La sobirania és homeopàtica

La sobirania és una forma d’homeopatia. Si la dosi és petita, fa bé; a garberes, és un verí. Quan una gent s’omple la boca de sobirania, malòrum: la llengua i el paladar es llaguen i el discurs es torna gutural, cavernós, sinistre. Sobirania és una d’aquelles paraules gruixudes que s’han d’administrar amb prudència i comptagotes: s’ha de dir poc i baixet i exercir-la com aquell qui res. Malament rai si un la invoca massa, tot pentinant-la amb veu tenora: llavors la parauleta s’entravessa com un pinyol de préssec, el canyot es convulsa i el mot surt projectat en forma d’escopinada.

El gener del 2013 el Parlament de Catalunya va fer una Declaració de Sobirania i després no hi va insistir. Això és bo. Donem per fet que la sobirania hi és, però no tenim la indelicadesa de llançar-la a la cara de l’adversari. Tal cosa fóra estúpida, perquè confrontar sobiranies és un dels exercicis més estèrils de la història de la humanitat. Invocar la sobirania de l’un contra l’altre no serveix de res –només per fer bullir la fel.

Per això els catalans no apel·lem a la sobirania, sinó a la democràcia; no ens posem místics ni ens enlairem per sobre de ningú, no traiem tòtems. Només demanem que ens escoltin. La primera obligació d’un polític és escoltar la gent. La sobirania no pot ser una gran pixarada vessada sobre un poble, sinó el poble que vota.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Autodeterminació, Sobirania i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La sobirania és homeopàtica

  1. Pons ha dit:

    Si ara comencéssim a votar per qualsevol cosa això semblaria… semblaria…. una democràcia!

    • jcalsapeu ha dit:

      Un procés polític que comença a les urnes i acaba a les urnes, posant aquestes per damunt de tota altra consideració. ¿És millorable, això? Sí: si entremig no hi hagués els insults, les amenaces i el joc brut, tocaríem el cel de la democràcia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s