Faci què faci, Espanya perd. Si permet la consulta, perdrà. Si impedeix votar perdrà encara més (perquè engreixarà l’evidència que els catalans no podem viure en el seu Estat). I si fes una oferta d’última hora també perdria, perquè arribaria al fum de les candeles i perquè la seva credibilitat és zero.
A Espanya hi ha un pensament dominant que recolza en dues premisses equivocades: (1) que ells no poden perdre mai, i (2) que nosaltres no tenim dret a guanyar. Quan les coses es plantegen així, amb una caparrudesa tan closa, el mal perdre està assegurat. Però ells són com són; gasten una tossuderia visigoda, intransigent i obtusa, d’orella peluda, narius grossos i peu badat. No hi poden fer res. La cultura política espanyola és així: ulls de foc, cucales de cuiro i banyam enrevoltat.
Hi ha dues maneres de perdre: amb elegància o agafant un cabrot; amb educada dignitat o gitant ceba marina. Espanya sempre tria la segona opció. Les elits de l’altiplà no estan ornades amb el sentit de la realitat, ni de l’ètica, ni de l’amor: per això són barroeres i les seves conquestes acaben com la processó de la moixeta. El seu estil de dominació és destraler, antic i arnat. A tot arreu els han fet fora a puntades de peu, i les antigues colònies guarden un pèssim record de la metròpoli.
Mireu Filipines: els noms dels carrers evoquen l’imperi nord-americà, a les places hi ha monuments que honoren el país de MacArthur; en canvi, no hi ha cap record amable de la colonització espanyola. Això els passa perquè allí on van fan la maça i el cullerot i a més no conceben les separacions amistoses; entenen que el seu dret de possessió passa per damunt –literalment– dels posseïts. I així els va: vint-i-dues nacions ja els han enviat a pastar fems.
Qui sap que ha de perdre, podria posar-s’hi amb civilitat i aprofitar el destret per fer una aportació al progrés de la humanitat: donant exemple de respecte i democràcia –per dir-ne una. Tractant-se d’Espanya, però, això és cercar llet de grua. Deixem-ho estar. Bon vent i oratge per córrer.
