Sense propostes

La transició del franquisme a la democràcia de baixa qualitat que el succeí va ser possible perquè tothom tenia propostes de canvi. Tothom tenia coll avall que calia transitar d’un estat de coses a un altre, canviar de règim, i que votar era la clau de l’èxit del procés. Ho tenien assumit la majoria dels dirigents franquistes. Un falangista gros, Adolfo Suárez, va prendre decisions valentes que trencaven l’status quo. Estava clar que l’immobilisme no era una opció. Fora d’aquest esquema només hi havia Blas Piñar i els seus sequaços.

Ara estem en una cruïlla històrica similar, però no hi ha propostes de canvi per regenerar l’Estat espanyol. El règim nascut amb la Constitució de 1978 i el “cafè per a tots” autonòmic s’ha exhaurit, però només hi ha propostes majoritàries de canvi a Catalunya i a Euskadi. L’establishment no té cap proposta, es remou contra els drets civils i democràtics de la gent i es nega a transitar cap enlloc, si no és cap enrere. La posició dels partits del règim, els vells (PSOE i PP) i els nous (UPyD i C’s), es correspon amb la posició que mantenia Fuerza Nueva el 1977: immobilisme i no deixar votar.

I quan el règim impulsa una plataforma civil per defensar els interessos dels poderosos, el que proposen és… no res. Quedar-nos igual. Que no es mogui res. Obediència i resignació. L’única proposta que fan (“una España que haga radicalmente suyas todas las lenguas y culturas”) presenta dues limitacions: primera, que l’haurien de formular davant el govern espanyol; i segona, que no s’ho creuen ni ells.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s