No ens han tractat mai com a espanyols

L’èxit assimilador de França sobre “els altres” ve del fet que aquests van ser tractats com a francesos. No hi ha diferències significatives en inversió pública entre Aquitània i la Picardia; la inversió en infraestructures no presenta diferències (sostingudes en el temps) entre Provença i Normandia. Bretons, bascos, catalans i occitans van ser desposseïts de les seves llengües, però han rebut els mateixos serveis que els francesos de veritat.

Espanya, en canvi, ha fracassat perquè mai no ha tractat els catalans com a espanyols. El Regne d’Espanya ens ha tractat com a estrangers interns, com a indígenes suspectes que han de ser controlats, fermats, subjugats i humiliats, no fos cas que un dia alcin la cresta. Els catalans hem estat sotmesos a maltractament secular, a un càstig preventiu prolongat, perquè la nostra identitat no casa amb la dels ocupants. I això s’ha traduït, és clar, en les polítiques lingüística i d’inversions de tots els governs espanyols, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres.

A les úniques Corts que va convocar Carles III, l’any 1760, els representants de les ciutats de l’antiga Corona d’Aragó (els diputats de Saragossa, Barcelona, València i Palma) presentaren un memorial, en el qual criticaven diversos aspectes del centralisme borbònic amb l’esperança que el rei hi posaria remei. Pel que fa al català, el memorial diu:

“En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiástico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviendose dado en aquellos curatos a los que no entienden su lengua?”. Els catalans érem tractats pitjor que els indis de Sud-amèrica. No érem espanyols.

Espanya (la Castella gran) va decidir un dia que no volia ser l’Estat dels catalans. Aquell dia els catalans vam esdevenir un cos estrany, i com que ens resistírem a l’assimilació, ens vam convertir en una pedra cantelluda dins la sabata espanyola. Va ser un error que ara ells paguen –i més que el pagaran.

Si Espanya ens hagués vist i tractat com a espanyols, no hauria regalat a França les comarques del nord de Catalunya, i un segle després, el memorial del 1760 no hauria existit; al segle XIX no ens haurien bombardejat repetidament, i no haurien perseguit paranoicament la nostra llengua (cosa que encara dura). Avui el corredor mediterrani estaria fet de fa dècades i la inversió de l’Estat a Catalunya per al 2015 no seria del 9,5% (quan al Principat viu el 16% de la població i representa el 18,8% del PIB). Els catalans no som espanyols, entre altres raons, perquè Espanya no ens ha tractat mai com a tals.

Anem més enllà

Estem farts de discutir si podem votar o no, en comptes de debatre sobre els reptes que tenim al davant. Esclar que podem votar -només faltaria!-, només depèn de nosaltres. La independència no és un fi en si mateix: és un trampolí per anar més enllà. Clar i anglès.

¿Per què li diuen Estat de dret?

¿Per què li diuen estat de dret,

si van més torts que un cep

i la seva llei és garrella?

¿Per què li’n diuen –jo et rac–,

si es rebolquen a la femta llorejada

de les armes nacionals?

¿Per què li diuen estat de dret

si ens obliguen a vinclar tant

l’espinada? –ai, que em romp!

¿Per què en diuen així

si la nostra veu besa la terra

com escarabat en borra?

¿Per què, si destralegen

amb les lleis i estassen verns

i encabat hi posen estaferms?

¿Per quins cinc sous,

si afonen jàsseres i bigues

a les cases més humils?

¿De dret, diuen, si fent

marrades revolts i cargolins

fan jutipiris i estrangulen?

¿De dret, si van de gairó,

afeixugats per lleis polsoses

que els extremen a la dreta?

¿Per què li diuen estat de dret

si d’asseguts manifassegen

als setials del Bernabeu?

¿Per què, si s’arrepapen

a les butaques de vellut

com si fossin a cal sogre,

si fent compares i comares

es masturben ells amb ells

als consells empresarials?

¿Per què en diuen dret

si volen dir les Humilies?

–les d’Organyà no, les altres.

¿Per què, si ens volen ajaguts

i de sobines fent una O ben rodona

mentre es descorden la bragueta?

Ah, esclar! El dret era això

i no altra cosa –on vas a parar!–

i el gust agre dels orins.

