Tinc una gana que m’arboro

Són gairebé les onze del matí, així que pleguem veles. Avui hem dedicat l’hora al Narcís Oller de després de La febre d’or, quan cercava noves propostes literàries i començava la gestació de Pilar Prim. Una de les meves alumnes diu:

–Tinc una gana que em moro! –I jo que faig:

–En català sempre hem dit tinc una gana que m’arboro o tinc una gana que m’alça en pes.

–Això ho diu la gent gran –em retopa–. Nosaltres ho diem d’aquesta manera.

–I això ¿no és una pèrdua? –objecto.

–No –respon amb seguretat–. La llengua canvia. Una generació no parla igual que l’anterior. D’aquí a cent anys es farà estrany sentir algú que diu “tinc una gana que em moro”, perquè ho diran d’una altra manera.

L’altra alumna –només en tinc dues– fa que sí amb el cap. Jo sé que tenen raó i per tant em costa argumentar la rèplica. Ho intento, bo i sabent que tinc la batalla perduda. També en matèria de llengua, una generació té dret (i potser el deure i tot) a innovar respecte a la generació que l’ha precedit. Això és inevitable i normal, no es poden posar portes al camp. El problema, per mi, és que, quan totes les innovacions conflueixen amb el castellà, això ja no és normal i bo. El meu parer és que, en aquest cas, el més recomanable és prendre una posició provisionalment proteccionista i mostrar lleialtat a la parla dels avis.

Quan l’autor de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers e pagesívols desaconsellava, a finals del segle XV, uns usos lingüístics, les alternatives que proposava eren també genuïnes, no pas calcs del castellà. Avui, ¿hem de deixar morir el català ric i genuí dels nostres avis i acceptar el català empobrit i castellanitzat dels nostres fills? La pregunta és retòrica, perquè les meves (millors) alumnes ja han decidit que no diran mai “tinc una gana que m’alça en pes”, o “que m’arboro”, ergo el que jo pugui opinar al respecte és irrellevant. Em moriré dient-ho així i les meves paraules no tindran descendència.

Anuncis
Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El barrufet rondinaire

miquel iceta–Estem tips que en Gargamel no ens deixi barrufar! –clama l’avi barrufet–. Ara votarem, i si surt que sí, deixarem d’estar sota la fèrula del tirà. Serem lliures i foris.

–Nooooooooo! –salta el barrufet rondinaire– No podem votar si en Gargamel no hi està d’acord.

–Ah, ¿i per què no, Iceta?

–Perquè no és legal.

–Això rai. Farem una llei i ja serà legal. Mira, zas!, ja està: llei de consultes no referendàries. I el decret, apa.

–Nooooooooo! –gisca Iceta– No pot ser, perquè aquesta llei no serveix per fer la pregunta que dieu. L’olla grossa no cap dins la xica.

–Iceta, bufó, tu devies tenir uns pares esgarriacries i el trauma encara et dura, oi?

–Nyyyyyyyyyi! Un respecte…

–Bé, bé. Tu fes la teva, que nosaltres anem passant.

–Sou uns il·lusos –s’encrespa Iceta–. A en Gargamel no se’l pot fer enfadar. Així no aneu enlloc.

(El Tribunal Gargamelial va i zasca!)

–Ho veieu? Ja us ho deia jo –fa Iceta, amb els ulls humits–. Fa més un que sap que deu que cerquen.

–Tant se val. Farem un procés participatiu i avall que fa baixada –bufa l’avi barrufet–. Així podràs votar el que voldràs, Iceta, tu igual que tots.

–Ui ui ui… Serà que no, perquè, si no hi ha cens, jo no voto. Sóc un home seriós.

–Tu el que ets és un home d’en Gargamel –li enfloca l’avi barrufet.

–Home… és que nostramo és impulsiu, però no és tan dolent com el pinten. A més, hi ha el gat, que és federalista.

–Sí, tots plegats sou tan federalistes com la cua del moix –rondina l’avi.

