El “Santiago y cierra España” de Ramón Tamames

Ramón Tamames, economista, exdiputat del PCE, autor del llibre ¿Adónde vas, Cataluña?, és un home intel·ligent que fa de bon escoltar. Si la Transició l’hagués pilotada ell, si la seva mentalitat hagués estat la dominant a Espanya, ara probablement no estaríem amb un peu a l’aire, a punt de marxa. Limitar la solidaritat fiscal al 4% del PIB, assumir la plurinacionalitat de l’Estat, procurar un equilibri polític entre Madrid i Barcelona, són idees sensates… que fan tard; eren bones per als anys vuitanta del segle passat, però ara són inútils.

Són inútils perquè fan curt i no tenen credibilitat, però sobretot perquè recolzen en un “Santiago y cierra España” que és democràticament inacceptable. Tamames diu que la independència de Catalunya “no pot ser i a més és impossible”, cosa que equival a dir que la democràcia no pot ser i a més és impossible. Idò, no ens entendrem. Perquè un Estat edificat sobre la prohibició de les urnes és inassumible per als catalans.

Diu Tamames que “el dret de decisió pertany a la sobirania nacional, als 46 milions d’espanyols, no als 7 milions de catalans”. Bé, doncs sàpiga l’il·lustre exdiputat que ser nació sense sobirania nacional, no ser subjecte polític sinó objecte en mans d’altri, no és acceptable per als catalans.

A més, aquí no compartim la seva percepció del passat. Tamames veu la història com una cosa tremenda, que ens tenalla. Jo penso que la història ens explica, ell troba que ens mana. “Hi ha un pacte constitucional que els catalans van firmar amb molt de gust, i que continua vigent –diu Tamames en l’entrevista d’ahir a l’Ara–. A més, quan es va plantejar el tema de l’autodeterminació, els diputats catalans es van abstenir, tret d’Heribert Barrera”.

¿I què?, senyor Tamames. Boca que diu que sí també diu que no. Les persones som lliures de canviar de parer, el passat no és un riu que ens arrossega: a les nostres mans hi ha un timó. Si un dia vam entrar a la Constitució, també en podem sortir; altrament, aquell text seria una presó; i tal cosa, senyor Tamames, no és acceptable per als catalans.

Sobta que una persona tan culta sigui tan acrítica en relació amb la martingala del 1978. Aleshores vam haver de triar entre la dictadura i una expectativa de democràcia: ¿què havia de fer la gent? Una opció té solidesa si resulta de triar entre dues alternatives democràtiques (tipus OTAN sí o no, Unió Europea sí o no, independència sí o no); si una de les opcions no és democràtica, no és una elecció lliure: és una coacció. I en aquelles noces parteixen aquest bescuit, que Ramón Tamames ens vol fer menjar per força.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència, Nacionalisme espanyol i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El “Santiago y cierra España” de Ramón Tamames

  1. Galderich ha dit:

    Joan, l’has encertat. No veuen que el 1714 va ser una entrada forçosa sota les lleis de Castella i que el 1978 la tria era entre dictadura o democràcia amenaçada de cop d’Estat. D’això no se’n diu triar com molt bé dius.

  2. jcalsapeu ha dit:

    Es tria entre dues coses acceptables. A una persona se li pregunta: ¿vol carn o peix?; preguntar-li: ¿vol pa o merda? és faltar-li al respecte. Si, a més, aquesta coacció és presentada com una “elecció voluntària”, tal cosa és cinisme. I si, a més a més, es pretén que aquella “elecció voluntària” tingui caràcter perpetual passi el que passi, això és totalitarisme.

    El senyor Tamames té tot el dret de ficar cullerada en el debat i dir-hi la seva si vol, però no hauria de fer-ho des de la prepotència de qui es veu amb cor de dir als altres el que poden fer i el que no. És una actitud molt espanyola, aquesta: és un dels molts signes de la incompatibilitat que hi ha entre Catalunya i Espanya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s