Portada del número de 3 d’octubre de 1930 de L’Esquella de la Torratxa. Al peu del dibuix hi diu: “La censura censurada”.
La censura és més vella que el pastar. Allí on hi ha hagut una estructura de poder, hi ha hagut censura. Però els anys han lliscat i han arribat les democràcies, que estimen la llibertat d’expressió i aspiren a jubilar la vella Dama. I representa que ho fan… amb èxit desigual. Uns països semblen haver-la desterrada, fins que en passa una de grossa i la cabra pudenta torna a treure el nas.
D’altres –com Espanya– no se l’han treta mai del damunt: el rei Juan Carlos ha estat protegit durant dècades per una implacable censura “democràtica”. I ara hi tornen, contra nosaltres. El govern espanyol ha pressionat Andorra perquè en els mitjans del país pirinenc no apareguin opinions favorables a la consulta del 9N. I és sabut que Espanya té activada tota la seva diplomàcia mundial per impedir que els catalans dolents ens expliquem.
Però tot plegat té l’aire de les maniobres desesperades. Perquè no serveix de res, i ho saben; perquè els és contraproduent. Al segle XXI, a l’Europa occidental, exercir censura sobre una qüestió no té altre efecte que focalitzar-la i fer-la més interessant, més important, més roent. La censura, en el nostre entorn, és un bumerang que es gira contra qui el llança: és com aquell que escup al cel i es mulla la cara. Perquè avui tot corre, tot se sap. I allò que es pretén –estúpidament– amagar es converteix en objecte de desig per a propis i estranys.