–Sou una colla de radicals. Si feu bondat, a la cort d’en Gargamel un dia en sortirà un que ens deixarà votar.

–¿I quan serà, això? ¿L’any d’en Quirze?

–Abans, abans…

–¿I votarem el que voldrà la majoria? –l’avi obre uns ulls com platets.

–No. Cadascú ha d’estar en el seu lloc: a can Gargamel, a manar, i els barrufets, a creure.

–Iceta…

–Què.

–Vés-te’n a esquilar pàpules!

–Mmpf! Vindrà el Tribunal Gargamelial i se us menjarà! –fa Iceta, alçurat.

–Ui, sí, mira com tremolo… –fa l’avi, sacsant la mà davant el nas d’Iceta.

–No tenir por és una falta de respecte!

Publicat dins de Miquel Iceta | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Ells són aquí, entre nosaltres… però són pocs

(Imatge cisada a blogspersonals.ara.cat)

(Imatge cisada a blogspersonals.ara.cat)

El dependentisme punxa a Barcelona. Però no passa res: el 6 de desembre segur que la majoria silenciosa omplirà la plaça de Catalunya. Tan cert com l’alenada de sant Colombà. (I en el fons tenen mèrit: sortir al carrer per adherir-se a un Estat que és tot ell podridura, una baluerna demofòbica i immoral en via de descomposició, deu ser difícil.)

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

No ens han tractat mai com a espanyols

L’èxit assimilador de França sobre “els altres” ve del fet que aquests van ser tractats com a francesos. No hi ha diferències significatives en inversió pública entre Aquitània i la Picardia; la inversió en infraestructures no presenta diferències (sostingudes en el temps) entre Provença i Normandia. Bretons, bascos, catalans i occitans van ser desposseïts de les seves llengües, però han rebut els mateixos serveis que els francesos de veritat.

Espanya, en canvi, ha fracassat perquè mai no ha tractat els catalans com a espanyols. El Regne d’Espanya ens ha tractat com a estrangers interns, com a indígenes suspectes que han de ser controlats, fermats, subjugats i humiliats, no fos cas que un dia alcin la cresta. Els catalans hem estat sotmesos a maltractament secular, a un càstig preventiu prolongat, perquè la nostra identitat no casa amb la dels ocupants. I això s’ha traduït, és clar, en les polítiques lingüística i d’inversions de tots els governs espanyols, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres.

A les úniques Corts que va convocar Carles III, l’any 1760, els representants de les ciutats de l’antiga Corona d’Aragó (els diputats de Saragossa, Barcelona, València i Palma) presentaren un memorial, en el qual criticaven diversos aspectes del centralisme borbònic amb l’esperança que el rei hi posaria remei. Pel que fa al català, el memorial diu:

“En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiástico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviendose dado en aquellos curatos a los que no entienden su lengua?”. Els catalans érem tractats pitjor que els indis de Sud-amèrica. No érem espanyols.

Espanya (la Castella gran) va decidir un dia que no volia ser l’Estat dels catalans. Aquell dia els catalans vam esdevenir un cos estrany, i com que ens resistírem a l’assimilació, ens vam convertir en una pedra cantelluda dins la sabata espanyola. Va ser un error que ara ells paguen –i més que el pagaran.

Si Espanya ens hagués vist i tractat com a espanyols, no hauria regalat a França les comarques del nord de Catalunya, i un segle després, el memorial del 1760 no hauria existit; al segle XIX no ens haurien bombardejat repetidament, i no haurien perseguit paranoicament la nostra llengua (cosa que encara dura). Avui el corredor mediterrani estaria fet de fa dècades i la inversió de l’Estat a Catalunya per al 2015 no seria del 9,5% (quan al Principat viu el 16% de la població i representa el 18,8% del PIB). Els catalans no som espanyols, entre altres raons, perquè Espanya no ens ha tractat mai com a tals.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Anem més enllà

Estem farts de discutir si podem votar o no, en comptes de debatre sobre els reptes que tenim al davant. Esclar que podem votar -només faltaria!-, només depèn de nosaltres. La independència no és un fi en si mateix: és un trampolí per anar més enllà. Clar i anglès.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

¿Per què li diuen Estat de dret?

