Ahir vam ser a Arenys de Munt, celebrant el cinquè aniversari de la primera consulta sobre la independència, la mare dels ous i de les lloques ponedores que en sortiren. Un cop entaulats, vaig reparar que la meva companya d’estovalles, a mà dreta, era exalcaldessa d’una lluïda vila empordanesa. La dona ens va explicar que havia deixat el PSC per incorporar-se a la NEC d’Ernest Maragall –quin descans!– i que ara estava en el xup-xup del nou espai (no sabem si partit) socialista i sobiranista que s’està coent a poc a poc. I de passada ens en va contar una de blava.
Ens digué que era diputada en el Parlament quan Pasqual Maragall, essent president i adreçant-se als diputats de CiU, va amollar allò de “vostès tenen un problema que es diu 3%”. Els convergents es van enfadar molt, perquè allò era una acusació molt greu que no es podia formular sense proves. I tenien raó. El 3 (o el 5)% era el secret de l’ametller… però no es podia demostrar. ¿Què havien de fer els diputats socialistes davant la flamarada del seu líder? Buscar proves (testimonis, per ser precisos).
Doncs ala, a buscar la llúdriga, vés de visitetes a cals empresaris que havien fet obra pública a càrrec de la Generalitat… i de Callosa eren els homes. Ni negaven ni afirmaven: no motaven. Si volien tenir contractes en el futur amb l’Administració, els convenia cosir-se la boca. I en aquest pacte de silenci han viscut els partits que s’han finançat il·legalment (PP, PSOE, CDC, UDC i potser algun més) durant tres dècades. L’estopa de l’un tapava el cul de l’altre i qui dia passa comissió empeny. A Catalunya, d’això en deien l’oasi –si n’eren, de pocavergonyes!
Ara això s’ha florit. S’ha acabat fer el Sardà, l’autonomisèria, la impunitat i la corrupció. Avui no trenquem només amb Espanya, sinó amb el passat roí de Catalunya, aquest temps enfosquit pels Narcís Serra, pels Pujol, pels De la Rosa, pels Fainé, pel Pont Aeri i pels lluents de Sarrià (aquestes famílies que tenien llevat posat a les dues bandes de la plaça de Sant Jaume i casaven les filles amb els tifes del PP). I ara que això s’ha acabat, cal que aquells empresaris del 3 (o del 5)% es descordin la llengua: que demanin comparèixer al Parlament i ens ho expliquin tot.