El tirà de les aigües encantades

(Imatge espampolada amb nocturnitat i traïdoria a catnouestat.)

Es diu Pere Amat i és el pare de Cecília, l’heroïna d’Aigües encantades, el cèlebre drama de Joan Puig i Ferreter. Amat és un dels personatges que representen l’immobilisme individual i col·lectiu de la societat que el dramaturg posa per pelar. “Qui no vulgui pensar com jo, no és dels meus”, diu el banya-marrà en l’acte primer. Margarida Casacuberta el caracteritza així: “La intransigència, l’autoritarisme, la violència, la prepotència, la incomprensió i la ignorància li impedeixen de ser clarivident davant la realitat i l’aboquen al fracàs com a pare i com a marit, com a home en definitiva.”

Casacuberta ho diu tan bé que em resigno a fer d’eco: Pere Amat és “defensor dels costums i els valors d’antany, obligat a recórrer sempre a les màximes pomposes i buides (que li reporten una certa sensació de seguretat enfront d’un món que cada vegada posa més en entredit l’existència de veritat inamovibles, i que li permeten lamentar-se de la manca de «seny» de les noves generacions). El personatge d’Amat deu la seva càrrega de negativitat a l’egoisme, el qual l’arrossega i no li permet estimar. Perquè Pere Amat confon, d’entrada, què és estimar: «Estimar? Sí… s’hi guanya molt estimant…! Ja es veu…», diu en una escena del primer acte que serveix per plantejar l’abast del conflicte entre pare i filla.”

¿No us recorda ningú, aquest personatge? Hi ha un moment en què el pare envesteix la filla d’aquesta faisó:

AMAT: Calla, tu!

CECÍLIA: Que no podré parlar?

AMAT: No!

En un altre passatge, el col·lotge fa el retomb que segueix:

CECÍLIA: Pare, si no em deixeu lliure dels meus actes, si heu de trobar malament tot el que jo faig, no pujaré cap més istiu.

JULIANA (mare): Lliure! Massa que ho ets, de lliure!

AMAT: No pujaràs més, dius… I qui ets per dir això?

CECÍLIA: Sóc jo…

AMAT (violent): I tu… tu qui ets! Què ets aquí a casa meva, davant meu?

Poc després, la mare de Cecília responsabilitza Pere Amat del distanciament de la filla, del trencament emocional amb aquesta i del perill cert de perdre-la:

JULIANA: Jo tinc por de perdre-la, la meva filla. Sento que no és nostra, ja. I tu la tractes molt malament. Se cansa de viure aquí… i fugirà. Mentre que si la sabéssim estimar, potser mudaria.

No em negareu que sovint la realitat s’esforça a imitar la literatura, i que el conflicte modernista entre l’immobilisme autoritari i la dignitat humana (que sempre va de bracet de la llibertat) és una tensió atemporal i ecumènica. Va, descordeu-vos: ¿a qui retira Pere Amat?