Mal perdre

Faci què faci, Espanya perd. Si permet la consulta, perdrà. Si impedeix votar perdrà encara més (perquè engreixarà l’evidència que els catalans no podem viure en el seu Estat). I si fes una oferta d’última hora també perdria, perquè arribaria al fum de les candeles i perquè la seva credibilitat és zero.

A Espanya hi ha un pensament dominant que recolza en dues premisses equivocades: (1) que ells no poden perdre mai, i (2) que nosaltres no tenim dret a guanyar. Quan les coses es plantegen així, amb una caparrudesa tan closa, el mal perdre està assegurat. Però ells són com són; gasten una tossuderia visigoda, intransigent i obtusa, d’orella peluda, narius grossos i peu badat. No hi poden fer res. La cultura política espanyola és així: ulls de foc, cucales de cuiro i banyam enrevoltat.

Hi ha dues maneres de perdre: amb elegància o agafant un cabrot; amb educada dignitat o gitant ceba marina. Espanya sempre tria la segona opció. Les elits de l’altiplà no estan ornades amb el sentit de la realitat, ni de l’ètica, ni de l’amor: per això són barroeres i les seves conquestes acaben com la processó de la moixeta. El seu estil de dominació és destraler, antic i arnat. A tot arreu els han fet fora a puntades de peu, i les antigues colònies guarden un pèssim record de la metròpoli.

Mireu Filipines: els noms dels carrers evoquen l’imperi nord-americà, a les places hi ha monuments que honoren el país de MacArthur; en canvi, no hi ha cap record amable de la colonització espanyola. Això els passa perquè allí on van fan la maça i el cullerot i a més no conceben les separacions amistoses; entenen que el seu dret de possessió passa per damunt –literalment– dels posseïts. I així els va: vint-i-dues nacions ja els han enviat a pastar fems.

Qui sap que ha de perdre, podria posar-s’hi amb civilitat i aprofitar el destret per fer una aportació al progrés de la humanitat: donant exemple de respecte i democràcia –per dir-ne una. Tractant-se d’Espanya, però, això és cercar llet de grua. Deixem-ho estar. Bon vent i oratge per córrer.  

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s