Un altre perill de l’escriptura

Donkey writingTothom sap que escriure és un dels vicis més perillosos del món. El nombre de persones que s’han buscat problemes per culpa d’aquesta mania diabòlica, que deia Pla, és ingent. Però és que la cosa encara té més pèls que no sembla. L’escriptura té un perill que a penes s’adverteix, però que és cert: el de malmetre la facultat de pensar.

A mi em passa. Per mi, escriure és pensar. Escrivint endreço idees, rebostejo i lligo caps, entro a la sala del cervell i canvio els mobles de lloc. Aquest esforç –que només faig quan escric– activa la intel·ligència. Però aquest mateix hàbit fa que la pensa es refugiï en el cau de l’escriptura. I ha arribat un moment en què ja no sé pensar sense escriure. L’ordinador portàtil ha esdevingut, a còpia de picar tecles, el despertador i l’instrument del raciocini. Fora del teclat o de la llibreteta, poca cosa. (Hi ha la bicicleta, sí, que també és una màquina de pensar però que funciona diferent: el pedaleig provoca una hemorràgia mental, fa un flux que va a raig, que és creatiu però que no s’estructura ni es reté.)

Quan repasso un apunt del blog i llegeixo (rarament) una frase intel·ligent, no em reconec: penso que allò no puc pas haver-ho escrit jo. Sospito que un minairó ha entrat a casa, s’ha esmunyit dins el despatx, ha pegat grapada a l’ordinador i ha manipulat el blog. Tan pregona és la meva estranyesa. Només sóc reflexiu percudint tecles. Sóc usuari d’una intel·ligència ortopèdica. Tinc el cervell als dits i orelles d’ase.

Els qui em coneixeu sabeu que la meva conversa és molt pobra. Qui no em coneix i em tracta per primera vegada s’endú una trista impressió. Qui només sap de mi el que escric i volgués fer barcella amb un servidor, es quedaria amb la mona a les mans. Sense un teclat davant, sóc beoci. Abans no era així. L’escriure m’ha espatllat: m’he convertit en un ruc que sua lletres.

Em pregunto si sóc jo sol, a patir aquesta amoïnosa degeneració de la personalitat. Em sento com un geperut mental o un bucentaure descompensat, sóc una teratologia produïda per desplaçament anòmal d’una funció i per atròfia de la zona abandonada per aquesta funció. ¿S’hi pot fer res?

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en escriure i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Un altre perill de l’escriptura

  1. Pons ha dit:

    Per si de cas no paris d’escriure, no fos cas que també paris de pensar🙂

  2. David Castejón ha dit:

    M’identifico amb el que expliques, però trobo que fins a cert punt és lògic i normal: la reflexió, si vol ser bona, demana temps. Quan es tenen coses rellevants a dir, l’escriptura, per la seva qualitat asincrònica, es el mitjà ideal per exposar les idees en ordre i amb un nivell de qualitat. Les converses cara a cara suposen la pressió contínua de la mirada de l’interlocutor, la necessitat de vessar paraules de manera torrencial per no avorrir l’audiència amb frases a mitges o silencis dilatats, i, per tant, en la majoria de casos, el que es diu és pura palla sense interès; un l’acaba cagant dient alguna bestiesa que mai se li acudiria escriure. És per això que alguns preferim expressar-nos escrivint. No crec que estiguem pas atrofiats, simplement és que busquem una qualitat en les nostres comunicacions. Hi ha persones que escriuen i també parlen de meravella, és clar… però és que de superdotats i de genis n’hi ha de tots els colors. Els que no ho som podem estar ben contents de, almenys, dominar un vessant de la comunicació humana.
    Per cert, sóc nou en el teu blog. Una salutació.

  3. Pere ha dit:

    A mi em passa que sóc lent de pensament. El funcionament del meu cervell és a base de gasoil de tractor. Per exemple, en un debat faria el ridícul més espantós, tothom em passaria la mà per la cara, quedaria mut, no sabria què dir.
    Ara: et vull dir que no paris d’escriure, perquè ets brillant. I la riquesa idiomàtica que demostres és fora de sèrie.

    • jcalsapeu ha dit:

      Pere, a mi em passa el mateix. Les poques vegades que he participat en un debat oral he fet un paper d’estrassa: el cervell fa el ronsa, les paraules empenyen però no surten, i les que surten més valdria que es quedessin dins. Tinc vivesa de pollí, quan parlo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s