Els eufemismes de la rendició

El ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va aprovar ahir la moció de suport a la consulta del 9N. La Sala era plena de gom a gom i a baix es va instal·lar una pantalla que reproduïa el que passava en el ple. M’hi vaig estar una hora, durant la qual vaig escoltar les intervencions a favor i en contra de l’esmena a la totalitat que presentava el PSC.

El PP (cinc regidors) i PxC (tres regidors) van defensar amb vehemència la seva posició, que és molt fàcil de resumir: el vot dels catalans no val (no valia quan vam votar l’Estatut del 2006, no val el mandat democràtic sorgit de les eleccions de novembre del 2012, i no s’hi valdrà anar a les urnes el 9N). I a més, som totalitaris.

La portaveu del PSC va defensar la seva moció de manera civilitzada, fins i tot amable, i va demanar diàleg, negociació i acord entre els presidents català i espanyol. Però la moció no feia cap esment de la consulta del 9 de novembre (com si no fos del cas). Esclar, en esguard del salfumant ultradretà del PP i PxC, les paraules del PSC sonaven com música de violí, però covaven la trampa de sempre. I és que…

…el diàleg és cosa de dos: si un no vol, dos no parlen. La negociació demana dues parts: si una no vol ni sentir parlar del tema, no es cremen candeles. L’acord demana l’existència de dos subjectes amb voluntat d’acord: si una part no en té, no en raja (i si no reconeix que l’altre és un subjecte, tampoc). Vaja, que el PSC supedita la consulta a una entesa impossible, o sia que tururut violes, que ens hi posem fulles, o un cataplasma si molt convé. Ells no ho diuen així, però és això. Diàleg, negociació i acord vol dir ‘lasciate ogni speranza, rendiu-vos’.

Doncs mireu, amics del PSC, gràcies per permetre, amb la vostra abstenció, aprovar la moció a favor de la consulta del 9N. Però no ens rendirem mai.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s