¿Per què li diuen estat de dret,

si van més torts que un cep

i la seva llei és garrella?


¿Per què li’n diuen –jo et rac–,

si es rebolquen a la femta llorejada

de les armes nacionals?


¿Per què li diuen estat de dret

si ens obliguen a vinclar tant

l’espinada? –ai, que em romp!


¿Per què en diuen així

si la nostra veu besa la terra

com escarabat en borra?


¿Per què, si destralegen

amb les lleis i estassen verns

i encabat hi posen estaferms?


¿Per quins cinc sous,

si afonen jàsseres i bigues

a les cases més humils?


¿De dret, diuen, si fent

marrades revolts i cargolins

fan jutipiris i estrangulen?


¿De dret, si van de gairó,

afeixugats per lleis polsoses

que els extremen a la dreta?


¿Per què li diuen estat de dret

si d’asseguts manifassegen

als setials del Bernabeu?


¿Per què, si s’arrepapen

a les butaques de vellut

com si fossin a cal sogre,


si fent compares i comares

es masturben ells amb ells

als consells empresarials?


¿Per què en diuen dret

si volen dir les Humilies?

–les d’Organyà no, les altres.


¿Per què, si ens volen ajaguts

i de sobines fent una O ben rodona

mentre es descorden la bragueta?


Ah, esclar! El dret era això

i no altra cosa –on vas a parar!–

i el gust agre dels orins.


Diu que estat de dret

és mutis callis i no et moguis,

insensat. Però van tapats.


Estat de dret és

que els morts estem dempeus

altra vegada.

Publicat dins de Poemes | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Catalanofòbia visceral

Eusebi Ayensa, exdirector de l’Instituto Cervantes d’Atenes i de Frankfurt, publica avui un article imprescindible a El Periódico. Ayensa és llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica i expert en la llengua i el món grecs. Doncs bé, aquest figuerenc va ser destituït fulminantment del seu càrrec a Frankfurt el febrer passat; els seus superiors van deixar de confiar en ell. A l’article d’avui s’entén molt bé el perquè de tot plegat.

Escriu Ayensa: “fa menys d’un any, una setmana abans de la celebració de les IX Jornades d’Intercanvi Cultural organitzades per la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, i la Societat Verdaguer, l’Instituto Cervantes d’Atenes es negà a cedir els espais prèviament convinguts i deixà prop d’una cinquantena d’intel·lectuals catalans al carrer. Per si això fos poc, les cartes de queixa enviades pels responsables d’aquelles jornades al ministre d’Exteriors i al director de l’Instituto Cervantes quedaren sense resposta. Altra explicació no trobem que no sigui la d’una visceral catalanofòbia, si no és que considerem que els dos autors sobre els quals versaven aquelles jornades, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch, eren sospitosos de fomentar la sedició política i el secessionisme lingüístic.”

L’article d’Ayensa no necessita comentari ni exegesi: s’explica sol, i sintetitza a la perfecció quina mena d’Estat és Espanya en relació amb Catalunya. Bo i així, val la pena notar que l’hostilitat catalanofòbica d’avui supera la que en molts casos exhibia la dictadura franquista als anys seixanta. Qui no s’adona d’això –deu dur clucales- és l’editorialista d’El Periódico, que avui mateix, ben a prop de l’article d’Ayensa, escriu: “la comissió de control [que ha de vetllar per la pulcritud de la consulta del 9N] resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés.

Senyors d’El Periódico, és que Espanya ha tornat a la ideologia, els valors, les maneres i la repressió del franquisme. El poble català ha passat deu pantalles, el PP n’ha retrocedit dotze i vostès encara estan en la del 1978. Són cecs i anacrònics.

Publicat dins de Catalanofòbia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari