No ens hem entès mai

(Imatge emmanllevada de http://www.avivaveu.com)

Una de les gràcies de Victus, de Sánchez Piñol, és que hi ha paràgrafs que ho resumeixen tot, que condensen cinc segles (del XVI al XXI) en unes poques paraules. Com aquest:

“Però ara s’entendrà més bé el panorama peninsular del 1700. Per als catalans, Espanya només era el nom que es donava a una confederació lliure de nacions; els castellans, en canvi, en la paraula Espanya veien la prolongació imperial del braç de Castella. O dit d’una altra manera: per als castellans Espanya era el galliner i Castella el gall. Vet aquí la tragèdia. De fet, quan un català i un castellà feien servir la paraula «Espanya» s’estaven referint a dues idees oposades, i això feia que els estrangers no entenguessin absolutament res. ¿Veieu el que us deia? En realitat Espanya no existeix; no és un lloc, sinó una desavinença.”

¿Oi que està ben xafat? La pega és que encara som allà mateix. Totes les lleis nefandes que ara ens tiren pel cap (la de Wert, la d’acció exterior, la d’unitat de mercat, etc.) no deriven pas de la Constitució del 1978, sinó dels decrets de Nova Planta (1707-1717), i, ça enrere, del pòndol abominable de Felip II.

I continuem sense entendre’ns. Quan un diu «nació», ells entenen la seva i nosaltres la nostra. Quan un diu «sobirania», ells pensen l’espanyola i nosaltres la catalana. Quan un diu «igualtat», ells entenen ‘assimilació’, i nosaltres, ‘relació igualitària entre pobles distints’. Quan un diu «unitat», ells entenen ‘possessió’, i nosaltres, ‘lliure adhesió’. Quan un diu «respecte», ells entenen ‘obediència’ i nosaltres ‘llibertat’.

No ens hem entès mai. No parlem només llengües diferents, sinó llenguatges distants; manegem semàntiques divergents i incompatibles. I si el plet fos semàntic, rai; el cas és que darrere les paraules hi ha el poder, i l’abús de poder. Uns i altres ens hem suportat de mala manera durant uns quants segles. I ara tots, a l’una banda i a l’altra, hem acabat els menuts.