Tal hi va que no s’ho creu

El pare de Bruno, el nen que protagonitza The boy in the striped pyjamas, de John Boyne, hi ha un moment que li diu això al seu fill: “sometimes there are things we need to do in life that we don’t have a choice in”. El que fa el pare de Bruno és perfectament evitable, d’acord, però la frase és bona. És tan bona que existeix en català en el format paremiològic que encapçala aquestes ratlles, volent dir que “un es veu obligat a fer certes coses que mai no les havia sospitades” (Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada).

Doncs bé, aquesta és la funció que s’estrenarà l’endemà de la independència: tal hi va que no s’ho creu (o qui no s’ho creu), i encara, a l’hospital de la Santa Creu, tal hi va que no s’ho creu. Previsiblement, l’any que ve Espanya es començarà a beure tota l’aigua tèrbola que avui diu que no vol beure. Reconeixerà la República Catalana, perquè si no ho fa es menjarà tot el deute (el seu i el nostre); i aixecarà el veto a la permanència dels catalans a la UE, perquè altrament Brussel·les li tallarà l’aixeta dels fons europeus i replantejarà els interessos del deute espanyol. Els mercats són molt convincents, quan volen.

Les persones no som del tot lliures: sovint no fem el que volem, sinó el que podem i el que cal. Doncs això encara és més cert en el cas dels estats, que són poc independents i no gaire sobirans. Nosaltres ja sabem que no ho serem. El govern espanyol i els partits dinàstics d’Espanya, en canvi, es captenen com si fossin els galls del corral europeu o els màsters de l’univers. L’arrogància els perdrà, la realitat els posarà al seu lloc i nosaltres, mentrestant, gaudirem de l’espectacle.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Nacionalisme espanyol i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s