La revolta dels pigmeus

Hi ha països normals, països pigmeus i no-països. El segon grup clareja, perquè aquests països minvats, amb el temps, han esdevingut no-països. Doncs bé, Miquel Iceta és partidari d’una Catalunya pigmea. És el que venia a dir el primer secretari del PSC amb aquella ocurrència en la Festa de la Rosa: que convocar la consulta del 9N a partir de la Llei de consultes populars no referendàries és com voler pilotar un avió amb el carnet de conduir.

Segons Iceta, els catalans no podem pilotar avions. La raó és simple: Espanya ens ho prohibeix, i ens ho prohibirà sempre. Per molt que vulguem superar l’examen que ho permetria i fer les pràctiques de vol que fan al cas, no hi ha res a fer: Espanya no ens deixa, estem vetats. Davant d’això, ¿què proposa el cappare del PSC? Resignació, parar la mà per si cau una engruna, ulls bovencs i cul a la paret per no rebre coces.

Per Iceta, Catalunya és un país pigmeu en el qual la gent pot ser consultada sobre pistaixes i s’entreté amb mosques (si el parc l’hem d’ajardinar així o aixà, si tallem aquells arbres o els deixem estar…). Som una nació de quinquilimoquili, el país de la senyoreta Pepis, el parc infantil de França i Espanya. Una societat que no pot conversar seriosament amb si mateixa, que no pot demanar-se què vol ser. Un país de mitja figa, una nacionalitat de pa i rave, una autonomia de catxerulo. Genteta de portalet baix.

La Catalunya pigmea que no sap (i no ha de saber) volar. La Catalunya eixalada, lligada de peus i mans, que ni de controlador aeri pot fer perquè no té accés a la torre de control. El país del PSOE-C. La tribu pigmea que s’acondueix cap a l’establa. El que passa –i això Iceta no ho pot acceptar, perquè els pigmeus mentals són incapaços de concebre-ho– és que els pigmeus ens hem rebel·lat. Ara volem ser lliures i normals, i la nostra alçada civil ja és homologable a la dels altres éssers humans.