Països seriosos

Diu Ramón Jáuregui (PSOE) que els estats seriosos no reconeixen el dret a l’autodeterminació. Ergo Hongria, Eslovàquia, França, Alemanya, Portugal, Holanda, Estònia i tants altres no deuen ser països seriosos –i la Carta de les Nacions Unides deu ser una gatada com les que feia Pitarra.

Allò seriós, ho sap tothom, és convertir un àmbit de convivència en un recinte penitenciari i posar les fronteres per sobre de la democràcia. Seriós és fermar pobles a lleis que els són hostils, emmordassar-los i rompre’ls les cames perquè no puguin caminar; és forçar un poble a ser el que no vol ser i a estar on no vol estar. La seriositat és una cosa rude i demana sacrificis: sobretot als altres.

Però ¿està segur el senyor Jáuregui que el món comparteix aquest concepte seu, tan nacionalista, de la seriositat? Jo diria que no. Un estat que ara mateix no és seriós és Espanya. Un país membre de la UE que incompleix centenars de directives comunitàries no és seriós. Un país que registra més d’un 50% d’atur juvenil no és seriós. Un país que malbarata milers de milions d’euros en autopistes sense cotxes, trens caríssims sense passatgers i aeroports sense avions, no és seriós.

Un país que forada la serralada cantàbrica sense pensar que potser s’hi fan goteres, no és seriós. Un país que es desdinera a favor dels gàngsters que han rebentat l’economia, no és seriós. Un país que finança la seva classe política amb sobres i martingales, o saquejant directament les arques públiques, no és seriós. Ramón Jáuregui i els seus amics del PP no tenen autoritat moral per parlar de seriositat. El seu país no ho és, seriós. El que nosaltres volem fer, sí.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s