Històricament, Espanya ha subjugat Catalunya a través de la violència i la intimidació. L’ús efectiu dels fusells i els canons era un argument a favor de la quietud. La por impedia que el somni de la llibertat esdevingués practicable; havíem tastat manta vegades el xarop de freixe, fèiem la viu-viu, aguantàvem les tamborinades i ens encomanàvem, quan podíem, al peix al cove.
Però els temps han canviat. Ara no poden descarregar plom sobre Catalunya i han deixat de fer-nos por. Ja no ens intimiden. I el vell somni ara és un projecte sòlid, viable i majoritari, que no hem de pactar amb ningú perquè depèn només de nosaltres mateixos.
I és exactament per això, perquè ja no intimiden, que han de recórrer a la falsedat, al penjament i a unes vagues amenaces que fan riure. Es tracta de provocar-nos perquè ens posem nerviosos i cometem errors. Els calen, doncs, professionals de la mentida amb projecció mediàtica, amb un cert prestigi, amb afany de protagonisme i ganes de parar la mà. Espanya paga els traïdors que calgui, i el CNI té tot un senyor pressupost per destinar-lo a la intoxicació.
És en aquest marc que prenen sentit les provocacions constants de persones com Joaquim Coll. Abans-d’ahir va deixar anar, en la presentació de la seva entitat anticatalana –ai, perdó: antisobiranista–, això: “No hi ha res més contradictori que ser d’esquerres i independentista”. Aquesta frase és més que un disbarat (Lenin se’n riuria): és un insult. Un insult a tots els patriotes que han lluitat per Catalunya i per la classe treballadora des de l’independentisme i des de l’esquerra; un insult a Salvador Seguí, a Francesc Macià, a Jaume Compte, a González Alba, a Josep Romeu, a Lluís M. Xirinachs, a tots els lluitadors del Partit Català Proletari, d’ERC, del Front Nacional de Catalunya, del PSAN, de l’MDT i de la CUP, una ofensa als centenars d’independentistes catalans que els anys vuitanta treballaren a Nicaragua fent costat al sandinisme. Però ens hi hem d’acostumar, perquè l’única finalitat d’aquestes andanades és provocar.
Coll no es descalça i les engega com un ase pets. Després d’aquella eixida de pallola, no va tenir temps d’agafar aire que ja es despenjava amb això: “¿Com es pot ser d’esquerres i convertir la redistribució de la renda en espoli territorial?”. Aquesta frase és un truc de tafurer: l’afaitapagesos ha canviat la posició de les peces perquè la realitat sembli el contrari del que és. L’enunciat correcte és el que segueix: “¿Com es pot convertir l’espoli en distribució de la renda i pretendre ser decent?”.
Tot plegat és molt bon senyal. Com que han perdut la capacitat d’intimidar, es refugien en la mentida, la calúmnia i la verbositat tòxica. La provocació és la seva última esperança. Però no caurem en la trampa. Anirem endavant amb serenitat i amb alegria. Keep calm and happy.
UCRONIES 