Nietzsche, Margallo i l’espanyolisme

“No es pot privar un català del dret de ser espanyol” és una de les frases cèlebres de García-Margallo, el ministre espanyol d’Exteriors. La sentència és de fa un mes, però la retrobo ara i em ve de gust comentar-la. Com a exercici de demagògia, la frase és pedestre allà deçà. Vejam.

Els espanyols que viuen a Catalunya en cap cas es veuran desposseïts de la seva nacionalitat, per tres raons: en primer lloc, perquè no cal; en segon lloc, perquè no volem privar ningú de la seva nacionalitat, i en tercer lloc, perquè no podrem fer-ho. Cap Estat del món pot retirar la nacionalitat espanyola (o vietnamita, o pakistanesa) a un dels seus ciutadans; això només ho pot fer el govern espanyol (o el del Vietnam, o el pakistanès). L’argument de Margallo és una pura bajanada. Però té un cert interès, perquè revela una mentalitat.

La mentalitat del supremacisme. La sentència margalliana entranya una concepció de l’espanyolitat molt curiosa, segons la qual un espanyol és un ésser superior que irradia el seu domini fins allí on abasta el seu pòndol; és com el superheroi nietzscheà. El que opini la gent que viu amb ell no importa; el voler dels seus conciutadans és irrellevant. Un espanyol és un gegant nacional que imposa la seva voluntat als nans que l’envolten, tant se val que siguin un viver: ell és gran, ell val més, els vots dels altres no compten (i la manera millor que no comptin és no deixar-los votar).

Un altre senyal de supremacisme està en el fet que a Margallo ni se li acut de girar els termes de la sentència, així: No es pot privar un espanyol del dret de ser català. A Catalunya hi ha molts espanyols, però es veu que no tenen dret a ser catalans; Margallo els el priva. Si fos espanyol, jo arrufaria el nas i m’ho repensaria tot.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s