Retrucs II (ampliació)

“Etnopoètica: els retrucs” és el títol d’un apunt que vaig publicar el 18 de març del 2012 en la primera època d’Ucronies, quan aquesta paradeta era a blogspot. És aquest. Hi explicava què són els retrucs: les respostes folkloritzades amb què els adults eludeixen (o eludien) les preguntes inconvenients o inoportunes dels infants.

Allí vaig presentar vint-i-dos retrucs, presos en bona part d’un treball de la Caterina Valriu. El temps ha passat i he incorporat quaranta-quatre peces més a la col·lecció, i m’abelleix mostrar-vos-les. Així que he aplegat aquelles i aquestes i us les presento sota aquestes ratlles. (Quan hi ha més d’una resposta possible, les presento numerades.) Fan un total seixanta-sis. Hi incloc algunes peces que no són pròpiament retrucs, però que s’hi assemblen molt. Espero que en traureu profit i us demano que feu circular les que us facin gràcia. La llengua és un país que reviscolem entre molts. Jas:

–Ah!

– “A” és la lletra dels ases.

 

–Ai!

–(1) Cebes amb tall.

–(2) Més val un ai que cent gemecs.

 

–Això està mal fet.

–Mal fet? Mal fet és un geperut.  (Es diu a un que ens reprèn.)

 

–A vegades…

–(1) els burros fan cagarades.

–(2) els capellans fan cantades.

 

–Bon dia i bona hora.

–I bona mort quan sigui l’hora.     (Pallars)

 

–Eh…?

–Entra i seràs ase.     (Mallorca)

 

–Ca!

–(1) Cussa per anar a caçar!       (Mallorca)

–(2) Un ca és un gos.

 

–Com esteu?

–Secs a l’estiu, magres a l’hivern.

 

–Com passa el temps!

–Qui passa som nosaltres.

 

–Déu proveirà.

–I la panxa ho pagarà.

 

–D’on véns?

–De collir fems.

 

–On vas?

–A besar el cul a l’ase.

 

–En Tal sap on jeu el dimoni.

–Jo també: als peus de sant Miquel.

 

–Escolta.

–Un escolta val un sou (o cinc sous).

[Ho diu la persona a qui un altre diu: “escolta” per parlar-li de coses que no l’interessen.]

 

–Afanya’t, que ens esperen!

–Mentre esperin, no s’ha de frisar.  [Mall.]

 

–Gràcies.

–Gràcies és paga de frare. (Ho diu qui espera una altra paga.)

 

–Gràcies.

–Les gràcies les té vostè.

–No, vostè les té totes.

–Això és favor que vostè em fa.

–Això no és favor: és justícia.

 

–Hala!

–Cuixa, que té més popa.

 

–Hi posaria el coll…       (Ho diu un que posa messions.)

–…de la camisa.             (Respon l’altre per llevar rigorositat a l’afirmació.)

 

–Me’n vaig.

–Si te’n vas i tornes, fas el viatge complet.   (Mallorca)

 

–Què hi ha per dinar?

–Barbassos.

–Què són barbassos?

–Cagarros com els braços.

 

–Què hi ha per sopar?

–Un pas de congrets.

–Què és un pas de congrets?

–Quatre bufes i dos pets.

 

–Què t’importa?

–Besa el cul a la porta.

 

–És rar, això.

–Rar? Rar és un geperut mirat de darrere.

 

–Què has dit?

–Que en trobar una merda clara

hi fiquis la carabassa,

i en trobar una merda espessa

hi fiquis la cabeça.

 

–Què menges?

–Crescos frescos.      (És una manera d’eludir una resposta. [Mall.])

 

–Tinc set.

– (1) Pixa a la teula i beu al galet.

– (2) Jo en tinc vuit.

– (3) Si tens set, jo en tinc vuit i encara no bec.

– (4) Si tens set, pixa i beuràs calentet.

– (5) Gira’t de cul i ven-te un pet.

 

–Tinc gana.

–Menja’t  (o rosega’t) una cama [, però guarda’t l’altra per passar la setmana.]

–Menja-te-la tu, que tot és u.

 

–Tinc fam.

–(1) Agarra’t al cul i menjaràs carn.

–(2) Gira’t de cul i menja carn.

–(3) Pega’t un mos al cul i menjaràs carn.    [Ho diuen a Silla.]

 

–Tinc fred.

–(1) Arramba’t a la paret.

–(2) Embolica’t amb la paret.

–(3) Si tens fred, estreny el culet.

