L’orgull

“Estic molt orgullós de ser espanyol!”, ha clamat avui Carlo Floriano, director de campanya del PP, a Figueres; i ha afegit: “i un dels motius per estar-ne és perquè a Espanya hi ha Catalunya, i hi ha Girona!”. Un esperit possessiu, el d’aquest home.

El senyor Floriano m’ha obsequiat un somriure, cosa que li agraeixo. Perquè l’orgull no és un argument polític, i tampoc és un sentiment sa. L’orgull sempre s’experimenta en detriment d’algú altre, és una cosa que se situa en un lloc intermedi entre la dignitat i la supèrbia, però més a prop d’aquesta. L’orgull, si se sent, no és presentable, perquè denota falta d’humilitat i per tant de lucidesa.

Fins i tot quan un té raons per sentir-se orgullós de ser qui és, primer hauria de callar-ho (per decòrum) i després repensar-s’ho (per justícia). Danesos, noruecs i finesos tenen raons per sentir-se’n orgullosos, però no les botzinen, per educació i per respecte als altres i perquè tenen dos dits de seny. Jo només sóc català i estic poc exposat a la marfuga de l’orgull; les clares vegades que la butllofa s’ha inflat, l’he rebentada de seguida amb l’agulla de la raó.

Comte-Sponville, el filòsof, en diu el que segueix: “L’orgull només és válid si és defensiu, contra el menyspreu de què és objecte. Que un es manifesti en favor de l’«orgull gai» (gay pride), té un passar. Una manifestació en favor de l’orgull hetero no seria més que una reunió d’horteres i homòfobs”. Una observació que és perfectament transportable a l’actitud del senyor Floriano.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol, Orgull i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s