No ens hem entès mai

Setge de Barcelona

(Imatge emmanllevada de http://www.avivaveu.com)

Una de les gràcies de Victus, de Sánchez Piñol, és que hi ha paràgrafs que ho resumeixen tot, que condensen cinc segles (del XVI al XXI) en unes poques paraules. Com aquest:

“Però ara s’entendrà més bé el panorama peninsular del 1700. Per als catalans, Espanya només era el nom que es donava a una confederació lliure de nacions; els castellans, en canvi, en la paraula Espanya veien la prolongació imperial del braç de Castella. O dit d’una altra manera: per als castellans Espanya era el galliner i Castella el gall. Vet aquí la tragèdia. De fet, quan un català i un castellà feien servir la paraula «Espanya» s’estaven referint a dues idees oposades, i això feia que els estrangers no entenguessin absolutament res. ¿Veieu el que us deia? En realitat Espanya no existeix; no és un lloc, sinó una desavinença.”

¿Oi que està ben xafat? La pega és que encara som allà mateix. Totes les lleis nefandes que ara ens tiren pel cap (la de Wert, la d’acció exterior, la d’unitat de mercat, etc.) no deriven pas de la Constitució del 1978, sinó dels decrets de Nova Planta (1707-1717), i, ça enrere, del pòndol abominable de Felip II.

I continuem sense entendre’ns. Quan un diu «nació», ells entenen la seva i nosaltres la nostra. Quan un diu «sobirania», ells pensen l’espanyola i nosaltres la catalana. Quan un diu «igualtat», ells entenen ‘assimilació’, i nosaltres, ‘relació igualitària entre pobles distints’. Quan un diu «unitat», ells entenen ‘possessió’, i nosaltres, ‘lliure adhesió’. Quan un diu «respecte», ells entenen ‘obediència’ i nosaltres ‘llibertat’.

No ens hem entès mai. No parlem només llengües diferents, sinó llenguatges distants; manegem semàntiques divergents i incompatibles. I si el plet fos semàntic, rai; el cas és que darrere les paraules hi ha el poder, i l’abús de poder. Uns i altres ens hem suportat de mala manera durant uns quants segles. I ara tots, a l’una banda i a l’altra, hem acabat els menuts.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Albert Sánchez Piñol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a No ens hem entès mai

    • Lior ha dit:

      El senyor administrador del seu racó del món ets tu?
      Bé, sigui com sigui jo també t’he esquitxat.

      • Joan Calsapeu ha dit:

        No, el meu racó de món ja me l’administro jo. “Des del meu racó del Món” és un blog intel·ligent i assenyat, molt ben escrit, que promou la sensatesa. Gràcies per l’esquitx.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s