Tinc una gana que m’arboro

Són gairebé les onze del matí, així que pleguem veles. Avui hem dedicat l’hora al Narcís Oller de després de La febre d’or, quan cercava noves propostes literàries i començava la gestació de Pilar Prim. Una de les meves alumnes diu:

–Tinc una gana que em moro! –I jo que faig:

–En català sempre hem dit tinc una gana que m’arboro o tinc una gana que m’alça en pes.

–Això ho diu la gent gran –em retopa–. Nosaltres ho diem d’aquesta manera.

–I això ¿no és una pèrdua? –objecto.

–No –respon amb seguretat–. La llengua canvia. Una generació no parla igual que l’anterior. D’aquí a cent anys es farà estrany sentir algú que diu “tinc una gana que em moro”, perquè ho diran d’una altra manera.

L’altra alumna –només en tinc dues– fa que sí amb el cap. Jo sé que tenen raó i per tant em costa argumentar la rèplica. Ho intento, bo i sabent que tinc la batalla perduda. També en matèria de llengua, una generació té dret (i potser el deure i tot) a innovar respecte a la generació que l’ha precedit. Això és inevitable i normal, no es poden posar portes al camp. El problema, per mi, és que, quan totes les innovacions conflueixen amb el castellà, això ja no és normal i bo. El meu parer és que, en aquest cas, el més recomanable és prendre una posició provisionalment proteccionista i mostrar lleialtat a la parla dels avis.

Quan l’autor de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers e pagesívols desaconsellava, a finals del segle XV, uns usos lingüístics, les alternatives que proposava eren també genuïnes, no pas calcs del castellà. Avui, ¿hem de deixar morir el català ric i genuí dels nostres avis i acceptar el català empobrit i castellanitzat dels nostres fills? La pregunta és retòrica, perquè les meves (millors) alumnes ja han decidit que no diran mai “tinc una gana que m’alça en pes”, o “que m’arboro”, ergo el que jo pugui opinar al respecte és irrellevant. Em moriré dient-ho així i les meves paraules no tindran descendència.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s