“Entre Tots Sants i Manresa”, de Joan Oliver

Jornada laboral, avui, dedicada a l’adoració dels llibres, amb premi final per a devots i oficiants. Un llibre, esclar. A mi m’han adjudicat l’Obra en prosa de Joan Oliver (el quart volum de les Obres completes de Pere IV). És un regal formidable, sobretot perquè estic dejú de la major part d’aquestes proses. Fullejo el volum i em crida l’atenció un article del 1945 publicat a la revista Germanor, que s’editava a Xile.

El títol de la peça demana una explicació. Entre Tots Sants i Manresa designa l’espai metafòric en què succeeixen totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses. Cap topònim no és inventat. Tots Sants és el nom popular d’un partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, situada a cosa d’un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d’aquesta ciutat a Calaf.

Trec l’article a col·lació perquè Oliver hi reprodueix una conversa que mantingué amb un espanyol exiliat, l’actitud del qual consona amb la captinença actual de molts espanyols en relació amb Catalunya. I és que hi ha coses que no canvien. Com que l’article és breu, el reproduiré íntegrament. Jas:

“Em deia l’altre dia un espanyol republicà:

–No me n’amago. Jo vaig oposar-me al vostre Estatut d’Autonomia. Segueixo creient que les llibertats regionals serien la ruïna d’Espanya. El nostre país o no serà res o serà una gran unitat. Creieu-me, amic meu, cal que els catalans sigueu raonables… Per què us entesteu a anar contra les vostres pròpies conveniències que són la vida, la salut i la grandesa de la comunitat espanyola? La història…

En aquest moment del discurs vaig parpellejar d’una manera extremosa. Amb un expedient tan simple reeixia a estroncar aquell doll d’eloqüència. L’espanyol em va mirar amb curiositat, gairebé amb llàstima.

–Què us passa? Teniu una brossa a l’ull? –va fer.

–Potser sí –vaig respondre amb suavitat–. Però ja sabeu que el destí de les brosses, com el de les bigues, que s’estacionen dessota les parpelles, és el de no ser vistes pels que les sofreixen.

–Podríeu parlar més clar, si us plau? Se’m fa tard. Els amics de la penya m’esperen a La Guindalera…

Sempre m’he esforçat a creure que la funció de les paraules és ocultar o, si més no, millorar o estrafer el sentit de les idees. Però aquella vegada no vaig tenir la fermesa de mantenir el meu principi. Vaig claudicar.

–Com és que us trobeu a Xile? És inexplicable!

–Us demano claredat i em sortiu amb un exabrupte.

–Espanya us necessita –vaig afegir amb entusiasme–. Torneu a la vostra Cuenca d’on mai no havíeu d’haver sortit.

–Desvariegeu?

–No perdeu el temps amb la vostra deslluïda República. Més us escau la «dictadura democràtica» del generalíssim. Com és que l’Imperi no us tempta? Altrament, el «Fuero de los Españoles», tot just promulgat, protegirà rigorosament el vostre dret a denunciar qualsevol símptoma de revifalla catalana. Per aqueix camí, ben aviat us fareu perdonar els vostres pecats menors. No importa el vostre error en els petits afers, mentre sapigueu encertar el principal. Penseu en l’Alcalde de Zalamea.

El meu amic espanyol va provar d’oposar-me un somriure pietós. Però l’espurneig ofensiu dels ulls desvirtuava en part la dolcesa dels llavis. Uns segons després –ho hauria jurat!– tot tendia a resoldre’s en un sentiment encara confús de satisfacció. La meva atzagaiada –pensava l’home de Cuenca– seria un bon revulsiu per a la conversa sovint llangorosa amb els companys de La Guindalera.”

(Juliol del 1945)

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “Entre Tots Sants i Manresa”, de Joan Oliver

  1. romanidemata ha dit:

    ben trobat !
    salut

  2. jcalsapeu ha dit:

    No saps com m’ho estic passant de bé llegint les proses de Pere IV. A més, Joan Oliver és un mestre de llengua. Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s