La Camarga 1. Feram

(Imatge capturada traïdorament a quartmartamata.blogspot.com)

(Imatge capturada traïdorament a quartmartamata.blogspot.com)

Hem passat una setmana a la Camarga, l’extensa àrea deltaica de la desembocadura del Roine, i em plau posar per escrit algunes impressions. Ens estàvem a Saliers, un llogaret del poble d’Albaron. Saliers és el lloc perfecte, perquè no hi ha res (cap botiga, cap servei, cap distracció), només una esglesiola i una dotzena de cases en dos carrers encreuats. Darrere la nostra caseta s’estén un pradell verd, inundat, on pastura un falcat d’agrons (o martinets, no ho sé) d’una blancor de bugada. El prat va trigar dos dies a assecar-se. Les nenes s’entretenen capturant cargols. De nits, rac-rac!, rac-rac!

(Imatge cisada arterosament a llumsiombres.wordpress.com)

(Imatge cisada arterosament a llumsiombres.wordpress.com)

Era l’anunci de la invasió. La primera granota es va instal·lar en el portal de fusta que guarda la porta del darrere. La segona va aconseguir entrar a casa –no sé com s’ho va fer–; era un espècimen preciós, de color verd poma amb iridescències de llimona i cirera, picat de verola, petit com una pruna. La cosa prometia. La Camarga és un hàbitat ideal per a amfibis, ocells i un parell de mamífers ardorosos: els cavalls i els bous.  

(Imatge urpada a flickrhivemind.net)

(Imatge urpada a flickrhivemind.net)

Em fa l’efecte –potser m’erro– que la Camarga no és tan rica d’aus com el nostre Delta de l’Ebre, però Déu n‘hi do. Els volàtils que senyoregen són sens dubte els flamencs, que fan colles i semblen nuvolets de sucre que es mullen els peus a l’estany de Vacarés; també es veuen ànecs diversos, cignes, agrons, gavines i petrells, bernats pescaires, corbs negres i corbs marins, camallargs, cucuts i puputs, xivites i altre bestiar de ploma.

(Imatge espampolada a lesvoiesdelamere.com)

(Imatge espampolada a lesvoiesdelamere.com)

Però els animals que s’imposen, per la seva còrpora i prestigi, són els cavalls i els bous. Els cavalls camarguesos són blancs, alterosos, àgils i robustos ensems; quan arrenquen el trot, tots els músculs del seu cos es posen a ballar i fan una estampa que és la pura bellesa. Les imatges que presenten una ardada de cavalls corrent en llibertat i esquitxant sobre l’aigua no són un muntatge: és una escena real –vull dir natural. A les maresmes de la Camarga els cavalls viuen en semillibertat, van a lloure, fan la seva dins els límits (amples) de les cledes. I deu ser per això que, emplatats, són una menja exquisida.

(Imatge arpellada a saintesmaries.com)

(Imatge arpellada a saintesmaries.com)

Els toros de la Camarga també van a la dula, i no semblen agressius. La raça del país es reconeix pel banyam –ja ho diuen: el bou per la banya, i l’home per la paraula–; les bestiotes llueixen una cornamenta en forma de lira o de trapezi, i en aquest últim cas fan molt de respecte, perquè les defenses es drecen rectilínies i recorden una banya de nerval (o d’unicorn, tal com ens el figurem). A Arle (Arles) fan corrides cada tarda, però la vergonya de “fer el turista” ha pesat més que la curiositat i hem desistit d’anar-hi. En canvi, a Sant Geli (Saint Gilles) hi havia exactament un correbou, com els del Baix Ebre –ai las!, això era just quan marxàvem.

Avís correbou Sant GileEncara hi ha uns animalons, a la Camarga, que són poc visibles però es fan sentir agusadament: els mosquits. Les zones d’aigua estancada n’estan infestades. La palissada de Salin de Giraud (al costat de les salines) és simplement impracticable si un no s’unta tota la pell visible amb repel·lent de cuïcs. Aquests insectes són els veritables protagonistes de la fauna camarguesa. És per mor d’ells que aquí només s’hi quedaven els qui no podien anar enlloc més, són ells els qui escampaven el paludisme i impedien que la gent es fes vella. Quan, a finals del segle XIX, els hàbits d’higiene i la medicina van millorar sensiblement, la població pogué assentar-se i créixer –i acollir, a la segona meitat del segle XX, una nova espècie: els camalluents, que diuen a la Cerdanya.

(Imatge unglada a elbaixllobregat.net)

(Imatge unglada a elbaixllobregat.net)

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Estiu i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s