Diu que estat de dret

és mutis callis i no et moguis,

insensat. Però van tapats.

Estat de dret és

que els morts estem dempeus

altra vegada.

Catalanofòbia visceral

Eusebi Ayensa, exdirector de l’Instituto Cervantes d’Atenes i de Frankfurt, publica avui un article imprescindible a El Periódico. Ayensa és llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica i expert en la llengua i el món grecs. Doncs bé, aquest figuerenc va ser destituït fulminantment del seu càrrec a Frankfurt el febrer passat; els seus superiors van deixar de confiar en ell. A l’article d’avui s’entén molt bé el perquè de tot plegat.

Escriu Ayensa: “fa menys d’un any, una setmana abans de la celebració de les IX Jornades d’Intercanvi Cultural organitzades per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, i la Societat Verdaguer, l’Instituto Cervantes d’Atenes es negà a cedir els espais prèviament convinguts i deixà prop d’una cinquantena d’intel·lectuals catalans al carrer. Per si això fos poc, les cartes de queixa enviades pels responsables d’aquelles jornades al ministre d’Exteriors i al director de l’Instituto Cervantes quedaren sense resposta. Altra explicació no trobem que no sigui la d’una visceral catalanofòbia, si no és que considerem que els dos autors sobre els quals versaven aquelles jornades, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch, eren sospitosos de fomentar la sedició política i el secessionisme lingüístic.”

L’article d’Ayensa no necessita comentari ni exegesi: s’explica sol, i sintetitza a la perfecció quina mena d’Estat és Espanya en relació amb Catalunya. Bo i així, val la pena notar que l’hostilitat catalanofòbica d’avui supera la que en molts casos exhibia la dictadura franquista als anys seixanta. Qui no s’adona d’això –deu dur clucales- és l’editorialista d’El Periódico, que avui mateix, ben a prop de l’article d’Ayensa, escriu: “la comissió de control [que ha de vetllar per la pulcritud de la consulta del 9N] resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés.”

Senyors d’El Periódico, és que Espanya ha tornat a la ideologia, els valors, les maneres i la repressió del franquisme. El poble català ha passat deu pantalles, el PP n’ha retrocedit dotze i vostès encara estan en la del 1978. Són cecs i anacrònics.

Els homes de la toga

Els homes de la toga,

fills putatius de Galinsoga,

volen manar-nos

com un temps.

Ens mostren la soga

que està tan en voga

en els cadafals

del seu país.

Junts fan conlloga

amb la febre groga

que du el pòndol

monclovita.

Faça vent o ploga,

el manaia s’arroga

amb vèrbola tibada

el dictat del tribunal.

Tots volen la lloga

i ningú no s’interroga

si la impostura fa sentor

de salfumant.

Que ningú es moga!,

brama qui du la voga,

impassible el fesum

i tot ell emparpalat.

De l’esquilet al saboga,

estan ben gats d’una droga

que a tothom dóna mal dol:

el nacionalisme espanyol.

Sud-àfrica, Hong Kong, Catalunya…

(Imatge unglada a vilaweb.cat)

Una multitud s’apinya i es protegeix de la pluja amb paraigües de tots colors. Reclamen democràcia: volen expressar la seva voluntat per mitjà del vot, lliurement i pacífica. Han sortit al carrer perquè l’Estat els vol limitar aquest dret en nom d’unes lleis dubtoses que, amanollades per tirans, esdevenen injustes, opressives, èticament inadmissibles. ¿On és, això? ¿Hong Kong o Barcelona?

Hong Kong i Barcelona (i Mataró, Tarragona, Berga, Manresa, Girona, Arenys, Tortosa, Lleida, Sort…). A Sud-àfrica també va succeir; les multituds van fer una majoria social i aquesta majoria va guanyar: entre el 1990 i el 1996, l’aparell jurídic de l’apartheid va ser abolit. Ells i nosaltres som tot u, perquè la lluita contra la tirania és un combat universal. Massa que ho sabem. Catalunya ha crescut en lluita permanent contra el feixisme, i aquí estem, alçats, perquè l’autodeterminació és la dignitat democràtica dels pobles i perquè sabem que els nostres adversaris han perdut el tren de la història.

