“La meva mare es preguntava per la mort”, de Teresa Colom

ImageLa meva mare es preguntava per la mort és el cinquè llibre de poemes de l’andorrana Teresa Colom (la Seu d’Urgell, 1973). Els dos primers poemaris (Com mesos de juny [2001], i La temperatura d’uns llavis, [2002]), publicats per Edicions del Diari d’Andorra, a penes van circular fora de les Valls d’Andorra. Però el tercer llibre, Elegies del final conegut [2005] (que inclou un disc compacte), va projectar la jove poeta en el Principat de Catalunya. Colom es va enfilar a molts empostissats i va captivar el públic. Les paraules li brillaven a la boca. Els recitals van ser la plataforma principal de difusió de la seva poesia. El 2009, amb el volum On tot és vidre (Pagès Editors), l’andorrana es feia un lloc molt sòlid en el cenacle de la poesia catalana.

La meva mare es preguntava per la mort (Pagès Editors, 2012) neix arran de la mort d’una amiga, Cristina, i pren forma al llarg del dol que la segueix. És, doncs, allò que els medievals en deien un plant. “Dol”, “Aranya” i “Vidre” són poemes que tracten de cara aquesta experiència. Però Teresa Colom no es vol aturar aquí. “Com a persona viva, només puc escriure sobre la vida, tot i que alguns poemes sembla que parlin de la mort”, diu l’andorrana.

I si no s’hi atura. La poeta emproa cap al misteri de viure, que és l’espinada de la seva poesia. Tota l’obra poètica de Colom és una constant interrogació sobre l’abisme que hi ha dins el sentit de la vida. ¿Què ens sosté, si sota els peus no hi ha fonaments?, semblen demanar, ací i allà, els seus versos.

Colom busca les respostes en una mena de zoologia existencialista: rates, gaseles, belugues, lleons, tortugues, llops, aranyes… són els cicerones que ens ajuden a trobar –no sé si a assumir– el nostre lloc en el món. “La rata veu el bosc però els seus ulls són potes”, fa un vers. “La gasela no ha decidit córrer ràpid / la gasela corre ràpid / d’això depèn la supervivència”, fa l’últim poema del recull.

Al capdavall, l’únic lloc cert és el nostre cos (“qui s’arrapa al propi cos / esfereïment de quedar-se sense lloc”) i les certeses són de carn: “la memòria comença quan les certeses són sensacions”. I ens adherim a l’esperança, contra tota raó, per pura instrucció genètica: “ens aixequem cada matí / i podríem trobar unes quantes raons / per no tenir ànims per fer-ho / però ens costa molt trobar-ne una per no fer-ho […] el nostre enemic és no trobar sentit a la vida / per això tenim esperança / per això és l’últim que es perd”. Amb aquesta arma desafiem la mort: “l’esperança és terra que hem tingut entre els dits / potser en les ungles dels morts n’hi hagi una mostra”.

El sentit neix i mor en la fisicitat (“la memòria comença quan les certeses són sensacions”). El misteri del temps fa niu en la biologia (“la primera pregunta davant el taüt / la respon un nadó que no parla”). Nihilisme? “Deixo que ho decideixi, si li plau, qui la llegeix”, diu Miquel de Palol en el pròleg. Jo no vull decidir res. Diré només que Teresa Colom escriu com un ocell que té vertigen però que vola –no pot deixar de volar– a pesar del vertigen; i m’encomano, amb ella, al misteri de la poesia: “potser els nostres versos són estadis primitius / del cant d’unes balenes que no ens sobreviuran”.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Teresa Colom i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s