Bye bye, Spain

(Imatge cisada a productesdelaterra.cat)

(Imatge cisada a productesdelaterra.cat)

Primer em van encordar

les cames i d’aquella retorta

en van dir el dret.

 

Després em lligaren de mans,

i el nus que estacava els canells

fou l’imperi de la llei.

 

Tot seguit em van sogar

amb un calabrot a la cadira

tot botzinant amb violència

no sé pas quina sentència.

 

Encabat m’emmordassaren,

no volien sentir la meva veu

–diu que els ofèn: no sóc baríton,

què hi farem.

 

Ningú sap com va anar allò,

diu que va ser de copdescuit

i d’un plegat, ben a l’ensec,

el captiu s’havia fos.

Publicat dins de Poemes | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Els eufemismes de la rendició

El ple municipal de l’Ajuntament de Mataró va aprovar ahir la moció de suport a la consulta del 9N. La Sala era plena de gom a gom i a baix es va instal·lar una pantalla que reproduïa el que passava en el ple. M’hi vaig estar una hora, durant la qual vaig escoltar les intervencions a favor i en contra de l’esmena a la totalitat que presentava el PSC.

El PP (cinc regidors) i PxC (tres regidors) van defensar amb vehemència la seva posició, que és molt fàcil de resumir: el vot dels catalans no val (no valia quan vam votar l’Estatut del 2006, no val el mandat democràtic sorgit de les eleccions de novembre del 2012, i no s’hi valdrà anar a les urnes el 9N). I a més, som totalitaris.

La portaveu del PSC va defensar la seva moció de manera civilitzada, fins i tot amable, i va demanar diàleg, negociació i acord entre els presidents català i espanyol. Però la moció no feia cap esment de la consulta del 9 de novembre (com si no fos del cas). Esclar, en esguard del salfumant ultradretà del PP i PxC, les paraules del PSC sonaven com música de violí, però covaven la trampa de sempre. I és que…

…el diàleg és cosa de dos: si un no vol, dos no parlen. La negociació demana dues parts: si una no vol ni sentir parlar del tema, no es cremen candeles. L’acord demana l’existència de dos subjectes amb voluntat d’acord: si una part no en té, no en raja (i si no reconeix que l’altre és un subjecte, tampoc). Vaja, que el PSC supedita la consulta a una entesa impossible, o sia que tururut violes, que ens hi posem fulles, o un cataplasma si molt convé. Ells no ho diuen així, però és això. Diàleg, negociació i acord vol dir ‘lasciate ogni speranza, rendiu-vos’.

Doncs mireu, amics del PSC, gràcies per permetre, amb la vostra abstenció, aprovar la moció a favor de la consulta del 9N. Però no ens rendirem mai.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La revolta dels pigmeus

miquel icetaHi ha països normals, països pigmeus i no-països. El segon grup clareja, perquè aquests països minvats, amb el temps, han esdevingut no-països. Doncs bé, Miquel Iceta és partidari d’una Catalunya pigmea. És el que venia a dir el primer secretari del PSC amb aquella ocurrència en la Festa de la Rosa: que convocar la consulta del 9N a partir de la Llei de consultes populars no referendàries és com voler pilotar un avió amb el carnet de conduir.

Segons Iceta, els catalans no podem pilotar avions. La raó és simple: Espanya ens ho prohibeix, i ens ho prohibirà sempre. Per molt que vulguem superar l’examen que ho permetria i fer les pràctiques de vol que fan al cas, no hi ha res a fer: Espanya no ens deixa, estem vetats. Davant d’això, ¿què proposa el cappare del PSC? Resignació, parar la mà per si cau una engruna, ulls bovencs i cul a la paret per no rebre coces.

Per Iceta, Catalunya és un país pigmeu en el qual la gent pot ser consultada sobre pistaixes i s’entreté amb mosques (si el parc l’hem d’ajardinar així o aixà, si tallem aquells arbres o els deixem estar…). Som una nació de quinquilimoquili, el país de la senyoreta Pepis, el parc infantil de França i Espanya. Una societat que no pot conversar seriosament amb si mateixa, que no pot demanar-se què vol ser. Un país de mitja figa, una nacionalitat de pa i rave, una autonomia de catxerulo. Genteta de portalet baix.

