La revolució catalana

La nostra revolució democràtica té dos vessants: el nacional i el social. Nacional, perquè el poble català recupera la sobirania que havia cedit als partits polítics, al Parlament, al Govern, als tribunals, i s’empodera per exercir l’autodeterminació i construir un estat nou. Social, perquè el nou estat no serà l’instrument d’una burgesia dominant posat al servei dels seus interessos, com passa a tots els estats d’Europa. No.

No serà així perquè la burgesia catalana fa noranta anys que va dimitir el país. Fa molt de temps que la burgesia de casa no pensa en Catalunya. L’última vegada que ho va fer va ser en els anys del Noucentisme (1906-1923). Aquella va ser l’última ocasió en què la burgesia nostrada va fer un projecte de país per a Catalunya i va intentar realitzar-lo. Prat de la Riba era el seu líder; la Lliga Regionalista, el seu partit; La Veu de Catalunya, el seu diari. Havent renunciat a alliberar Catalunya i també a transformar Espanya, volgueren fer un ca nostra discretet per fer la viu-viu. L’invent no va reeixir.

I amb la República van quedar fora de joc. Durant el franquisme es van acomodar al règim i es dedicaren a fer diners. En la transició demanaren tranquil·litat i bons aliments, tragueren en Miquel Roca i en Narcís Serra, i posaren els seus negocis sota l’aixopluc de les administracions autonòmica i municipal. I a viure, que són quatre dies.

Ara tot ha saltat pels aires i el règim es desfà en peces. Totes les martingales, tots els lladrocinis, tots els parasitismes ordits del 1978 ençà han quedat al descobert. El rei mostra el cul i va concagat, i la reina té les mames podrides. Tots els silencis enriolats dels mafiosos són ara ganyotes de por. Perquè l’estat que ve ja no serà el seu estat, sinó el de les classes populars: l’estat de tots al servei de la majoria, l’instrument de la gent senzilla que estima la llibertat, exerceix la democràcia i sua per guanyar-se el pa.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a La revolució catalana

  1. Pons ha dit:

    Tal com ho expliques sembla que haguem tret les guillotines al carrer

    • jcalsapeu ha dit:

      La nostra revolució és pacífica: és la revolta de les urnes i els somriures. Guillotinarem interessos: els d’algunes persones que s’han fet la barba d’or amb la dependència.

  2. Sergi ha dit:

    Crec que havia llegit en aquest blog una referència a un llibre de ficció que proposava arribar a la independència per la via de fer el ridícul fins a avergonyir a Espanya i que ens expulsés.

    Ho estic buscant per un article però no ho trobo. Saps de quin llibre parlo?

  3. Daniel ha dit:

    La teva darrera entrada és del 8N. Què ha passat? Quines són les teves impressions des de llavors?

    • jcalsapeu ha dit:

      Bon vespre, Daniel. Han passat dues coses: en primer lloc, les elits espanyoles han superat l’estat d’estupefacció que les paralitzava i han mogut fitxa: el règim ha generat dos recanvis lampedusians perquè sembli que el règim es transforma sense que canviï res; en segon lloc, els partits sobiranistes catalans s’han enxarxat en galindaines partidistes i no han sabut gestionar correctament el 9N. Resum: els nostres partits han comès un error greu que ha permès prendre avantatge (momentàniament i si més no en aparença) a l’enemic. Bo i així, el procés continua i si no cometem més errors el podem guanyar. Però si comentem un altre error, només la meitat de greu que el post-9N, segur que perdrem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s