La tortuga de casa

tortugaA casa teníem una tortuga. Es diu Closca. Casa seva era una capsa de plàstic amb pinassa, un còdol, un platet per als àpats i un petit abeurador. De tant en tant la trèiem d’allí, que s’esbargís, pobrissona; però no la podíem deixar en el lloc que més li esqueia, la terrassa, perquè no hi ha sòcol i la barana de ferro és oberta per sota. Hauria caigut daltabaix, mesquineta.

Un estiu que vam marxar de vacances vam deixar la Closca a ca la tia Núria, i un altre gall li va cantar. La Closca podia anar a lloure per la forana i prendre el sol tantes hores com volia; la tieta la peixava, li donava mànigues amples i ella, ala!, al repetell del sol a gaudir de l’escalforeta, i sense mirar el rellotge. Allò era qualitat de vida.

Així que vam fer un pensament. Vam decidir que la Closca tindria una vida millor si s’instal·lava a ca la tia Núria. Vam renunciar a la companyia de la nostra tortugueta. Estàvem convençuts que la bestiola hi guanyava molt –nosaltres, ves, també la camparíem sense ella. I dit i fet, tu. Estem segurs d’haver obrat bé.

Ho vam fer així perquè la Closca és una tortuga. Si la Closca hagués estat un ésser humà, no hauríem decidit nosaltres per ell: li hauríem demanat amb qui volia viure, si amb la Núria o amb nosaltres, o si volia fer un ca seva. I ell hauria pres la seva decisió. Les persones no poden ser tractades com tortugues domèstiques, perquè la dignitat humana implica poder decidir sobre un mateix, i això val tant per a les persones com per als pobles.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s