La Catalunya pigmea que no sap (i no ha de saber) volar. La Catalunya eixalada, lligada de peus i mans, que ni de controlador aeri pot fer perquè no té accés a la torre de control. El país del PSOE-C. La tribu pigmea que s’acondueix cap a l’establa. El que passa –i això Iceta no ho pot acceptar, perquè els pigmeus mentals són incapaços de concebre-ho– és que els pigmeus ens hem rebel·lat. Ara volem ser lliures i normals, i la nostra alçada civil ja és homologable a la dels altres éssers humans.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Núria Amat i l’esperit del 1940

M’ha fet molta il·lusió llegir que Núria Amat considera que “el separatisme és un virus mortal”. Es veu que això ho va escriure primer en El País i després ho va insistir en una prestigiosa capçalera sueca, Dagens Nyheter. Estic content perquè ja sé de quin mal he de morir, i ara veig per què em costa tant fer amics. No hi ha com entendre la bèstia que ens rosega per dins: assumir-la és trobar-hi consol.

A més, la falconada de l’Amat m’ha espavilat la memòria històrica –em passa molt, això, últimament. I és que la seqüència separatisme+virus+mortal em sona a eco: diria que l’he sentida en una altra ocasió. He fet una cerca a Google, he remenat un parell de llibres i he constatat que el coble virus+separatista ha tingut un èxit ininterromput des de fa quasi cent anys: als anys trenta i quaranta del segle passat es deia molt, les dècades següents va afluixar, i els últims quinze anys ha rebrotat amb força.

Ara, l’estil contundent i agre de Núria Amat només el retrobo en la retòrica franquista dels anys 1936-1945. La junció més semblant a la frase de la nostra escriptora l’he trobada en un text del 1940, de Manuel de Burgos y Mazo, exministre de la monarquia d’Alfons XIII, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas i autor d’una obra dedicada als infants, de títol Quién es España, el capítol III de la qual fa així:

“LOS QUE NO QUIEREN SER ESPAÑOLES DENTRO DE NUESTRO TERRITORIO PENINSULAR.

Hay también, desgraciadamente, dentro de nuestro territorio peninsular, españoles espúreos, malos españoles, que reniegan de España, su madre aunque no la quieran, y se empeñan en el insensato afán de demostrar que sus regiones son, por su derecho, naciones y estados completamente diferentes e independientes de España, que constituyen para ellos su verdadera Patria, siendo España una mala madrastra que por la fuerza se les impone para ocupar el lugar de su madre.

Estos son los separatistas vascos y los catalanistas, los cuales pretenden erigir estados independientes a las provincias vascongadas y a Cataluña, respectivamente. […] De ahí el empeño de [sic] nuestro Caudillo Franco tiene en mantener la unidad de la Patria, para hacerla grande, extirpando el maldito virus separatista.

(Manuel de Burgos y Mazo, Quién es España [dins Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 389].)

Això està escrit en un llibre de lectura infantil, amb la mala intenció d’excitar en els nens l’odi contra els catalans i els bascos, «españoles espúreos, malos españoles, que reniegan de España». El “maldito virus separatista” de Burgos y Mazo s’assembla molt al “mortal virus separatista” d’Amat; l’únic matís que distancia les dues frases és que aquella és més moderada que aquesta.

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Ara és l’hora: fes-te voluntari per un país nou

Avui m’he fet voluntari per participar en la següent campanya de l’Assemblea Nacional Catalana, que durarà fins al 9 de novembre. És una obra que m’agrada molt, perquè no es tracta de convèncer, sinó d’escoltar. ¿Oi que diem que les institucions i els polítics han d’escoltar la gent? Doncs ens posarem a l’altura de les nostres paraules i farem exactament això: tocarem el timbre (o picarem a la porta) i escoltarem. ¿Com voleu que sigui el nou país que està a punt de néixer?

