Marià Aguiló i la persecució de l’edició en català a finals del s. XV

(L'assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre "Joan Fuster", a València, l'any 1977.)

(L’assaig de Jordi Ventura va obtenir el Premi Octubre “Joan Fuster”, a València, l’any 1977.)

Rellegeixo el discurs que Marià Aguiló pronuncià en els Jocs Florals del 1888, davant la reina regent, Maria Cristina, i trobo una referència claríssima a la persecució de l’edició en català a finals del quatre-cents. Vegeu-la:

“La literatura catalana, en l’últim terç del quinzèn segle, […] cridá (la primera d’Espanya) l’adjutori poderós de la estampa, per a publicarhi lo tresor de ses obres mestres. Moltes y molt rares son les del breçol de la imprenta que’ns romanen, moltíssimes les perdudes y esvahides pel corch, per l’ignorancia y per la persecució, la Biblia arromançada per Bonifaci Ferrer entre elles. Tantes havien d’esser les que de bon principi tinguerem, que l’art tipográfich y la bibliografía castellanes dantnos la primacía, han dit fins sus-ara letra lemosina á la gòtica ab que l’invent de Guttemberg començá. Mes ay! la nostra mesquineta literatura ni abrahonantse als tòrculs pogué per gayre estona salvarse en son naufragi de la mar del oblit que la engolia!” (Marià Aguiló, Obra en prosa, UIB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988, p. 80.)

A saber, que els incunables catalans a finals del segle XV van ser molt nombrosos, però ens n’han pervingut molt pocs, la qual cosa és atribuïble a la deixadesa, la ignorància i la persecució. Cosa que ja han advertit Jordi Bilbeny i altres estudiosos. I sabem de l’abundància d’aquella producció catalana impresa (entre altres indicis) perquè els primers caràcters tipogràfics de la impremta, a la península ibèrica, eren coneguts com a letra lemosina. ¿Què se n’ha fet d’aquest carroportal d’obra impresa en català? Els llibres no desapareixen sols: els treuen del món.

Aguiló exemplifica aquest estat de coses amb la Bíblia arromançada de Bonifaci Ferrer (més coneguda com la Bíblia valenciana). Com que no és l’exemple més clar, val la pena comentar-lo.  Segons ens informa Jordi Ventura (a Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià, Eliseu Climent editor, 1978),

“la lluita contra la Bíblia en català començà de ferm l’any 1498, a instàncies de Torquemada, i a tots els llocs dels Països Catalans que tenien un tribunal de la Inquisició […] Els inquisidors no tenien per què voler prohibir l’expressió literària en llengua del país. Les ordres de destrucció de la Bíblia impresa de Bonifaci Ferrer, i d’altres llibres de les escriptures en pla, es basaven en consideracions teològiques. Volien evitar, evidentment, que els conversos tinguessin accés a llibres que els recordessin els seus orígens judaics.

No és menys cert, però, que d’aquell incunable publicat en 1478 no n’ha quedat ni un sol exemplar sencer. Sistemàticament, la Inquisició l’arreplegà i el féu cremar fins a l’extinció, tot i que al principi se n’arrossegaven pels seus dipòsits alguns exemplars. […] El llibre rebé un tracte consemblant per part del tribunal de Barcelona, i exactament a les mateixes dates. Ja que, efectivament, segons el Manual de Novells Ardits, el 7 d’abril de 1498, «foren cremades en la plaça del Rei de la present ciutat les Bíblies en pla, e altres llibres en pla descendents de la Bíblia, los quals llibres foren en grandíssim nombre»”. (p. 12-14)

Així va desaparèixer la Bíblia valenciana de 1478. I segurament no parlaríem de persecució lingüística si no s’hagués fos, juntament amb ella, la quasi totalitat de l’edició en llengua catalana, tant a València com a Barcelona; i si poc després, el 1511, la traducció castellana del Tirant lo Blanc no fos estat presentada com una novel·la castellana anònima.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Marià Aguiló i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s