L’Europa que no vull

Demà s’acaba la campanya de les eleccions al Parlament Europeu. La música que he sentit ha estat trista i penosa, i poc europea –tothom va a la seva i se’n fot d’Europa: el poble europeu és menys que invisible, no arriba ni a quimera. Val a dir que no he parat gaire atenció. L’única veu interessant que m’ha arribat ha estat la del jove Urtasun: si Catalunya fos un país normal, amb molt de gust votaria algú com ell.

Servidor no puc dir que sigui un eurodesencisat perquè la UE no m’ha encisat mai. La daixona és l’espai natural de Catalunya, sí, però opino que no val la pena ser-hi si dóna continuïtat a les injustícies del passat, si no defensa la gent contra els estats i s’ajup al portal de les set cases. L’actual Unió Europea s’assembla molt –massa– a l’Europa del segle XIX. Mireu si han canviat poc les coses, que un sainet del mallorquí Pere d’Alcàntara Penya fa un retrat que sembla d’avui. Vegeu-lo:

FREIXURA:

[…] perquè estic

cansat des pobre i des ric

que empenyen a s’enrevés.

El pobre parla amb un fi;

el senyor du altres intents,

i es fer-los tots dos contents

és molt mal de conseguir.

BATLE:

I en cas de dubte, Freixura,

entre servir bé el senyor

o el pobre, què és lo millor?

FREIXURA:

Ningú ab so pobre s’atura.

BATLE:

Segur. Es dir-ho és ben trist.

La terra mos fa la guerra,

i amb aquell que té sa terra…

FREIXURA:

…convé sempre estar ben vist.

BATLE:

Vós de pressa m’heu entès.

FREIXURA:

Sabeu que prest les enfila es meu cap!

(Pere d’A. Penya, El cordó de la vila, 1865)

 

Vet aquí l’Europa que fa tant que dura, i que no vull.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Unió Europea i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s