Publicat dins de 9N, Assemblea Nacional Catalana, Autodeterminació | Etiquetat com a | 2 comentaris

El Prometeu mal encadenat

Prométhée mal enchaîné (El Prometeu mal encadenat) és una novel·la d’André Gide, publicada el 1899, en què l’autor exposa la teoria d’una llibertat obstaculitzada per la consciència i els remordiments. Bartomeu Rosselló-Pòrcel la va traduir al català i el volumet fou publicat el 1937. Molt més tard, el 1982, Quaderns Crema publicà de nou aquella versió de Rosselló-Pòrcel, avui exhaurida i descatalogada. Fa un mes hi havia un exemplar d’aquella primera edició catalana a Costa Llibreter, de Vic, però ja no hi és: algú m’ha passat al davant –huumpf!

Vistos els encants, buscaré alguna reedició de l’original francès, que deu ser més trobadissa. I, mentre espero, assistiré als patiments i les peripècies del nou Prometeu encadenat, que no és altre que Artur Mas. El Prometeu arcaic va robar el foc de l’Olimp per lliurar-lo als homes, la qual transgressió va ser castigada pels déus lligant-lo a una columna i exposant l’infractor a la voracitat d’una àguila, que cada dia acudia a devorar-li les entranyes, nyam-nyam.

El cas s’assembla al que avui protagonitza Artur Mas, que ha furtat al règim la capacitat de decidir sobre Catalunya i l’ha lliurada als catalans –si més no, és el que prova de fer. Els capatassos del sanedrí ja estan clavant els claus al pilar, ja preparen les cadenes i esmolen el bec del rapaç, que està dejú i s’arbora de gana. Es pensen que el sediciós no suportarà el suplici i cedirà. Però fan el pa ros. Perquè són barroers i no en saben, i el sol de l’Olimp els encega. El Prometeu català estarà mal encadenat.

Publicat dins de Independència | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Desobeïm

És el fil roig que rebrota perquè no se n’ha anat mai. No permetrem que ens tornin a segrestar la paraula. No ens faran creure.

Publicat dins de Referèndum | Etiquetat com a , | 2 comentaris

El psicòleg de Carme Chacón

(Imatge cisada a tarragona21.com)

(Imatge cisada a tarragona21.com)

–Senyor Umbert, em volen obligar a triar entre el pare i la mare i jo no vull: els vull tots dos.

–¿Ja s’ho ha pensat bé, això, senyora Chacón? La llibertat és triar. Els nens no trien, però els adults sí. I vostè és adulta.

–És que jo els trio tots dos.

–Encara que no s’estimin?

–Sí.

–Encara que el pare mani sobre la mare sense el consentiment d’aquesta?

–Sí.

–Encara que ell la maltracti?

–No la maltracta pas! Només li posa límits…

–Ah. ¿I si es divorcien?

–Això no pot ser: és il·legal.

–(Sospir) Està ben segura que aquesta és la seva opció?

–Segura del tot.

–Entesos. I els altres, ¿han de fer igual que vostè?

–Sí.

–Per què?

–Perquè ho diu la Constitució, perquè la llei és per a tots, perquè vivim en un estat de dret, perquè no es pot trencar la convivència…

–Pari el carro, senyora Chacón. ¿Vol que li digui quin problema té, vostè? Que no sap ser minoria. N’hauria d’aprendre.

–No és cert! Jo formo part de la majoria silenciosa! –brama la dona.

–Ho veu? Si acceptés la realitat es sentiria millor.

–És que no vull que m’obliguin a triar entre dues identitats.

–Ningú parla de triar identitats: es parla de triar Estat.

–Home! És que l’Estat fa la identitat…

–No, senyora Chacón. La identitat és personal: cadascú es fa la seva.

–Humm… Em sembla que canviaré de psicòleg.

–Ah! Ara sí que vol triar?

Publicat dins de Nacionalisme espanyol | Etiquetat com a | 2 comentaris

Que ensenyin les tetes!

A Etòlia tenen un problema. El 75% de la població vol que les dones ensenyin els pits. Ja han fet tres manifestacions gegantines reclamant això, i a més, les successives eleccions que hi ha hagut deixen clara aquesta voluntat majoritària. Democràticament no es pot fer sinó acceptar-ho.

