Com si no en tinguéssim prou, el govern espanyol s’esforça per fer encara més necessària i urgent la independència de Catalunya. Cada dia ens regala una raó més. L’ofensiva –precedida del bombardeig mediàtic de rigor– contra la televisió en català deixa els de la tercera via amb el cul a l’aire i ens apressa a marxar. No és només el Principat, ni és només el País Valencià, ni són només les illes: és tot, és l’espai comunicacional de la nació que queda trinxat, desfet i difunt (sense resurrecció possible). Ens volen capolar, de pressa i a les totes. Per ells la llengua catalana és el virus que nodreix el sobiranisme, un germen nociu que s’ha d’aïllar primer i liquidar després.
Tot això ja ho sabem –tot i que alguns fan com qui es diu Pere. Hi ha el mal objectiu que ens fan, sí, però… ¿i el subjectiu? Tot el malestar que suportem, ¿no és per ell mateix una raó per marxar d’Espanya? Esclar que sí. Haver d’entomar la mala bava diària dels qui ens volen mal, ¿no és ja un motiu per engegar-los? La tronada de l’odi, el xàfec d’insults, la voluntat persistent d’humiliar-nos, tot plegat és una pressió que masega l’esperit i fregeix la melsa. Suportar cada dia tres o quatre descàrregues de fel ens fa malbé per dins: ens emmalalteix.
Per això cal dir prou: desobeir, accelerar i marxar. Ens hi va la salut, la mental i l’anímica. Tenim dret a viure en pau, també per dins. No hem de consentir l’assetjament, la falta de respecte, el sadisme psicològic a què ens sotmeten. Basta. La independència és la nostra medecina. Quan siguem lliures respirarem millor i la sang es repartirà bé i les vísceres descansaran, tots estarem més tranquils; els espanyols també.
UCRONIES 