Psiquiatria política

Adolf Tobeña és catedràtric de psiquiatria i neurocientífic de la UAB, i a pesar d’això ha estat capaç de secretar una ximplada de títol “La comunión independentista, neuropsicología del gregarismo nacional”, cosa perpetrada a càrrec d’UPyD en un teatre de Madrid que no anomeno per servar-ne el prestigi. El saviàs atribueix el sobiranisme a “problemes neurals” i presenta la majoria de catalans com una guarda de dèbils mentals que ens deixem arrossegar com cretins darrere una estelada.

Tobeña no explica per què una posició política que concita l’adhesió del 55% de la població en un rodal és gregarisme, i la que té el suport del 95% en un altre lloc no ho és. Són misteris de la psiquiatria política. En tot cas, s’ha de dir que l’il·lustre doctor no és pas original. El recurs d’atribuir desordres mentals a qui pensa diferent té una senyora tradició.

Recordo que, fa uns anys, José María Aznar va titllar els catalans d’estar malament del terrat perquè no l’havíem votat. És el mateix home que va escriure a les seves Memorias el que segueix: «Esta noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: “Josemari, si te he salvado es porque te necesito para que lideres a la humanidad”».

Un altre precedent il·lustre de la psiquiatria política –esclar– és Antonio Vallejo-Nágera (i també Juan José López-Ibor i Marco Merenciano). Aquests senyors eren els psiquiatres oficials del Movimiento i consideraven que els rojos (així els marxistes com els llibertaris) eren malalts mentals, gent orada.

El marxisme era una patologia psiquiàtrica, ser d’esquerres era una malaltia mental i moral, una xacra que el malalt contagiava a la seva progènie, malmetent així la grandesa de la raça espanyola (i per això convenia prendre’ls els fills). Aquests bojals, juntament amb els separatistes, constituïen l’Antiespaña, i contra ells Franco va fer una guerra d’extermini.

Però, com que el Generalíssim era de pasta d’Agnus i Déu també li feia llum, va brindar als enemics la possibilitat de curar-se: tancant-los en manicomis, amb sermons, adoctrinament, disciplina, fàrmacs, tortures i electroxocs –si fa no fa el mateix xarop administrat a homosexuals i transsexuals.

¿Quina teràpia proposa Adolf Tobeña per curar-nos a nosaltres, pobres malalts d’independentisme? Tot esperant el seu oracle, m’avançaré i li donaré una idea: atès que la majoria de catalans no som amos del nostre cervell –som gregaris, ves– i no girem rodó, trobo que ens haurien de privar el vot. Ah, ¿que ja ho fan? Aixxx!, m’han xafat la idea.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Psiquiatria política

  1. Pons ha dit:

    Tens raó, no se que fem intentant votar, simplement hauriem de seguir aquests líders nats il·luminats amb aquesta llum divina que ens guiarà cap a… ves a saber…

  2. jcalsapeu ha dit:

    De sonats n’hi ha a totes les ideologies, és inevitable. Així, un tarat no deslegitima la posició política que abraça. El problema ve quan l’insà acumula poder polític (Putin, Aznar…); llavors el boig esdevé perillós.

    El que no és tan freqüent és que tota una comunitat (un país, una nació) enfolleixi. Pot passar i ha passat (a l’Alemanya dels anys trenta, a la regió africana dels Llacs la dècada passada), però aquestes demències col·lectives sempre han presentat un símptoma comú: l’agressivitat desaforada, la voluntat de destruir l’altre perquè és diferent.

    Res a veure amb l’independentisme català, que és un moviment popular pacífic, rialler, cívic i democràtic, que vol bé a propis i estranys, que demana respecte per al propi grup i ofereix respecte a tots els altres grups, que rebutja les armes i abraça les urnes, que invoca la creativitat democràtica per generar llibertat. No sembla que estiguem per tancar. Però si ells estan convençuts que no toquem vores, ho tenen molt fàcil: que ens deixin en pau i ja ens espavilarem.

    Joan C.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s