La mala jeia de Joaquim Coll

Joaquim Coll sosté que “la secessió no ens convé econòmicament, no està justificada políticament i ens divideix i fractura socialment”. L’historiador del PSc ignora la regla d’or dels mentiders, la que diu que perquè una mentida sigui creïble l’has de combinar amb una o dues veritats. Però Coll no està per sofisticacions: ell tira pel dret, dispara sense engaltar i les clava pels descosits. Nega la major tres pics seguits i es queda tan ample. Això és un espanyol, sí senyor.

Per engegar-les així s’ha tenir una barra de miura i un cervell especial; concretament un cervell espanyol, negacionista i autoritari. Cal ser molt espanyol per ignorar les raons polítiques de la independència (com si la sentència del TC del 2010 i el seu ròssec, o la llei Wert, no existissin); cal ser negacionista per negar l’espoliació fiscal (16.000.000.000 euros que cada any se’n van de Catalunya i no tornen) i el sabotatge a l’economia catalana (¿ubi es, corredor mediterrani?); i cal ser autoritari per dir que deixar votar la gent és perniciós. Paciència i non grunyatis, deia el gat a la rata, i li molia els ossos.

Vull aclarir que no tinc res contra els cervells espanyols, que són d’allò més normals. El problema ve quan s’hi afegeixen els altres atributs de què Joaquim Coll fa gala. I és que es pot ser espanyol i admetre que Catalunya és una nació i que la llengua del país està baldada a causa d’una llarga persecució paranoica, i constatar que l’Estat espanyol maltracta els catalans pel sol fet de ser-ho –rectifico: pel sol fet de viure a Catalunya. Però esclar, si Joaquim Coll admetés això ja no podria fer aquest paper lluït que fa… i que té premi.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s