–(4) Estreny el culet i arramba’t a la paret.

 

–És igual.

–Igual és un regle que no estiga tort. [Silla]

(Es diu com a reprensió a qui no li importa que algun treball s’hagi fet malament

i diu “És igual”.)

 

–Qualsevol cosa.

–Qualsevol cosa… són clovelles de fava.

 

–Que no em tens confiança? (diu el comprador al venedor quan no porta diners).

–La Confiança fa anys que va plegar! (respon el venedor, referint-se a una botiga de roba molt coneguda que hi havia a la plaça Prim de Barcelona i que va tancar portes).

 

–Saps on són les mosses?

–A la cort que tiren coces.

[Ho diuen les jovenetes quan algú els diu mossa, mot que per a elles es considera despectiu (Mall.)]

 

–Tu, rai!

–A n’en Turrai li torraven faves al cul i no se’n sentia.  (Amades)

–Sí, però el Turrai va morir cremat.

 

–Un dia és un dia.

–I set una setmana.

 

–Vols venir?

–A on?

–(1) A arrossegar la bèstia pel Born.

–(2) A Son Caga Ramon; tu menjaràs merda i jo colom, tu quedaràs penjat i jo me n’aniré pel món.

 

–Saps què?

–Què?

–Que al carrer Ample hi ha la Mercè. (Per contestar a la mainada quan amb insistència pregunten una cosa que no se’ls vol dir.) [Amades, Refranyer barceloní.]

 

–Què?

–Merda amb cafè!

 

–Qui?

–L’ase del pi, que era ton padrí. (Contestat a la mainada quan amb insistència demanen qui és una persona i hom no els ho vol dir.)

 

–A qui?

–Bufalí!

 

–Ahhh!

–Ahhh? L’ase de ca nostra també ho fa.

 

–Ehhh?

–Entra!… i menjaràs carn d’ase!

 

–Digues “no”.

–No.

–Menja merda amb un canó!

 

–Digues “sí”.

–Sí.

–Menja merda amb un bací!

 

–Fes via!

–La via ja és feta i el tren hi corre.

 

–Quatre i quatre?

–Vuit.

–Si no haguessis ‘mollat s’ase, no t’hauria fuit!  [Mallorca]

 

–Quatre més cinc?

–Nou.

–Bufa’m un ou.

 

–¿Sis i sis?

–Dotze.

–La butza que s’esbotza.

 

–Set i set?

–Catorze.

–Agafa un cagarro i esmorza.

 

–Vint i vint?

–Quaranta.

–Quan ton pare pixa, ta mare canta!

 

–Què sembres?

–(1) Llavor de filferro.  [Responen els pagesos als manefles.]

–(2) Llavor de tafaner. [Mallorca]

 

–En el pot petit hi ha la bona confitura.

–I el verí més fort.

 

–Què passa?

–(1) Un burro per la plaça.

–(2) El carro de la bassa.

–(3) Un toixó ple de pinassa.       (Creació personal)

 

–Quina hora és?

–(1) Tres quarts de fusta i un tauló.

–(2) L’hora que érem ahir en aquesta hora.

–(3) Hora de beure pes qui té set.                  (Menorca)

–(4) Hora de prendre pes qui no ha pres.     (Menorca)

 

–Què dius?

–Miranius.

 

–Què deies?

–Miraneies, digue-li a ton pare que t’estiri les orelles.

 

–Què farem?

–Mala cara quan morirem.

–Sort que no ens la veurem.

 

–Què hem de fer?

–Vendre la casa i anar a lloguer.

 

–No m’enfadaré encara que em diguis cul d’olla.

–Cul d’olla.

–A la punta del nas tens una merda molla.

 

–Saps qui és mort?

–Qui?

–En Canals.

–I qui és en Canals?

–Aquell que en el cul hi té queixals.

 

–Véns?

–A on?

–A Son Caga-Ramon.

Tu menjaràs merda i jo colom;

tu quedaràs penjat

i jo me’n ‘niré pel món.

 

–Vols un confit?

–Sí.

–Doncs xupa’t el dit!

 

–Morir habemus.

–Ya lo sabemus.

 

–Dominus vobiscum.

–Les calces de sant Francisco!

 

–Amén.

–Les calces de sant Climent!

Aquests tres retrucs se solien dir a missa, en to de mofa i en veu alta o baixa segons l’ocasió, seguint la cantarella del mossèn. De vegades no tenien altre motiu que divertir-se, però unes altres potser manifestaven una certa desconfiança en els preceptes i les paraules dels capellans.