El realisme “indepe” de Ferran Requejo

Els somiatruites fabriquen emocions, els politòlegs les transformen en pensament i els polítics les converteixen en acció. Tots tres són imprescindibles. Ferran Requejo fa part de l’equip intermedi, aquesta colla d’alquimistes que posen realisme a la cosa sense esbravar-la. Requejo és un home magristó, de port anglès i aire kantià, viu com una centella. Ahir vaig anar a escoltar-lo a la seu mataronina d’Òmnium; el títol de la peroració era “Teories i pràctiques de la secessió. El cas de Catalunya”, dins el cicle Processos sobiranistes en marxa. Què en podem aprendre?

cartell omniu granPensar bé és una qüestió d’endreça mental. Si un és capaç de sintetitzar un nombre suficient d’idees, connectar-les de manera significativa i treure’n conclusions que fan entenedora la realitat, esteu davant una persona intel·ligent. En Requejo ho és. L’exposició d’ahir em va servir per desentelar alguns vidres (allò de fer-te lluny dels arbres per veure el bosc). Per exemple.

És bo recordar que l’Estatut del 2005 perseguia quatre objectius (el reconeixement nacional de Catalunya, canviar les bases del finançament, ampliar i protegir l’autogovern, i establir una relació bilateral entre els governs espanyol i català) i no se n’ha aconseguit cap. Fracàs total. Hem anat enrere i tot. Però el nyap té un aspecte positiu: com que ja ho hem intentat, no cal tornar-hi. Si no haguéssim passat aquell tràngol segurament l’hauríem de passar ara i perdríem el temps i la llavor.

És bo recordar que la sentència del Tribunal Constitucional (TC), del 2010, contra l’Estatut, ha canviat les regles del joc. Fins aquell moment, la Constitució era (volgudament) ambigua i això anava a favor del més fort: quan el Govern espanyol envaïa competències del català, el TC deia que allò anava a missa; una invasió en sentit contrari podia ser igualment beneïda pel tribunal, però això no es donava mai perquè la correlació de forces ho impedia.

Aquell estat de coses va canviar amb la sentència de marres: l’ambigüitat constitucional va donar pas a l’hostilitat constitucional. Ara Catalunya és menys que Múrcia, als catalans ni aigua, l’autogovern era broma, se acabó lo que se daba, i el català, en la intimitat. Ara ja sabem a què juguem. I sabem que, en aquesta Espanya, Catalunya no hi cap. És arran d’això que el catalanisme es fa sobiranista i el rumb del país canvia: anem cap a l’Estat propi.

¿I ara què? Doncs ara ho hem de fer bé. Catalunya té prou recursos (sobretot humans) per fer bé les coses. Tenim tots els números per fer un Estat modern, just, eixerit, estupend. Si ho podem fer, ho farem bé. Requejo va repassar les cinc vies legals per fer la consulta; totes depenen de la voluntat política del govern espanyol i la resposta serà, previsiblement, no, no, no, no i no.

L’escenari més problable, si el procés continua (sia amb una consulta, sia amb eleccions plebiscitàries), és que ens apliquin l’article 155 de la Constitució, una interpretació del qual permet suspendre l’autonomia, clausurar el Parlament i inhabilitar el president de la Generalitat. Bé, doncs ens hem de preparar per a això. Calcem-nos. Armem-nos de determinació i coratge. Haurem de resistir. I si declarem la independència, l’haurem d’aguantar. El temps juga i jugarà a favor nostre. El reconeixement internacional serà la clau de l’èxit. Acabaré l’apunt recordant les sis condicions d’èxit del procés que apunta Requejo:

1. Tenir dues majories internes (una per a la consulta i una altra per a la independència).

2. Internacionalitzar el procés (l’hem d’explicar molt bé, i fer entendre a alguns estats que ells també hi guanyaran).

3. La unitat dels partits compromesos amb el dret a decidir, per un costat, i amb l’Estat propi per l’altre costat.

4. La congruència entre els partits i la societat civil, i la sintonia de tots plegats amb les institucions i el govern.

5. Un lideratge clar i fort, de prestigi; una persona de referència que no es desviï del procés.

6. Que la proposta independentista sigui transversal i inclusiva, que s’adreci a tota la ciutadania de Catalunya.

Requejo també apunta tres condicions negatives del procés (o sia, els errors que no hem de cometre). Són aquests:

a) No introduir divisions (tipus dreta/esquerra) que dificultin l’objectiu primer.

b) Que els Països Catalans no siguin obstacle per a fer un Estat català en el Principat.

c) Que els partidaris de la independència no es divideixin entre realistes i idealistes (una dicotomia que es pot donar en el debat sobre el ritme del procés).

Ja està. Em venia de gust contar-vos-ho.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ferran Requejo i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El realisme “indepe” de Ferran Requejo

  1. Escocell ha dit:

    D’això n’estic convençut:

    – Suspensió de l’autonomia
    – Clausura del Parlament
    – Inhabilitació del president de la Generalitat

    El més important doncs serà la resposta de cadascú a aquestes accions i, és aleshores, quan serà bàsic tenir en compte les sis condicions i els tres errors.

    I mentre la metròpoli no actúa, cal anar enllestint el vestit de baula pel dia onze.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Escocell, les sis condicions (positives) són bàsiques ara i demà; s’han de tenir en compte en tot moment. Pel que fa a les condicions negatives (els errors), tant de bo només fossin aquestes que diu Requejo; la llista d’errors possibles és més llarga: jo hi afegiria el paternalisme i fins i tot l’etnicisme (el prejudici segons el qual una persona està predisposada a votar sí o no segons el seu origen ètnic o nacional, o segons quina sigui la seva llengua d’identificació o d’ús habitual). I ja qui hi sóc, i aprofitant que el riu Escocell passa per Ucronies, recordaré les conclusions que ahir va apuntar Requejo:

    1) El problema de Catalunya no és de naturalesa jurídica: és polític.

    2) Per legitimar la posició de Catalunya en l’àmbit internacional, hem de fer tots els passos i entomar que ens diguin no a tot.

    3) Si no podem fer la consulta, ja hem de posar les bases de les eleccions plebiscitàries, preveure la reacció de l’Estat davant la convocatòria d’eleccions, i preparar la reacció a la reacció.

    4) Hem de treballar molt bé la política exterior, tenint present que l’estratègia internacional no és unívoca (no es pot “vendre” el mateix producte a tothom); que la política exterior dels estats és realista (es basa en els fets consumats i consolidats: si un poble aconsegueix aguantar la independència que ha declarat, el dret internacional la reconeixerà), i que la Unió Europea no és un aliat a curt termini, però és la primera interessada que el problema no s’enquisti i es resolgui amb celeritat.

    5) A les minories sempre els ha costat molt arrencar drets col·lectius als estats als quals estan sotmeses. La llibertat es conquereix lluitant.

  3. Escocell ha dit:

    Cent per cent d’acord amb tot. Penso, a més que: la cadena serà important -més que no el concert- les imatges que generi per a la resta del món -de ser un èxit- seran inequívoques i evocadores (com al Bàltic el 1989); tinc la sensació que caldrà fer un mur humà envoltant el Parlament per evitar que les forces d’ocupació hi entrin (com a Liubliana el 1991); crec que els ajuntaments, amb els regidors al capdevant, tindran un paper important.
    Per cert, l’Escocell passa per Ucronies fent-hi el màxim nombre de meandres ja que el paisatge és molt agradable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s