John Fante en català

ImageJohn Fante no és un desconegut entre nosaltres. Charles Bukowski va dir un dia que Fante havia estat un dels seus mestres. Poca broma. La crítica anglosaxona no li va reconèixer els mèrits fins que va ser mort, el 1983. Totes les seves novel·les estan traduïdes al castellà (la més cèlebre i celebrada és Ask the Dust, Pregúntale al polvo en l’edició d’Anagrama). L’elogi de Bukowsky no ha de confondre els qui no coneguin Fante: el seu realisme no és brut, sinó irònic i rialler, tendre i descarat. No és pas el mateix.

I enguany celebrem les primeres traduccions de Fante al català, que ens arriben de la mà de Martí Sales (nebot-nét de l’escriptor Joan Sales) i editades per Edicions de 1984. Es tracta de Plens de vida (1952) i La germandat del raïm (1977). (Benvingut, John, ara ja ets dels nostres.) Les dues novel·les són de pinyol vermell. Fante escriu amb la simplicitat treballada dels mestres, amb frases breus, adjectius escassos i adverbis cars de veure; no bota pels marges, va al gra; els seus herois (el pare, la mare, la muller, els germans) parlen poc, però ja fan prou: amb quatre mots fixen el seu paper en el món i la seva actitud vital. Quasi tot és autobiogràfic.

Plens de vida és la crònica del primer embaràs de Joyce, la muller de l’escriptor. Ella comença a fer rareses i ell ho entoma amb esportivitat, però arriba un punt en què la situació el supera (el trespol de casa passa per ull, foradat pels tèrmits) i demana ajut a son pare, que és paleta. Aquest, però, en comptes d’adobar els desperfectes, es posa a fer una llar de foc nova. El fill se sent incapaç de gestionar la seva perplexitat. No hi ha brutor, aquí, sinó comicitat. I amor entès com a paciència.

ImageLa germandat del raïm relata els últims mesos de vida de Nicholas Joseph Molise, de setanta-sis anys, nascut als Abruços (centre d’Itàlia, capital l’Aquila) i mudat a Califòrnia, pare d’un escriptor cinquantí que s’assembla molt a Fante. El vell Molise és alcohòlic, cràpula, autoritari, barrut i faldiller (gat vell i la cua verda), i es juga el sol abans que surti. Els seus amics són de la seva corda, esclar: són la germandat del raïm. Fa cinquanta-un any que són casats i la Maria Molise està tipa del seu home, no l’aguanta més i truca als fills per fer-los saber que es divorcia. Henry, el fill escriptor, agafa l’avió i fa cap a cals pares. Els fills no ho veuen gens clar, això del divorci. Nick Molise és una bona flor. Fante el caracteritza així:

“Sempre discutia amb tothom. Gairebé tot li desagradava, sobretot la seva dona, els seus fills, els seus veïns, la seva església, la seva ciutat, el seu estat, el seu país i el país del qual havia emigrat. El món també li importava un rave, el sol i les estrelles, l’univers, el cel i l’infern. Però li agradaven les dones. […] El problema que tenia el pare no era que no es guanyés el pa, sinó que el pa mai no arribava a casa. La timba de pòquer al club Elks havia xuclat milers de dòlars amb els anys. El recordo comptar set-cents vuitanta dòlars per haver fet una casa de pedra, piles de bitllets de deu i de vint a la taula de la cuina mentre humitejava la punta d’un llapis amb la llengua i apuntava els números en un tros de paper. Quan la mare li demanava diners per comprar queviures, ell li donava cinc dòlars i la cara se li retorçava de dolor quan ella se’ls entaforava al davantal”.

La traducció és bona. Però com que la perfecció no és d’aquest món, sempre hi ha aspectes a millorar; per exemple, les oracions condicionals sense verb en condicional que fa Martí Sales. Vegeu-ne un parell: “Si no t’ho hagués dit, no haguessin vingut” (p. 112). “En Fiódor hagués pogut sortir de la boira i posar-me una mà a l’espatlla i no hagués servit de res.” (p. 147). També abunden les oracions condicionals amb la clàusula subordinada elidida i la principal amb el verb en plusquamperfet, en lloc del condicional que tocaria: “–No –va dir la Harriet–, jo no hagués tingut fills.” (p. 182). No em diguin esgarriacries, per favor. A pesar de la peccata minuta, la traducció és estupenda, i Fante, formidable. En vull més.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en John Fante i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a John Fante en català

  1. Escocell ha dit:

    Concordàncies… Casualitats de la vida. M’he inscrit recentment en el mòdul S1 de català per acabar obtenint el certificat de suficiència, i els “detalls” dels que parles ens els han remarcat força.

  2. Pere ha dit:

    Doncs, mira, t’agraeixo que ho hagis comentat, jo també ho escrivia malament. Si no hagués llegit el teu post, ara ho continuaria escrivint malament. Gràcies.

  3. Escocell ha dit:

    Concordances, perdó.

  4. jcalsapeu ha dit:

    Escocell, Pere, gràcies pels vostres comentaris. Celebro ser útil a algú. Tot i que fer aquestes observacions em fa una mica d’angúnia: sembla que vulgui menystenir la traducció de Sales, i no és el cas. Un llicenciat en filologia castellana, si es posa a buscar errors gramaticals en una novel·la qualsevol traduïda de l’anglès al castellà, en trobarà un fum; i a ningú se li acudirà sostenir que aquests errors desacreditin la traducció. I segur que en qualsevol trasllat a l’anglès i al francès passa igual. No hi ha cap raó, doncs, per apedregar la pròpia teulada. Resseguir els errors gramaticals que hi ha en una traducció és un divertiment que pot ser instructiu, però no ens diu res tocant al valor de l’obra i a la qualitat de la traducció. La de Martí Sales és molt bona.

  5. Escocell ha dit:

    Sempre agraeixo que hem corregeixin els errors de llengua.
    És, com es diu en qualitat, la millor eina en un procés de millora contínua.
    En cap cas he fet el comentari amb intenció de menyspreu.
    En tot cas, caldrà tenir en compte aquest escriptor del que mai no havia sentit el nom abans.

  6. Pere ha dit:

    Jo trobo que és positiu comentar aquestes qüestions, que també formen part de la crítica d’un llibre. L’autor o el traductor s’ho haurien d’agafar de bones, sobretot si es fa amb l’esperit positiu com el que has emprat. Penso que hi ha llibres (jo diria que tots) que no els aniria malament una repassadeta per part d’un corrector abans de ser impresos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s