Fugit iuventus, que deia Horaci

“No ens fem grans: som grans, i anem cap a Bellús”, em deia ell (de quaranta-cinc anys) la setmana passada. “Som joves!”, exclamava ella (quaranta-cinc anys) ahir mateix. ¿Qui dels dos té raó?

Ell. Quan ets a l’equador de la vida, o l’has passat, ja no ets jove: ets una dona perfeta o un paio garrut, de mitjana edat que diuen, o madur (com si fossis un préssec). ¿Per què ens costa tant admetre que ja no som joves? ¿De què ens serveix declarar-nos insubmisos al pas del temps si l’únic que en traiem és enganyar-nos?

És un signe del temps. Es viu com si la decrepitud i la mort no existissin; tothom es capté com si gaudís en usdefruit de l’edat anterior a la seva: els adolescents es comporten com infants, els joves prorroguen l’adolescència, els que han tombat les quatre creus viuen amb la convicció de la joventut, i els de Vilavella festegen –ho he dit bé: dels quaranta endavant, la joventut és una convicció (equivocada, esclar).

Els altres se n’adonen abans. Un et pregunta: “Tu, quan eres jove, feies tal cosa?”. I quedes de pedra, perquè la veritat ha arribat en boca d’altri i et sents humiliat. Fatalment arriba el dia que s’argenten els cabells dels costats i s’encanudeixen alguns pèls del pit, i no en fas cabal. Però quan apareix aquell albicant a l’entrecuix, a tocar de l’estandard… llavors penses “ja he begut oli” i t’ensaques de bursada els calçotets, i penses que ella el deu haver vist abans que tu i ha callat com un peix.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Edat i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s