La llibertat neix de desobeir

Quan vaig acabar els estudis universitaris, ja no vaig poder demanar més pròrrogues per evitar la mili. Tenia tres opcions: passar pel cercolet amb un fusell, passar pel cercolet sense fusell, o no passar pel cercolet (o sia: mili, objecció o insubmissió). Les dues primeres opcions eren legals; la tercera, il·legal. Vaig triar la tercera. Ho vaig fer presentant la famosa instància del MOC (Moviment d’Objectors de Consciència), amb la qual em negava a fer cap mena de servei obligatori, ni militar ni civil. Vaig rebre una carta: em deien que em consideraven objector –no ho era: jo havia objectat l’objecció– i m’instaven a esperar instruccions.

Van passar un parell d’anys i un dia vaig rebre carta del Ministerio de Defensa. Havien amnistiat els objectors que se n’havien fet abans del gener de 1995. Jo havia presentat la instància el desembre del 1994: era quiti. Però un bon grapat de companys van anar a la presó. Ens vam mobilitzar. La societat catalana ens va fer costat. L’Estat espanyol es va haver de rendir: el 2002 es van eliminar els delictes relacionats amb la insubmissió i poc després el servei militar i civil obligatoris van ser abolits.

Vam desobeir la llei per guanyar drets, vam desafiar l’Estat per guanyar una llibertat que no teníem. Ens vam arriscar. Alguns van pagar un preu elevat. Però vam guanyar, i els que avui són joves es beneficien del coratge que vam tenir aleshores. I ara ho tornarem a fer. Però serem més, molts més.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s