L’èxit assimilador de França sobre “els altres” ve del fet que aquests van ser tractats com a francesos. No hi ha diferències significatives en inversió pública entre Aquitània i la Picardia; la inversió en infraestructures no presenta diferències (sostingudes en el temps) entre Provença i Normandia. Bretons, bascos, catalans i occitans van ser desposseïts de les seves llengües, però han rebut els mateixos serveis que els francesos de veritat.
Espanya, en canvi, ha fracassat perquè mai no ha tractat els catalans com a espanyols. El Regne d’Espanya ens ha tractat com a estrangers interns, com a indígenes suspectes que han de ser controlats, fermats, subjugats i humiliats, no fos cas que un dia alcin la cresta. Els catalans hem estat sotmesos a maltractament secular, a un càstig preventiu prolongat, perquè la nostra identitat no casa amb la dels ocupants. I això s’ha traduït, és clar, en les polítiques lingüística i d’inversions de tots els governs espanyols, monàrquics i republicans, de dretes i d’esquerres.
A les úniques Corts que va convocar Carles III, l’any 1760, els representants de les ciutats de l’antiga Corona d’Aragó (els diputats de Saragossa, Barcelona, València i Palma) presentaren un memorial, en el qual criticaven diversos aspectes del centralisme borbònic amb l’esperança que el rei hi posaria remei. Pel que fa al català, el memorial diu:
“En las Indias, cuyos naturales, según se dize, no son capaces del ministerio eclesiástico los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, haviendose dado en aquellos curatos a los que no entienden su lengua?”. Els catalans érem tractats pitjor que els indis de Sud-amèrica. No érem espanyols.
Espanya (la Castella gran) va decidir un dia que no volia ser l’Estat dels catalans. Aquell dia els catalans vam esdevenir un cos estrany, i com que ens resistírem a l’assimilació, ens vam convertir en una pedra cantelluda dins la sabata espanyola. Va ser un error que ara ells paguen –i més que el pagaran.
Si Espanya ens hagués vist i tractat com a espanyols, no hauria regalat a França les comarques del nord de Catalunya, i un segle després, el memorial del 1760 no hauria existit; al segle XIX no ens haurien bombardejat repetidament, i no haurien perseguit paranoicament la nostra llengua (cosa que encara dura). Avui el corredor mediterrani estaria fet de fa dècades i la inversió de l’Estat a Catalunya per al 2015 no seria del 9,5% (quan al Principat viu el 16% de la població i representa el 18,8% del PIB). Els catalans no som espanyols, entre altres raons, perquè Espanya no ens ha tractat mai com a tals.
UCRONIES 
NO FOTIS TU¡¡¡…NI GANAS,SER ESPANYOL.
No en tenim cap gana, de ser espanyols… perquè el Regne d’Espanya no ens ha enllaminit, ni seduït, ni convençut. L’empatia espanyola envers Catalunya ha estat exactament ZERO. Això té la seva lògica: qui ha guanyat sempre per la força està molt desentrenat quan els temps demanen raó, respecte i empatia. Els arguments de la garrotada i la catxamona, a l’Europa occidental del segle XXI, han passat a la història. I ells, el seu Estat i la seva ideologia nacional, han esdevingut peces de museu. El museu dels horrors.