Vargas Llosa o el fanàtic davant el mirall

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

(Imatge emmanllevada a blogs.telegraph.co.uk)

Malauradament, tenir una cultura no implica tenir sentit de la justícia o ser empàtic. Hi ha molts intolerants carregats de lletres, com Mario Vargas Llosa; i en el seu cas la ignorància no el disculpa, perquè no ho és, de burrimàquio –tampoc en relació amb Catalunya, perquè hi ha viscut uns quants anys.

El signatari de la mena de ban militar que és el manifest de Libres e Iguales té molt clara quina ha de ser la política espanyola respecte a Catalunya: ni pa, ni sal, ni aigua. Xarop de freixe. Perquè som perversos i “el nacionalisme és una religió i una forma de fanatisme”. La cançó de l’enfadós.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que de nacionalismes n’hi ha de moltes castes: invasius i defensius, autoritaris i democràtics, excloents i integradors, instal·lats i bandejats, cofois i autocrítics, hermètics i porosos, opressius i emancipadors… i que no es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa hauria de saber que la identitat nacional i la religiosa són dues esferes distintes que giren de manera diferent: la primera és mudable, admet graus i no desplaça la raó; la segona és inalterable, no admet graus i recolza únicament en la fe. A més, hi ha religiositats intransigents (negadores de l’alteritat) i n’hi ha de tolerants (que respecten la diferència religiosa). No es pot matar tot el que és gras.

Un home culte com Vargas Llosa, fill intel·lectual de la Il·lustració, hauria de tenir una visió més clara del fanatisme. Fanatisme és dir que l’única nació és la meva i la dels altres és mentida. Fanatisme és dir que els altres no tenen identitat ni dret a voler ser alguna cosa. Fanatisme és dir que una minoria nacional, majoritària en el seu territori, s’ha de posar a les ordres de la majoria nacional que la vol destruir. Fanatisme és negar-se a pactar amb un poble que vol votar. Fanatisme és posar les fronteres i els estats per damunt de la voluntat de la gent. Fanatisme és el rostre d’un peruà ressentit en el mirall.

No es pot matar tot el que és gras, senyor Vargas Llosa, ni és just acarnissar-se contra un país ocupat que demana democràcia.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Mario Vargas Llosa, Nacionalisme espanyol i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s