Sud-àfrica va derrotar l’apartheid; Hong Kong i Catalunya es mobilitzen per la democràcia. Entremig hi ha hagut revolucions taronges dissortades, perquè confrontaven amb Rússia, i revoltes al nord d’Àfrica, avortades, tenallades entre el colpisme i l’islamisme. Nosaltres tenim cartes millors. Tot i la pega històrica d’estar encaixonats entre França i Espanya, tenim el privilegi de viure en un racó de món pacificat i amb uns valors democràtics que semblen assentats. Si conquerim la nostra llibertat, ningú ens l’arrabassarà a cop de baioneta.

Mantinguem-nos, doncs, ferms i units. Cap tribunal té dret a dictar sentència contra un poble. Quan la majoria d’un país se sap atropellada, desobeir és un deure. Les urnes són l’única font legítima d’autoritat.

Espanya ha decidit perdre

S’ha acabat. Espanya ha perdut l’última oportunitat de retenir Catalunya (que passava per acceptar o tolerar la consulta del 9N). Ells també han cremat les naus, però ho han fet enmig del llac. Podien haver-se acostat a la riba i donar-nos la mà, podien buscar les aigües somes i fer un gest amistós, un senyal vague de no agressió. No han volgut o no han sabut fer-ho. L’orgull, la supèrbia, l’estuf, la banya, han pogut més que la raó. Batuts i mai vençuts, i se’n tornaran amb un dit al cul i l’altre a l’orella.

El divorci és un fet i la separació de dret és qüestió de poc temps. El marit només pot retenir la dona si deixa la porta oberta i l’amor que invoca és creïble. Si la tanca amb pany i clau, malament rai; si tapia les finestres, tururut viola; si estreny els canals de ventilació, cagada pastoret. Si l’amor no és sinó possessió abusiva, bona nit, cresol, que la llum s’apaga. Ella marxarà, segur, o morirà en l’intent.

Els catalans no fem compte batre els peus, ni ens adormiran per sempre (com si fóssim una Blancaneu multitudinària). Tenim tantes ganes d’existir! Farem prrrrfffff! davant els morros del cretí, i potser ens pega, sí, però a ell li farà més mal. Quedarà amb un pam de nassos, es mirarà la mà sense entendre res i nosaltres ja serem fora. Serà culpa seva i no se’n temerà, probablement no ho sabrà mai. Perquè s’ha passat la història llegint llibres de cavalleria i no ha après mai res de si mateix.

La tortuga de casa

A casa teníem una tortuga. Es diu Closca. Casa seva era una capsa de plàstic amb pinassa, un còdol, un platet per als àpats i un petit abeurador. De tant en tant la trèiem d’allí, que s’esbargís, pobrissona; però no la podíem deixar en el lloc que més li esqueia, la terrassa, perquè no hi ha sòcol i la barana de ferro és oberta per sota. Hauria caigut daltabaix, mesquineta.

Un estiu que vam marxar de vacances vam deixar la Closca a ca la tia Núria, i un altre gall li va cantar. La Closca podia anar a lloure per la forana i prendre el sol tantes hores com volia; la tieta la peixava, li donava mànigues amples i ella, ala!, al repetell del sol a gaudir de l’escalforeta, i sense mirar el rellotge. Allò era qualitat de vida.

Així que vam fer un pensament. Vam decidir que la Closca tindria una vida millor si s’instal·lava a ca la tia Núria. Vam renunciar a la companyia de la nostra tortugueta. Estàvem convençuts que la bestiola hi guanyava molt –nosaltres, ves, també la camparíem sense ella. I dit i fet, tu. Estem segurs d’haver obrat bé.

Ho vam fer així perquè la Closca és una tortuga. Si la Closca hagués estat un ésser humà, no hauríem decidit nosaltres per ell: li hauríem demanat amb qui volia viure, si amb la Núria o amb nosaltres, o si volia fer un ca seva. I ell hauria pres la seva decisió. Les persones no poden ser tractades com tortugues domèstiques, perquè la dignitat humana implica poder decidir sobre un mateix, i això val tant per a les persones com per als pobles.

