Que ensenyin les tetes!

A Etòlia tenen un problema. El 75% de la població vol que les dones ensenyin els pits. Ja han fet tres manifestacions gegantines reclamant això, i a més, les successives eleccions que hi ha hagut deixen clara aquesta voluntat majoritària. Democràticament no es pot fer sinó acceptar-ho.

El que passa que la meitat de les dones (el 25% que hi està en contra) no volen mostrar les mames; diuen que volen ser lliures d’exhibir-les o amagar-les, perquè son mestresses del seu cos i de la seva imatge, i que això –jo et flic!–  és de calaix. Doncs també tenen raó, què caram, i no sembla que aquest seu dret es pugui ignorar. ¿Què han de fer, a Etòlia? Parlar, negociar, buscar un acord que sigui acceptable per a tots.

Jo no sóc ningú per dir-los als etolians per quin cap s’hi han de posar. Bé que són lliures i adults, amb cinc dits a cada mà per enguantar-los. Dit això, goso posar a la seva consideració la possibilitat que les ciutadanes majors de divuit anys mostrin els pits si volen, i si no volen que els tapin. Vistos els turgents espectacles pectorals de les manifestacions, i atesos els resultats electorals, segur que els mascles del país trobaran pits a betzef on dipositar els seus ulls gormands. Contents ells, contentes elles. Win-win.

¿Els cas dels catalans és com el d’Etòlia? Ca!, això nostre costa mitja avemaria, és pa i nous, perquè la majoria no vol imposar a la minoria cap cosa estrambòtica ni empegueïdora. Només votar. Que qui vulgui votar, voti. Votar i prou. I tan amics. Mira si és fàcil.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s