L’Albert Manent

L’Albert Manent ens ha deixat. No calia conèixer l’Albert per saber que era un home extraordinari, però els qui hem tingut la sort de tractar-lo servarem el seu record com un regal dels déus. Jo el vaig conèixer a Eivissa, aquell temps que hi vaig viure. Uns quants havíem reflotat la Plataforma per la Llengua –hi ha tanta feina per fer, allí, i tot sembla tan estèril!– i l’Albert de seguida ens va assaltar amb idees i propostes, i servidor em vaig encarregar de tirar-les endavant. Amb el seu ajut vam remoure la qüestió de la llengua a l’Església, que sempre és important.

El Manent que vaig conèixer era un home enderiat amb els noms dels vents i dels núvols, tot l’oratge del país es feia verb en el seu cap i tenia alguns llibres publicats sobre això, i un requetè de col·laboradors a desenes de comarques. Però això no era res en esguard de la feina feta: la poesia, la crítica, les biografies, la història de la literatura, la tasca ingent de recuperació de la memòria dels autors del noucentisme, l’activisme cultural, la lluita incansable per la llengua…

Tinc la convicció que Catalunya ha sobreviscut a les maltempsades de la història per la junció de dos factors: la tossuda lleialtat del poble menut i l’activisme (igual de tossut) d’uns pocs homes providencials. L’Albert Manent era un d’aquests, com ho foren Joaquim Rubió i Ors, Enric Prat de la Riba, Enric Valor o Josep M. Llompart. Manent heretà de son pare l’amor a la llengua, la passió per la cultura i la devoció pel país; i l’herència fou sement, i la sement fou sembrada al llarg i a l’ample de Catalunya.

Som on som perquè l’Albert ha viscut. Toquem amb els capcirons la llibertat del nostre poble perquè hi ha hagut nou o deu Alberts Manents que hi han cregut, i que essent ben joves van decidir que no defallirien mai. Gràcies, Albert; t’ho devem quasi tot.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Albert Manent i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s