La Camarga 2. Territori

1 mapa Camarga

DESCRIPCIÓ

El Parc Natural de la Camarga és més extens que el del Delta de l’Ebre. Les xifres són eloqüents: aquell comprèn de 90.000 hectàrees, i aquest en fa 7.736. D’altra banda, el parc provençal té 75 km de façana marítima, i el català just en té 22. La Camarga pròpiament dita, però, va més enllà del parc natural i suma 45.000 hectàrees més; està situada entremig i a l’entorn dels dos braços del Roine, és un espai que s’estén d’Aigas Mòrtas (Aigües-Mortes), a l’oest, fins a la plana de la Crau, a l’est, i al nord fins a Bellcaire. Se’n distingeixen tres parts: la Petita Camarga, a l’oest del Petit Roine; la Gran Camarga, entre els dos braços del riu, i el Pla de la Vila, a l’est del Gran Roine.

504

LA PETITA I LA GRAN CAMARGA

A les Camargues Petita i Gran, les zones humides i les seques s’alternen i segons l’època de l’any s’intercanvien els papers, per no avorrir-se; joncs, canyes, canyissos, salicorns, herbes altes i pastures creixen a tocar de cards i garrics, en uns glevers que tan aviat estan xops com esquerdats de secor. Els estanys i les maresmes estan envoltats d’arrossars –verds com porrasses– que produeixen un gra llarguerut (es conserven algunes barraques dels antics arrossaires, idèntiques a les del Delta de l’Ebre). Allà enllà s’estenen les vinyes, que fan un vi flac i refrescant, xalest, exhortatori, d’una sentor com de préssec amarg, dit de sable. Els masos són baluernes rectangulars que esquitxen la plana ací i allà; les hortalisses creixen amb generositat i són, sense excepció, delícies per al paladar, ofrenes d’un Dionís rialler i munífic (la dolçor de la fruita és proverbial).

3 salines camarga

ESTANYS, MARESMES I SALINES

En el Museu de la Camarga (ctra. D570, entre Albaron i Arle) un es pot fer una idea cabal de tot plegat i trescar (una hora i mitja) per un sender a prop d’un canal. Quatre passes cap al sud hi ha l’estany de Vacarés, que és un veritable mar interior, el cor líquid de la Camarga; fa dotze quilòmetres de llarg i set d’ample; les aus migratòries hi recalen per reposar i treure el ventre de pena, i els flamencs n’han fet ca seva. Més al sud, al costat del Gran Roine, s’estenen les salines, l’espai preferit de les grans aus; els territs becllargs s’hi passegen els més descansats del món, pessigant el fang, sense por de la gent. Tot presenta una horitzontalitat inacabable. A tocar de les salines hi ha la Palissada (Domaine de la Palissade), un espai protegit on molts ocells fan cria i on es poden fer estricades d’un, tres i set quilòmetres. Alerta amb els rantells.

4 riu Roine pintura Van Gohg

EL PETIT I EL GRAN ROINE

El riu Roine es bifurca en arribar a Arle. El ramal gran llisca, tirant al dret, cap a Salin de Giraud; aquesta bessa d’aigua té una amplada enorme, però els romans van ser capaços de construir un pont que la travessava, a Arle, del qual només resten dos caramulls de pedres, un a cada banda de la riba. El ramal “petit” deu fer l’amplària de l’Ebre (si fa no fa), discorre serpentejant i desguassa a Lo Grau dau Rei (Le Grau-du-Roi).

387 Péniche Le PescaluneELS CANALS

Un gran nombre de canals abeuren el territori i el fan encara més fèrtil. A Sant Gile (Saint Gilles) i al Grau dau Rei es poden llogar embarcacions i navegar lliurement (pels canals i a la mar) –per menar segons quines closques no cal titulació, diu que és fàcil. D’altra banda, a Aigas Mòrtas salpen tres vaixells que fan excursions col·lectives pels canals; l’expedició dura dues hores i inclou una visita a un ramat de bous: els gardians, a cavall, mostren com fan creure les bestiasses –fa bo de veure-ho. Nosaltres vam embarcar en el Pescalunes –em pregunto si el propietari no és de Sant Feliu de Torelló. També es pot fer una excursió fluvial embarcant a Lei Santas Marias de la Mar.

6 santes maries

LEI SANTAS MARIAS DE LA MAR (o LI SÀNTI MARÌO DE LA MAR)

A la costa hi ha un fort contrast entre dues viles. Lo Grau dau Rei és del tot prescindible: és com una barreja de Calella de la Costa i Lloret. En canvi, Lei Santas Marias de la Mar (Saintes-Maries-de-la-Mer) sí que demana una visita. L’entorn de Lei Santas Marias és fascinant: el poble està envoltat de llacunes, estanys i bosquets de ribera, hi ha un canal que hi fa cap i un gran nombre d’aus que hi fan estaria. L’església és de visita obligada. Al segle XV es va descobrir, a la cripta del temple, els cossos de Maria Salomé i Maria Jacobé, les santes que, havent portat el cristianisme a la Provença, hi havien deixat la pell (d’aquí el nom, plural, de la població). D’ençà d’aleshores aquest és un lloc de pelegrinatge; cada any, al maig, es fa una processó en honor de les santes.

(Imatge afanada a manon21.blogspot.com)

(Imatge afanada a manon21.blogspot.com)

LEIS AUPILHAS (o LIS AUPIHO)

A la Camarga hi ha muntanyes. Sortint d’Arle en direcció nord-est es passa per l’abadia de Montmajor (un monestir benedictí del segle X, molt ben conservat: val la pena aturar-s’hi). La carretera s’enfila per Leis Aupilhas (chaîne des Alpilles), un petit massís de roca aspra i mal afaitada, un xuclador de llum amb boscos de pins, garriga i oliveres a rampeu de les muntanyes i l’extensa abraçada dels ceps a la plana. Aupilhas, esclar, no vol dir sinó “petits Alps”, i és que la base alp-arp-aup és comuna en el nostre entorn per designar muntanyes: pareu atenció en els A(l)penins (a Itàlia), o en la Tossa d’Alp (entre la Cerdanya i el Berguedà).

Saint Remy quadre Van Gohg

SANT ROMIEG DE PROVENÇA (o SANT ROUMIÉ DE PROUVÈNÇO)

Al sud del massís hi ha Lei Bauç de Provença (Les-Baux-de-Provence), un poble de muntanya molt bell, però que a l’estiu és ple de gent i està assetjat de cotxes, perquè cal aparcar fora vila. Al nord, Sant Romieg de Provença (Saint-Rémy-de-Provence), la vila natal de Nostradamus; el nucli antic està ben conservat, fa goig passejar-hi; els dimecres al matí hi ha un mercat a l’aire lliure molt interessant; Vincent Van Gogh va estar ingressat en el centre psiquiàtric de la vila; alguns quadres donen fe de la seva estada. A més, hi ha les Antiques –però això ho contaré en el següent apunt sobre la Camarga.  

(Imatge rapissada a fr.academic.ru)

(Imatge rapissada a fr.academic.ru)

 

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Estiu i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La Camarga 2. Territori

  1. Pons ha dit:

    Tan pla que es genial per fer-ho en bici ^^

  2. jcalsapeu ha dit:

    Sí, és genial per pedalar. Però, curiosament, no hem trobat cap lloc ni un on lloguin bicicletes; tothom se la porta de casa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s