“El país està canviant”, deia ahir un diari digital al peu d’una notícia sobre les jornades del PSC sobre autogovern i dret de decidir. I és veritat; el que passa és que la frase està en un context equivocat. Perquè el país canvia i el PSC fa veure que canvia.
El país ha canviat: una grossa majoria dels catalans ja saben que Espanya els vol mal i que la independència és l’opció més sensata; i això, endemés, ja no els fa por. Renoi quin canvi. Altrament, el PSC només ho fa veure. Al PSC, Catalunya i els catalans li importen un rave: allò que interessa al PSC és el PSC: els càrrecs, els diners, les quotes de poder, els contactes útils, la capacitat de fer i obtenir favors. La resta són camàndules. Un jove no es fa militant del PSC per servir els catalans, sinó per fer carrera política i gaudir dels beneficis interminables que comporta una “carrera” reeixida.
Ergo, quan Joaquim Nadal demana “un sector independentista” per al PSC, està demanant que el partit es postiqui una mica per no quedar absolutament fora de joc i evitar de perdre dents i queixals. L’objectiu és salvar mobles. A ells, només de sentir parlar de la llibertat nacional de Catalunya, els agafen basques: el PSC no vol ni voldrà la independència, ni el concert econòmic, ni res que s’hi assembli. Però està disposat a fer ganyotes per conservar el 27,2% de votants del PSC que diuen que votaran sí en un referèndum sobre la independència de Catalunya. No es tracta, doncs, de servir millor el país, sinó de defensar una quota de mercat que està en caiguda lliure. Res pus.
A cal PSC es pensen que ens van desmamar ahir. I van errats. Per això perden.
UCRONIES 
No només no ens van desmamar ahir, que ve de lluny. El PSOE (c) és un partit dependentista de cap a peus i, pel seu bé, i el nostre, espero que les urnes els posin en el seu lloc. Farien santament de declarar-se clarament espanyolistes, de ben segur que així no perdrien tanta quota de vot, perquè amb l’emprenyada que la gent agafarà amb el PP, tindrien els seus votants a Catalunya.
Aquest llibre que enllaces -gràcies!-, de Flors i Calat, del 1896, és il·luminador i genial; els prohoms del PSOE (c) emmalaltirien de llegir-lo, i és per això que no ho fan: la veritat fa mal i ells es curen en salut. I, per estalviar-se (i estalviar-nos) el dolor de la veritat, fan servir paraules boniques. Ells no en diuen robatori, espoli o saqueig, d’això que patim (de fa tant de temps!) els catalans: en diuen “dèficit estructural de l’administració”.
Així que ja ho saps: si algú t’entra a casa sense permís, et buida la cartera i et fa salvatge la tele, el vídeo i l’equip de música, tal cosa no és un robatori. I ara! Dir-ne així seria simplista i demagògic per part teva. És un dèficit conjuntural del PIB domèstic.
#quilsvafotre! 😦 que ningú em vingui a implementar un dèficit conjuntural del PIB domèstic a casa, que li faig una cara nova!
T’aplicaran la “Ley Antiterrorista” (que encara és vigent, tants anys després): t’aïllaran en una cel·la de càstig -no et podrem portar ni un entrepà, perquè no sabrem on ets- i et faran un vestit de blauet. Dependre d’Espanya té aquestes coses…