La revolució catalana

La nostra revolució democràtica té dos vessants: el nacional i el social. Nacional, perquè el poble català recupera la sobirania que havia cedit als partits polítics, al Parlament, al Govern, als tribunals, i s’empodera per exercir l’autodeterminació i construir un estat nou. Social, perquè el nou estat no serà l’instrument d’una burgesia dominant posat al servei dels seus interessos, com passa a tots els estats d’Europa. No.

No serà així perquè la burgesia catalana fa noranta anys que va dimitir el país. Fa molt de temps que la burgesia de casa no pensa en Catalunya. L’última vegada que ho va fer va ser en els anys del Noucentisme (1906-1923). Aquella va ser l’última ocasió en què la burgesia nostrada va fer un projecte de país per a Catalunya i va intentar realitzar-lo. Prat de la Riba era el seu líder; la Lliga Regionalista, el seu partit; La Veu de Catalunya, el seu diari. Havent renunciat a alliberar Catalunya i també a transformar Espanya, volgueren fer un ca nostra discretet per fer la viu-viu. L’invent no va reeixir.

I amb la República van quedar fora de joc. Durant el franquisme es van acomodar al règim i es dedicaren a fer diners. En la transició demanaren tranquil·litat i bons aliments, tragueren en Miquel Roca i en Narcís Serra, i posaren els seus negocis sota l’aixopluc de les administracions autonòmica i municipal. I a viure, que són quatre dies.

Ara tot ha saltat pels aires i el règim es desfà en peces. Totes les martingales, tots els lladrocinis, tots els parasitismes ordits del 1978 ençà han quedat al descobert. El rei mostra el cul i va concagat, i la reina té les mames podrides. Tots els silencis enriolats dels mafiosos són ara ganyotes de por. Perquè l’estat que ve ja no serà el seu estat, sinó el de les classes populars: l’estat de tots al servei de la majoria, l’instrument de la gent senzilla que estima la llibertat, exerceix la democràcia i sua per guanyar-se el pa.