que contra lo dispuesto en este Decreto-Ley se comentan, se castigarán del modo siguiente:

Ostentación de bandera que no sea la nacional: seis meses de arresto y multa de 500 a 5.000 pesetas para el portador de ella o para el dueño de finca, barco, etc.”

Val a dir que el vaixell portava la bandera espanyola reglamentària i això hauria d’animar el nauta a presentar recurs. Però vaja, hem d’estar contents perquè el fet demostra que Espanya ha canviat: ja no ens arresten per exhibir banderes catalanes, ara només ens multen o ens claven un jec de llenya. Els calabossos i la presó són per als immigrats, què carat.

Publicat dins de Catalanofòbia, Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Marià Aguiló i la persecució de l’edició en català a finals del s. XV

(L'assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre "Joan Fuster", a València, l'any 1977.)

(L’assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre “Joan Fuster”, a València, l’any 1977.)

Rellegeixo el discurs que Marià Aguiló pronuncià en els Jocs Florals del 1888, davant la reina regent, Maria Cristina, i trobo una referència claríssima a la persecució de l’edició en català a finals del quatre-cents. Vegeu-la:

“La literatura catalana, en l’últim terç del quinzèn segle, […] cridá (la primera d’Espanya) l’adjutori poderós de la estampa, per a publicarhi lo tresor de ses obres mestres. Moltes y molt rares son les del breçol de la imprenta que’ns romanen, moltíssimes les perdudes y esvahides pel corch, per l’ignorancia y per la persecució, la Biblia arromançada per Bonifaci Ferrer entre elles. Tantes havien d’esser les que de bon principi tinguerem, que l’art tipográfich y la bibliografía castellanes dantnos la primacía, han dit fins sus-ara letra lemosina á la gòtica ab que l’invent de Guttemberg començá. Mes ay! la nostra mesquineta literatura ni abrahonantse als tòrculs pogué per gayre estona salvarse en son naufragi de la mar del oblit que la engolia!” (Marià Aguiló, Obra en prosa, UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, p. 80.)

A saber, que els incunables catalans a finals del segle XV van ser molt nombrosos, però ens n’han pervingut molt pocs, la qual cosa és atribuïble a la deixadesa, la ignorància i la persecució. Cosa que ja han advertit Jordi Bilbeny i altres estudiosos. I sabem de l’abundància d’aquella producció catalana impresa (entre altres indicis) perquè els primers caràcters tipogràfics de la impremta, a la península ibèrica, eren coneguts com a letra lemosina. ¿Què se n’ha fet d’aquest carroportal d’obra impresa en català? Els llibres no desapareixen sols: els treuen del món.

Aguiló exemplifica aquest estat de coses amb la Bíblia arromançada de Bonifaci Ferrer (més coneguda com la Bíblia valenciana). Com que no és l’exemple més clar, val la pena comentar-lo.  Segons ens informa Jordi Ventura (a Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, Eliseu Climent editor, 1978),

“la lluita contra la Bíblia en català començà de ferm l’any 1498, a instàncies de Torquemada, i a tots els llocs dels Països Catalans que tenien un tribunal de la Inquisició […] Els inquisidors no tenien per què voler prohibir l’expressió literària en llengua del país. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer, i d’altres llibres de les escriptures en pla, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar, evidentment, que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens judaics.

No és menys cert, però, que d’aquell incunable publicat en 1478 no n’ha quedat ni un sol exemplar sencer. Sistemàticament, la Inquisició l’arreplegà i el féu cremar fins a l’extinció, tot i que al principi se n’arrossegaven pels seus dipòsits alguns exemplars. […] El llibre rebé un tracte consemblant per part del tribunal de Barcelona, i exactament a les mateixes dates. Ja que, efectivament, segons el Manual de Novells Ardits, el 7 d’abril de 1498, «foren cremades en la plaça del Rei de la present ciutat les Bíblies en pla, e altres llibres en pla descendents de la Bíblia, los quals llibres foren en grandíssim nombre»”. (p. 12-14)

Així va desaparèixer la Bíblia valenciana de 1478. I segurament no parlaríem de persecució lingüística si no s’hagués fos, juntament amb ella, la quasi totalitat de l’edició en llengua catalana, tant a València com a Barcelona; i si poc després, el 1511, la traducció castellana del Tirant lo Blanc no fos estat presentada com una novel·la castellana anònima.

Publicat dins de Marià Aguiló | Etiquetat com a | Deixa un comentari