El desprestigi de la felicitat

La Rodoreda ho deia sovint: només s’és feliç fins als dotze anys. També ho va escriure: va posar la frase en boca de l’Eugeni, el protagonista de Jardí vora el mar que se suïcida perquè no pot sofrir perdre la infantesa. És vera: la felicitat és una fase infantil del creixement humà. Observo les meves filles i fan ull d’alegria: es fan un tip de jugar, dormen com el sauló, mengen amb gana, no tenen cabòries, desconeixen el sofriment, no saben què és estar malalt i ni tan sols intueixen la mort.

Per això fa estrany que homes i dones seriosos (pensadors com Aristòtil, escriptors com Borges) s’hagin pres seriosament aquesta qüestió. La felicitat és una ximpleria; tombada la infantesa, és una pastura d’idiotes. Ho podeu comprovar a qualsevol lloc on hi hagi una densitat alta de població adolescent o jovençana: els més rabiosament feliços són també els més beneits. No falla.

Qui té dos dits de front es fa càrrec que la vida és un viatge que acaba malament i que l’única cosa inesquivable en el trajecte és el dolor (el del cos, el de l’ànima, o tots dos de bracet). No hem nascut per a ser feliços, sinó tot al contrari: el nostre destí és la infelicitat. De Shopenhauer ençà ho sap tot quisqui i per això, en el gremi dels lúcids, la felicitat no ha fet sinó perdre prestigi.

Com que no hi ha tutia, no queda altre que agafar les alforges de la saviesa i el sentit de l’humor. No costa tant –l’humor, si més no. Al capdavall, el sentiment tràgic de la vida fa riure: riguem-nos-en, doncs. Drecem, a més, un sentit que ens serveixi per passar el tràngol: algú a qui estimar, uns fills per criar, un país per alliberar, una parcel·la d’indignitat que ens conjurem a combatre. Tota pedra fa marge, si un es vol estalviar una depressió.

I, bo i així, encara em vénen calfreds quan sento una mare o un pare de l’escola que em diu: “L’important és que els nens hi siguin feliços”. Perquè, si la felicitat és una cosa tan frívola, transitòria i enganyadora, ¿no l’hauríem de concebre, tocant als fills, com un bé col·lateral del qual és millor no fer gaire cas?

 

 

 

 

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Felicitat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El desprestigi de la felicitat

  1. Sergi ha dit:

    Avui no estic d’acord amb tu.

    Una persona valenta no és aquell que ignora els perills sinó qui supera les pors.

    De la mateixa manera, hi ha una felicitat ingènua. I una etapa tràgica on es descobreix el cantó fosc de la vida. Però després hi ha qui aprèn a estimar la vida malgrat la seva crueltat, qui s’apassiona per aquesta gran aventura i gaudeix d’algunes de les moltes opcions que ens ofereix.

  2. jcalsapeu ha dit:

    Sergi, beneït desacord! No saps que bé se’m posa la teva discrepància (perquè algú em llegeix, i perquè discrepant revisem idees). Gràcies. Jo trobo que la felicitat és un mal negoci perquè consisteix a invertir recursos en una empresa que està abocada a la ruïna.

    Passa també que la felicitat és sobretot una qüestió genètica. Un reportatge que va publicar “El País” el 2012 es feia ressò d’un estudi científic -sí, no te’n riguis. El titular feia així: “El nivell de felicitat pot tenir un origen genètic d’entre el 50% i el 80%”. Jo m’ho crec. Cioran havia arribat a la mateixa conclusió per la via de rumiar: “Ningú pot escapar de la condemna a la felicitat o a la dissort. Si estàs condemnat a turmentar-te, res podrà impedir-ho: una ximpleria t’empenyerà igual que un gran dolor”. Aspirar a la felicitat quan no es tenen condicions només du a la frustració. “¿Per que sóc un fracassat?”, es demana Cioran. “Perquè he aspirat a la felicitat”. Més val deixar-ho estar.

    L’alternativa, des del meu humil punt de vista, no està pas en les “felicitats petites” que tan sovint s’invoquen. Tal cosa és una trampa: com que un no vol reconèixer que és infeliç, posa els petits plaers com a excusa, però entre anècdota i anècdota roman aquella sensació d’estafa i la seguretat que tot empitjorarà. Pur autoengany.

    Jo m’encomano a la infelicitat alegre: mira d’estar en pau amb tu mateix i si pot ser amb els altres, fes alguna cosa que s’ho valgui, riu-te de la metafísica i paladeja el goig de saber, amb Cioran, que “no hi ha res, o quasi res, a esperar de la vida”.

    Abraçada!

  3. Pilar ha dit:

    Joan i Sergi…entre l’entrada d’un i el comentari de l’altre i la conseqüent resposta m’heu fet barrinar durant uns quants minuts!! I em sembla que estic més d’acord amb el punt de vista del Sergi. Quan creixem deixem enrera aquella felicitat innocent que tot ho emplena. Però també donem pas a una nova etapa de consciència i maduresa que si bé ens fa patir més, ens permet veure i viure amb molta més amplitud de mires.

    De totes formes trobo curiós el concepte de infelicitat alegre. Tot allò que és alegre m’agrada. Per tant, si ets capaç de portar amb alegria el dia dia…estic convençuda que estem parlant de felicitat: més madura, més realista, més responsable; però al cap i a la fi, felicitat.

  4. Pons ha dit:

    Ja veig, voler ser feliç es massa mainstream.

  5. Maria ha dit:

    Quanta raó!
    Encertadíssimes paraules. M’ha encantat 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s