Respectfully, you can’t forbid me anything, Agha sahib

the kite runnerLlegeixo l’estupenda novel·la de Khaled Hosseini, The kite runner (el corredor de l’estel, grua, miloca o com vulgueu dir-ne), i trobo, entre altres profits i benifets, un universal que ens enclou i ens explica a la perfecció. En una casa bona de Kabul viuen Amir, de dotze anys, i son pare (Baba); en una borda, un tros lluny de la casa, viuen els criats, Ali i el seu fill Hassan. Els primers són paixtuns; els segons, hazares. Amir i Hassan creixen quasi com a germans, quasi com a amics; quasi, sí, perquè la distància social que hi ha entre ells és feixuga i fa impossible que la lliga sigui la normal.

Amir no gosa defensar Hassan quan uns energúmens l’ataquen. Rosegat per la mala consciència, té un acudit que enverina la relació: amaga un rellotge i uns bitllets sota el llit de Hassan per fer-lo passar per lladre. Colpits per la falsa acusació, els hazares decideixen marxar; no poden continuar vivint en aquella casa, baldament l’amo digui que els perdona. Baba s’enfada –no pel furt, sinó per la decisió de partir– i els prohibeix que marxin. Davant la qual ordre Ali respon: “Respectfully, you can’t forbid me anything, Agha sahib”.

Ali i Hassan se saben socialment inferiors i ho assumeixen. Són analfabets i ho accepten. Mengen els roïssos dels amos i s’hi conformen. Són servents i servils. Però no són esclaus, ni bèsties. Són éssers humans, tenen sentit de la dignitat i en el fons de la seva ànima són lliures. Quan les condicions que se’ls imposen esdevenen inassumibles, marxen. L’intent de prohibir-ho és tan inútil com patètic. “Please”, acaba suplicant Baba. “I’ll never forget the way Baba said that –escriu Amir–, the pain in his plea, the fear”.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Khaled Hosseini i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s