El que passa que la meitat de les dones (el 25% que hi està en contra) no volen mostrar les mames; diuen que volen ser lliures d’exhibir-les o amagar-les, perquè son mestresses del seu cos i de la seva imatge, i que això –jo et flic!–  és de calaix. Doncs també tenen raó, què caram, i no sembla que aquest seu dret es pugui ignorar. ¿Què han de fer, a Etòlia? Parlar, negociar, buscar un acord que sigui acceptable per a tots.

Jo no sóc ningú per dir-los als etolians per quin cap s’hi han de posar. Bé que són lliures i adults, amb cinc dits a cada mà per enguantar-los. Dit això, goso posar a la seva consideració la possibilitat que les ciutadanes majors de divuit anys mostrin els pits si volen, i si no volen que els tapin. Vistos els turgents espectacles pectorals de les manifestacions, i atesos els resultats electorals, segur que els mascles del país trobaran pits a betzef on dipositar els seus ulls gormands. Contents ells, contentes elles. Win-win.

¿Els cas dels catalans és com el d’Etòlia? Ca!, això nostre costa mitja avemaria, és pa i nous, perquè la majoria no vol imposar a la minoria cap cosa estrambòtica ni empegueïdora. Només votar. Que qui vulgui votar, voti. Votar i prou. I tan amics. Mira si és fàcil.

Publicat dins de Autodeterminació | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Els qui avui no hi són

Em llevo d’hora. Tres sentiments bateguen amb força dins meu: d’agraïment a les persones que han fet possible arribar fins aquí; i una barreja de deute i de deure: deute amb els que ja no hi són, deure amb els que vindran, perquè els hem de llegar un país més just i més lliure.

Avui és un dia de lluita i d’alegria, però també de record i acció de gràcies. Gràcies als qui van morir defensant les llibertats dels catalans, el 1714 i abans. Gràcies als obrers i als menestrals que al segle XIX es revoltaren a Barcelona per la dignitat del poble. Gràcies a Francesc Ferrer i Guàrdia, a Salvador Seguí, a Francesc Layret. Als centenars de voluntaris catalans que sucumbiren en la Gran Guerra perquè Catalunya tingués un lloc en el món. A Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, que moriren defensant l’Estat Català l’octubre de 1934. A tots els catalans que van morir en la guerra del 36-39, defensant la llibertat de Catalunya, la democràcia a Espanya i la justícia al món; i als que després van ser afusellats per les mateixes raons. A Lluís Companys, idò. A Salvador Puig Antic, Fèlix Goñi, Martí Marcó i Toni Villaescusa. A Miquel Grau i Guillem Agulló.

Gràcies als qui avui dibuixarien amb nosaltres la ve de votar i de victòria, que és homòfona (a la major part del domini lingüístic) de la be de llibertat. Persones estimades que han viscut somiant aquest moment, que no han viscut prou per arribar-hi, però que hi són a través del record. En Pere Boix, de Mataró, que tota la vida va creure en la revolució. En Jordi Canals, també de Mataró, tan estimat i rondinaire. L’Helena Jubany, tan jove, ens la van prendre. En Jordi Carles Burillo, de Barcelona, que als anys vuitanta va organitzar els Grups de Defensa de la Llengua (abans que hi hagués la Crida, la Plataforma per la Llengua i la CAL). La Maria Cabrespina, d’Argentona, que ens va deixar amb un pam de nassos.

La Sumsi Mora, llavanerenca, que ensenyava literatura castellana, independentista i taurina, irrepetible. En Jordi Roldós, que era la memòria viva de Llavaneres. I tantes plomes fidels: Manuel de Pedrolo, Valerià Pujol, Miquel Martí i Pol, Miquel Pairolí, Martí Rosselló… ara la Montserrat Abelló. Gràcies a Josep Romeu, Fèlix Cucurull, Josep M. Xirinachs, Heribert Barrera. A en Peret, esclar. A en Nadal Batle, que fou rector de la UIB i estava pel bilingüisme, i tant: català/anglès. A Josep de Calassanç Serra, que ho va donar tot; a Toni Lecha, històric de l’esquerra independentista; a Paco Candela, de Gandia, que va fundar el PSAN. I tants altres, que vau sembrar llavors i féreu saó.

Us enyoro.

Publicat dins de 11 de setembre | Etiquetat com a | 3 comentaris