La part d’en Sopella

Un per a mi, un per a tu, un per a jo...

Un per a mi, un per a tu, un per a jo…

Recapitulem. Brussel·les, en un gest magnànim, concedeix al Regne d’Espanya la gràcia d’endeutar-se fins al 6,5% del PIB. Però el govern espanyol, a l’hora de repartir el respir entre les administracions estatal, autonòmica i municipal, es queda dos terços bons del pastís i deixa la resta per als setmesins. Catalunya és obligada a esquilar fins a fer sang i tocar os: només se’ns autoritza un 1% de dèficit per al 2014. L’assot cau sobre la sanitat i l’educació. Mentrestant, l’administració de l’estat fuma puros.

El Partit Popular ha convertit Espanya en un estat antiautonòmic, en què les comunitats “autònomes” són castigades pel sol fet d’existir (i si alguna no compleix els estàndards d’espanyolitat que exigeix Madrid, dues tasses). L’objectiu és degradar els serveis que presten les autonomies, aixecar una marea de desafecció contra elles i justificar la recentralització. Assetjar-les i humiliar-les. Fer com en Sopella.

En Sopella era un palafrugellenc que es va fer cèlebre per la manera com repartia el peix que s’havia pescat durant la jornada. L’operació tenia lloc en un punt del camí vell de Tamariu conegut com “El repartidor del peix”, en el qual en Sopella feia les següents parts: “Un per mi… un per tu… un per jo…”. Dit altrament, que de cada tres, se’n quedava dos. I es veu que una de les víctimes del seu estratagema digué, confós i incrèdul per la mantàfula: “És ben bé, Sopella, que si no ho veiés, pensaria que m’estàs fotent”.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La part d’en Sopella

  1. Pons ha dit:

    També han estat valorant altres opcions de repartiment com: Lo meu es meu i lo teu a mitges, però està vist que no era suficient…

  2. jcalsapeu ha dit:

    Les seves opcions de repartiment obeeixen a aquest esquema constant: “lo” meu és meu, “lo” teu és meu, i fins i tot tu ets propietat meva. I com que no tens res que et pertanyi de veres i no pots disposar de tu mateix, et fots i t’endeutes, i els pistrincs te’ls deixem nosaltres (però els has de tornar amb interessos), amb la condició que els gastis en allò que et manem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s