Espanya ha decidit perdre

S’ha acabat. Espanya ha perdut l’última oportunitat de retenir Catalunya (que passava per acceptar o tolerar la consulta del 9N). Ells també han cremat les naus, però ho han fet enmig del llac. Podien haver-se acostat a la riba i donar-nos la mà, podien buscar les aigües somes i fer un gest amistós, un senyal vague de no agressió. No han volgut o no han sabut fer-ho. L’orgull, la supèrbia, l’estuf, la banya, han pogut més que la raó. Batuts i mai vençuts, i se’n tornaran amb un dit al cul i l’altre a l’orella.

El divorci és un fet i la separació de dret és qüestió de poc temps. El marit només pot retenir la dona si deixa la porta oberta i l’amor que invoca és creïble. Si la tanca amb pany i clau, malament rai; si tapia les finestres, tururut viola; si estreny els canals de ventilació, cagada pastoret. Si l’amor no és sinó possessió abusiva, bona nit, cresol, que la llum s’apaga. Ella marxarà, segur, o morirà en l’intent.

Els catalans no fem compte batre els peus, ni ens adormiran per sempre (com si fóssim una Blancaneu multitudinària). Tenim tantes ganes d’existir! Farem prrrrfffff! davant els morros del cretí, i potser ens pega, sí, però a ell li farà més mal. Quedarà amb un pam de nassos, es mirarà la mà sense entendre res i nosaltres ja serem fora. Serà culpa seva i no se’n temerà, probablement no ho sabrà mai. Perquè s’ha passat la història llegint llibres de cavalleria i no ha après mai res de si mateix.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Espanya ha decidit perdre

  1. Pons ha dit:

    Dos no negocien si un no vol

  2. Anònim ha dit:

    Jo també he pensat sempre que Espanya ho ha guanyat tot per les armes, però ho ha perdut tot per falta d’intel·ligència. Tu ho dius infinitament millor. Només em queda un dubte: Quan arribi el dia que passara amb les empreses catalanes que venen ara els seus productes a Espanya, si precisament el que faran ells és un boicot total a Catalunya?

    • jcalsapeu ha dit:

      Bon dia, Josep. Conec el teu blog i et vull donar l’enhorabona, perquè és molt bo: ensenya a viure. Miraré de donar resposta al teu dubte, tot i que no sóc economista (hi ha milers de persones més solvents que jo per parlar d’això). El febrer del 2010, la Universitat Oberta de Catalunya va fer una enquesta sobre la població espanyola, en la qual preguntava això: “Si Catalunya iniciés un procés per celebrar un referèndum, vostè donaria suport a un boicot als productes catalans?”. Un 75,7% dels enquestats van respondre que no, i un 20,9%, que sí. Tenim, doncs, que un boicot a productes catalans per temes polítics no seria (ni de lluny) majoritari. A més, passa que els boicots generalitzats no són factibles per tres raons:

      1) De molts productes, no se’n coneix la procedència -¿qui ho sap, a Espanya, que Procter and Gamble i Massimo Dutti són empreses catalanes?
      2) No tots els productes que oferim tenen alternatives amb un nivell de qualitat i preu similars fora del territori català.
      3) No és el mateix la relació del consumidor de producte final que la del comprador de materials per a la indústria, per a qui els criteris de rendibilitat són molt més importants que els polítics. Segons els economistes Modest Guinjoan, Xavier Quadras i Miquel Puig, “la major part del comerç entre Catalunya i Espanya té lloc entre empreses (productes químics, maquinària, components, fàrmacs, etc.)”.

      Aquests tres autors que acabo d’esmentar afirmen, en el llibre “Com Àustria o Dinamarca”, el que segueix: “Les experiències internacionals mostren que els boicots s’acostumen a concentrar en determinats productes emplemàtics del país al qual es vol perjudicar i que el fenomen sol ser passatger i poc important en termes quantitatius.

      I, per acabar, dos mots de Joan Canadell i Albert Macià, del Cercle Català de Negocis: “el possible boicot pot suposar inconvenients, de manera especial en alguns sectors, però en general no ha de suposar un problema superior als beneficis directes de l’assoliment de l’Estat”.

      Salut i llibertat.

  3. Anònim ha dit:

    Perdona però he comentat com anònim perquè no se fer-ho d’un altra manera. El meu blog és: vivènciesjosep. blogspot.com

    Moltes gràcies.

    josep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s