Per una història de la humiliació

Fa ben poc, una dona em va contar un record de joventut. Després de fer les classes teòriques i pràctiques de rigor, va arribar el dia de treure’s el carnet de conduir, a Barcelona. Ella es va asseure davant el volant i quan l’examinador va pujar al cotxe i va seure darrere, ella saludà: Bon dia. L’examinador va entonar un buenos días i la va instar a abandonar el vehicle: estava suspesa. La història és més llarga i enrevessada, però això són figues d’altre sostre.

El cas és que de vivències d’aquest demble n’hi ha milers. Poques famílies catalanes hi deu haver (de les que fa seixanta i setanta anys estaven assentades aquí) que no tinguin una història d’humiliació per explicar. Humiliacions per parlar o ser català. Que jo sàpiga, això encara no s’ha historiat. S’ha fet la història grossa de les lleis i els decrets contra el català, però no s’ha fet la microhistòria de la humiliació dels catalanoparlants.

En Quim Gibert, al seu llibre Qui estima la llengua, la fa servir, n’esmenta alguns casos. Com el de les dones a les quals afaitaven el cap i les feien passejar rapades per les Rambles de Barcelona, com a escarni perquè no sabien parlar castellà. O el cas de la mare de Jaume Sisa, el cantautor galàctic. La dona va ser detinguda en la dècada del 1940, quan el racionament estava a l’ordre del dia, perquè amagava un barral d’oli. El càstig va ser fregar el terra d’una comissaria amb la senyera.

Diu la Isona Passola que hi ha catalans que parlen per les ferides, i que això no és bo. Hi estic d’acord: no hem de parlar per les ferides, però hem de parlar de les ferides. Si no pervenim a una idea clara del que va passar als Països Catalans entre 1936 i 1977, no sabrem si el que va venir després ho vam fer bé, i sobretot, no sabrem què ens convé fer d’ara endavant.

La majoria de catalanoparlants, quan es passen al castellà davant un parlant d’altra llengua, o davant un desconegut, no perceben aquesta pràctica com a coactiva (però ho és). No els sembla que estiguin rebent una ordre (però la reben). No és, esclar, una imposició presencial i sonora, sinó una herència inconscient: és una inhibició adquirida, una pauta de submissió originada en una llarga teringa d’humiliacions. Ens cal saber-les per guarir-nos i ser lliures i normals.