La censura és un bumerang

Portada del número de 3 d'octubre de 1930 de L'Esquella de la Torratxa. Al peu del dibuix hi diu: "La censura censurada".

Portada del número de 3 d’octubre de 1930 de L’Esquella de la Torratxa. Al peu del dibuix hi diu: “La censura censurada”.

La censura és més vella que el pastar. Allí on hi ha hagut una estructura de poder, hi ha hagut censura. Però els anys han lliscat i han arribat les democràcies, que estimen la llibertat d’expressió i aspiren a jubilar la vella Dama. I representa que ho fan… amb èxit desigual. Uns països semblen haver-la desterrada, fins que en passa una de grossa i la cabra pudenta torna a treure el nas.

D’altres –com Espanya– no se l’han treta mai del damunt: el rei Juan Carlos ha estat protegit durant dècades per una implacable censura “democràtica”. I ara hi tornen, contra nosaltres. El govern espanyol ha pressionat Andorra perquè en els mitjans del país pirinenc no apareguin opinions favorables a la consulta del 9N. I és sabut que Espanya té activada tota la seva diplomàcia mundial per impedir que els catalans dolents ens expliquem.

Però tot plegat té l’aire de les maniobres desesperades. Perquè no serveix de res, i ho saben; perquè els és contraproduent. Al segle XXI, a l’Europa occidental, exercir censura sobre una qüestió no té altre efecte que focalitzar-la i fer-la més interessant, més important, més roent. La censura, en el nostre entorn, és un bumerang que es gira contra qui el llança: és com aquell que escup al cel i es mulla la cara. Perquè avui tot corre, tot se sap. I allò que es pretén –estúpidament– amagar es converteix en objecte de desig per a propis i estranys.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s