La bona estrella dels beneits

És un fet ancestral: els nens, els bojos i els beneits tenen butlla. Sobre ells recau tota la compassió de la comunitat i no se’ls deixa caure. Sempre s’han vist gomboldats: els infants han trobat recer, els folls han estat acollits i els bàmbols han campat (perquè ho han tingut tot pagat). La veu popular en dóna fe: es tracta de fer el beneit per no pagar el portal, fer l’ase per no pagar hostalatge o fer el tonto per no pagar el pont.

De beneits n’hi ha hagut sempre. Però antany eren trossos de carn batejada i els d’avui, en canvi, la saben llarga; vull dir que no són ben bé beneits, sinó… ¿com ho diria?, són ignorants vocacionals o vius que es fan el baboia. Són ignorants per càlcul i decisió lliure: no estudien, no fan cap esforç per aprendre res, escalfen accidiosament les cadires dels instituts, sabedors que la societat els posarà la cullera a la boca. De grans volen ser el mateix que són ara: paràsits. L’invent és d’una eficàcia contrastada: només han de fer el beneit. Si sempre ha funcionat, ¿per què hauria de ser diferent en endavant?

Són vius perquè tenen ulls a la cara i veuen que els qui són com ells se’n surten. Saben que estudiar no cal: l’ESO el regalen, la família proveeix i l’estat del benestar està per servir-los. Veuen companys que estudien (i els respecten); veuen professors que s’escarrassen, que treuen temps d’on no n’hi ha per estudiar encara més (i els troben ridículs). I tot això ho agraeixen íntimament: cal que els altres cremin oli perquè així els mantindran a ells.

Aquests diguem-ne beneits postmoderns estan perfectament adaptats als centres de secundària. Qui se sent com un peix en el rostoll és el professor que intenta fer una feina vagament relacionada amb la cultura, la instrucció i el creixement personal. Els insubmisos escolars són els amos del ball i saben que el futur és seu, perquè compten que sempre hi haurà gallines que els pondran. I fins ara no s’han equivocat mai. ¿Qui és el beneit?

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Beneits i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s