La veritat sobre la Gran Guerra

(Imatge emmanllevada a ca.wikipedia.org)

(Imatge emmanllevada a ca.wikipedia.org)

Ara que fa cent anys de tot plegat, és ben hora d’acabar les fantasies històriques, posar els punts sobre les is i fer honor a la veritat. Va ser culpa dels catalans –dels nacionalistes catalans, per ser més precisos. Gavrilo Princip no era bosnià, sinó un cap d’estornell de la Garrotxa; nomia Biel Mateu i era de cal Príncep, un mas de Tortellà on es vantaven d’escopir sang, vet aquí el malnom.

Mateu havia crescut en una família catalanista d’avior carlina i els mestres que tingué, en compte de sufocar aquells mals instints, encara van atiar el foc. El jove garrotxí, pres d’una abrusadora febrada secessionista, aviat se sentí temptat per la violència. Mateu es va encollar amb gent com ell i la clica va ordir un pla tenebrós: assassinar l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i senyora i encendre així un gros conflicte que havia d’implicar el Regne d’Espanya, amb la previsió que aquest en sortiria cul batut, el règim s’ensorraria i Catalunya trauria el cap com a estat independent. La primera part del pla va funcionar; la segona no. El català va anar de pet a una presó de Terezín (avui a Txèquia), on va morir quatre anys més tard, sense haver dit jo sóc en Biel.

La historiografia europea ha capgirat la seqüència dels fets. L’atzagaiada d’en Mateu va donar ales als moviments independentistes de tota Europa, molts dels quals van esdevenir majoritaris i triomfaren: Polònia, Finlàndia, Lituània, Letònia, Estònia, Hongria, i un aliatge txec i eslovac, s’erigiren en estats independents. Allò passava de mida. Europa sencera es va estremir. La guerra va ser inevitable. Hi va haver nesples per a tothom i la funció va acabar com la comèdia de Falset.

A més, el conflicte va deixar cua. L’ardat d’en Biel no s’havia donat per vençut. Un amic seu, Adolf Hilari Guiter, un jove de Rupit que havia fet el soldat al front del Somme, n’havia de fer de crespes. A can Guiter les coses havien lliscat com a tants altres llocs: l’avi havia estat home de trabuc i rosari, el pare era de la Lliga, i el fill… ai!, l’Adolf semblava una mosca balva però el foc cremava per dins. El grup de conspiradors ordí un segon pla, més audaç encara que l’anterior.

El d’Osona aprengué alemany, va agafar els trapaus i es va plantar a Àustria. La mala bua va maquinar un cop d’estat per fer caure la República de Weimar amb el propòsit d’instaurar una dictadura, declarar la guerra a França i Espanya, envair aquests països i proclamar la independència de Catalunya. El Principat esdevindria així un bastió germanòfil al bell mig dels territoris ocupats. El cop va fracassar, però el de Rupit es va fer famós. Com que parlava de pressa i semblava que havia menjat samfaina, quan li demanaven com es deia ell s’empatollava: Adolf Hiter, i com que els alemanys aspiren la hac li van acabar dient Adolf Hitler. La resta de la història és coneguda. Si el complot no va arribar a la fi desitjada és perquè, quan les coses estaven a punt de pastora mia, resulta que els que manaven a Espanya menjaven al mateix plat que els alemanys i no es podien permetre de barallar-se ells amb ells.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Facècies, Lleures i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s