Governar no és manar

Governar no és manar. En democràcia el poble mana i els polítics creuen. Aquell s’expressa a les urnes i aquests actuen a través de les administracions. Manar és exercir l’autoritat, que viu a les urnes. La funció de la política és traslladar aquesta autoritat a les institucions perquè en facin obra de govern. La funció del dret és garantir que tot flueixi sense atropellar ningú.

Governar és conduir, interpretar els mandats democràtics i dur-los a port. Governar és escoltar, negociar, pactar i executar les ordres del poble. Governar és respectar, obrir portes i mostrar camins, servir la gent i deixar-la en pau; és tocar les lleis perquè no empalleguin, canviar amb la societat, actuar des del consentiment. És donar veu a tothom i obeir les majories.

La cultura política hegemònica a Espanya està molt lluny d’això. Els seus governs tendeixen al despotisme; els seus polítics, a la sordesa i al birliqui-birloqui; els seus tribunals, a la Inquisició; els seus mitjans, a l’adoctrinament; les seves elits, al saqueig; les seves administracions, al colonialisme. El seu instint és de possessió, el seu afany és subjugar i esprémer.

La política catalana és una altra cosa, però algunes d’aquelles tares s’han empeltat a casa nostra. Trencar amb Espanya no basta, també hem de trencar amb la cara fosca de l’autonomisme: emancipació i catarsi, un país millor. Per això Artur Mas ho està fent molt bé. Perquè no mana: creu. No imposa: condueix. No dirigeix: acompanya. Escolta i respon quan li pregunten. Tracta els catalans com a adults, respecta la nostra autoritat i apel·la a les urnes. Això és el mínim exigible al president d’un país. El nostre compleix. Espanya està molt molt molt molt lluny.

Viva Espanya!, un conte de Narcís Oller

Narcís Oller publicà, l’any 1897, el recull de contes Figura i paisatge (reeditat fa tres anys per Cossetània Edicions). El volum apareix en un moment de crisi de l’autor, i és reflex aquesta crisi: uns contes mantenen el trot realista i uns altres apunten ja procediments modernistes. Doncs bé, el relat que obre el recull es titula “Viva Espanya!”. Sinopsi: dos caçadors busquen refugi en una masia i assisteixen a unes escenes incomprensibles, protagonitzades per un cretí que  ximpleja davant les dones i davant l’amo de la casa, cridant adesiara «Viva Espanya!», expansió, aquesta, que provoca la hilaritat dels presents. A la fi del relat, la mestressa de la casa desvelarà el misteri.

I el misteri fa així. Uns del rap han segrestat l’amo, però, acaçats pel sometent, el deixen anar amb la condició que, allà on fos, a l’home que en acostar-se-li li digués «Viva Espanya!», havia de dar-li cinc mil duros. Dos anys després, volent treure’s l’angúnia de sobre, l’home voltava fires i mercats amb l’ànim que un dels bandits el trobés i cridés la consigna, davant la qual ell afluixaria la mosca i restaria quiti. Cosa que acaba passant. Però el malfactor resulta ser un cretí, un captaire d’aspecte deplorable que fa més pena que oi. Per complaure’l, l’home dóna ordre que aquell nyèbit tingui jaç i taula parada durant tota la vida sempre que comparegui en el mas. Un dia l’amo cau malalt, i el trinquelis, que continua freqüentant la casa, mira de fer-lo riure amb el crit d’ordre que un dia va unir els seus destins.

Aquest conte té avui un curiós aire d’actualitat. I és que, com al protagonista del conte, i des de fa tres-cents anys, cridar «Viva Espanya!» ens ha sortit molt car, als catalans. A ell li costava una tacada de cinc mil duros; a nosaltres ens costa 16.000 milions d’euros cada any (2.250 euros per català i any). És una esquilada colonial. Cada duro ens costa set pessetes.

Però és que cridar «Viva Espanya!» no ens surt car només en termes monetaris. També és foc en termes de qualitat democràtica, de respecte lingüístic, de supervivència cultural, de cohesió social, de llibertat nacional i de dignitat humana. No té solta pagar tants diners, i assumir pèrdues i dèficits de tota mena, al servei d’un Estat que ens maltracta i que té l’objectiu de destruir-nos com a país. És com resignar-te que et pengin i haver de pagar la corda, el cadafal i els honoraris del botxí. Votarem sí i sí.