Miquel Iceta, abril de 1931

(Imatge cisada a in.directe.cat)

(Imatge cisada a in.directe.cat)

Barcelona, 14 d’abril, 19 hores. El delegado del Gobierno a Catalunya, el distingit senyor Miquel Iceta, es remou en el setial entapissat del despatx gros. Els fets dels últims dies no li fan mica de gràcia, està intranquil i fa ulleres, però té una confiança cega en la llei i en l’ordre. El règim té la solidesa del marbre, va dient entre si mateix. D’un plegat s’obre la porta i entra un home com un esparver; té els cabells desfets, els ulls de bòtil, el llavi jussà li tremola visiblement; el nus de la corbata se li ha estimbat i fa l’efecte que té una soga al coll; a la mà dreta sosté uns papers mig rebregats que engronsa amb nerviosisme.

–Companys ha proclamat la República! –brama l’home.

–Deteniu-lo –fa Iceta, sense aixecar els ulls de la taula.

–Hi… ha una… gentada que l’agombola –balbuceja l’home.

–Disperseu-la –diu Iceta, impertèrrit, i afegeix–: useu els mitjans que calguin.

–D’acord. Però és que…

–Què –Iceta alça el ulls, un xic importunat.

–Que Macià ha proclamat la República Catalana.

–Deteniu-lo també –diu el manaia, com aquell qui res.

–Senyor Iceta… és que les esquerres republicanes han guanyat les eleccions, diuen no sé què d’un plebiscit…

–No en facis cas: les eleccions plebiscitàries no existeixen. Abans-d’ahir hi va haver eleccions municipals, res més.

–Senyor Iceta –l’home s’envia saliva coll avall–, Alcalá Zamora també ha proclamat la República a Madrid.

–Ah sí? –el delegat del govern dubta un instant– Truca al meu col·lega de Madrid i prega-li que detinguin el Zamora aquest. Digues-li que és de part meva i que ja ho trobarem –Iceta butxaqueja en cerca de regalèssia, que li va bé quan sent un pes a la panxa; però no en troba.

–Senyor Iceta, és que Alfons XIII ha marxat. Ara mateix va cap a la Jonquera.

–Ai cabàs –fa Iceta–. Doncs res, deteniu-lo.

–Senyoria, Alfons XIII és Sa Majestat el rei.

–Sí, però si cedeix a la pressió de la briva, esdevé còmplice d’aquests i se l’ha de posar a disposició de la justícia.

–Vol dir, senyoria, que la justícia no deu ser ja republicana?

–I ara, quin disbarat! La justícia és l’expressió de la llei i la llei és inviolable. Si aquests de la República volen res, que facin una proposta de reforma constitucional i en parlarem –fa Iceta, satisfet d’escoltar-se.

–Senyor Iceta, ja em perdonarà –fa l’home, descordant-se el botó de dalt de la camisa–, però em sembla que la història ens està passant per damunt.

La riallada de Miquel Iceta ressonà a les sales, fredes, mig buides, de la Delegación del Gobierno a Barcelona.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Miquel Iceta i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Miquel Iceta, abril de 1931

  1. Pons ha dit:

    Vigila que Iceta no faci detenir també a l’autor d’aquest bloc.

    • jcalsapeu ha dit:

      Fer-ho entraria dins la lògica del seu discurs, perquè negar la legitimitat de les urnes du a criminalitzar el resultat d’aquestes. D’altra banda, la injusta comparació que Iceta ha fet amb el nazisme ha acabat d’enfonsar-lo. En el seu editorial d’avui a Vilaweb, Vicent Partal escriu que les declaracions d’Iceta, a més de lamentables, són incomprensibles.

      Doncs jo, que no sóc ni de bon tros tan intel·ligent com en Partal, diria que les entenc. El que passa, crec jo, és ben senzill: com més nerviosa està un, més s’equivoca; quan un està desesperat, les barbaritats li brollen dels llavis sense que pugui evitar-les. Això, que és molt humà, s’aguditza en el cas de les persones que tenen l’avés de comandar i quan perden no ho entenen: no se’n saben avenir. El poder crea mals hàbits i la prepotència entabana, vet-ho aquí.

  2. OLIVA ha dit:

    MOLT BEN TROBAT¡¡¡…PERO QUE ES POT ESPERAR D’UN DELS MILLORS “FONTANEROS” DEL GOBERN DELS GAL?

  3. romanidemata ha dit:

    …va perdre la brúixola, va enviar un requeriment al comitè central, aquest al seu torn el va enviar als comissaris polítics, però aquests ja havien fet les corresponents quitances a les illes verdes…
    es va quedar en calçotets…
    (fi del relat ramal)

    salut i santes pasqües

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s